Darrere el titular que resumeix bé la intervenció d’Eduard Sola en el seu discurs d’agraïment al Premi al Millor Guió Original per
Casa en flames, de la darrera edició dels Premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català, hi ha, evidentment, una reivindicació dels serveis públics d’un «estat del benestar» (un concepte potser massa optimista) que mai no podem donar per descomptat. Es referia Sola a la línia de progrés d’una societat que amb l’administració dels impostos de tots ha de garantir la sanitat, l’educació i l’habitatge. I la cultura. «Si el meu avi era analfabet i jo em dedico a escriure és perquè ha passat alguna cosa, i d’aquesta cosa se’n diu progrés. I el progrés és indubtablement un èxit col·lectiu. Si soc aquí davant recollint un Gaudí no és gràcies només a mi sinó a l’escola pública, als casals, als esplais, a les places on he crescut i a les desenes de persones que m’han acompanyat en això de créixer i viure». Hi haurà qui dirà que era lògicament un gran guió, un discurs en flames, i també qui criticarà l’ús dels altaveus per evitar el cofoisme alhora que ens plantegen el dubte constant de la coherència, i qui encara s’hi enganxarà amb el terme de l’ús «xarnego», sense el qual l’argument seguia sent vàlid. Un guió brillant, de premi. Perquè del progrés, si no se’n pot dir col·lectiu se n’ha de dir desigualtat. Sobre serveis públics parla justament
El 47, l’altra cinta que encapçalà nominacions, guardons i recaptació. En parla extensament Imma Merino en aquest número. Davant el risc de sobrepresentació de les notícies que ens arriben sobre els EUA i els incendis a la zona de Los Angeles, davant la devastació d’altres zones del planeta, no podem deixar de mirar a cua d’ull què passarà amb la nova administració Trump. La notícia d’avui és que famílies riques estan contractant serveis privats de bombers per apagar els focs que amenacen les seves cases. Quina obscenitat.
Progrés també és tenir memòria i tenir polítiques públiques de memòria. En aquest número celebrem l’inici de la restauració de la Capella gitana d’Helios Gómez a La Model i comencem una sèrie d’articles de fons sobre el Rec Comtal a càrrec de l’arqueòloga Carme Miró. El nostre propòsit és posar el focus en la importància del Rec i analitzar-ne totes les capes de lectura: què en queda, el que es veu, el que cal preservar, el que cal recordar, el que cal recuperar d’«una conducció artificial, que dibuixa Barcelona. Malgrat que bona part del seu recorregut ha estat destruït, la seva empremta ha quedat fossilitzada al plànol de la metròpoli.» L’aigua, un altre bé essencial que no està garantit en tot el planeta i del qual només ens en recordem quan falta o quan enverina i que té una influència directa sobre el territori i la gent que l’habita. Des de la construcció de la séquia al segle X als projectes de recuperació dels espais naturals: els usos agrícoles i industrials, els molins fariners, el tèxtil, l’oci. «Són les aigües les que fan la ciutat» deia Plini el Vell. Les ciutats de les grans oportunitats i de les grans desigualtats. Les ciutats que han de ser governades pels serveis públics.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
