La primera trobada amb aquesta «història de fantasmes» pot obviar la foscor que batega a la mansió Bly, l’epicentre d’una novel·la en què James davalla als abismes psicològics d’una institutriu i dos infants.
Una història escabrosa. Relectura d’Un altre pas de rosca, de Henry James
L’arquebisbe de Canterbury, apunta Henry James, el 12 de gener de 1895, en els
quaderns de notes, li ha explicat una «història de fantasmes». En una mansió rural, uns criats «malvats i depravats corrompen i depraven» uns nens orfes. Els nens «són dolents, plens de maldat (...). Els criats moren (...), tornen com a fantasmes» i proven d’atreure els nens a fi que «caiguin al seu poder». «Si se’ls manté apartats» dels fantasmes, «els nens no estan perduts; però les presències malignes perseveren (...), volen fer-los seus».
Henry James va publicar
Un altre pas de rosca el 1898, a l’Anglaterra victoriana. L’escenari, com a la història de l’arquebisbe, és una mansió rural, Bly. La pluralitat indeterminada dels nens orfes se simplifica a dos germans: un nen, Miles, de deu anys, i una nena, Flora, de vuit. L’atrafegat tutor viu a la ciutat, hi té negocis, no vol desplaçar-se a la mansió rural ni ocupar-se dels nens, contracta una institutriu perquè se’n faci càrrec, i la institutriu (no se’n sabrà el nom) narra la història en primera persona.
El nen, Miles, ha estat sota la influència d’un criat, Peter Quint, i la nena, Flora, de l’anterior institutriu, la senyoreta Jessel. Jessel va quedar embarassada de Quint i va morir avortant, o es va suïcidar, i Quint es va matar relliscant, begut. Els fantasmes de Quint i de Jessel roden ara pels jardins al voltant de la mansió, i la institutriu s’interposa entre els nens i els fantasmes a fi d’interrompre el contacte o d’impedir-lo si encara no s’ha produït.
Una noia virtuosa i valenta s’enfronta a dos monstres infernals per salvar dos nens: d’entrada, així s’entenia, tot i que molts s’escandalitzaven per la probable corrupció sexual dels nens. Des dels volts del 1920, l’eix de la crítica es trasllada de la corrupció dels nens a la figura de la institutriu: els «psicologistes» rebutgen la lectura «aparicionista» i, segons Edmund Wilson, «els fantasmes no són en absolut reals, sinó al·lucinacions de la institutriu», la qual, una verge de vint anys de família empobrida, és una reprimida sexual i una ressentida social, una neuròpata perillosa, i sotmet els nens a unes tensions emocionals que duen Flora a una crisi d’histèria i Miles a la mort. Els nens són innocents, i per tant la culpabilitat de Quint i de Jessel es relativitza o es dilueix. Els nens són innocents o s’han depravat, les culpes de Quint i Jessel varien segons si és una cosa o és l’altra. La institutriu és responsable i coratjosa o és una neuròtica maltractadora. Tot depèn de si els fantasmes són reals o imaginaris. No són lectures diferents de la mateixa història: són històries diferents.
Virginia Woolf vol conciliar l’«aparicionisme» i el «psicologisme», Jorge Luis Borges proposa «l’ambigüitat», l’oscil·lació constant entre les dues lectures. Són maneres amables de qualificar d’insuficients tant l’una com l’altra. Amb Katherine Anne Porter, l’amabilitat desapareix: «no té importància» si els fantasmes són reals o imaginaris. Com se sap si un fantasma és «real»? Al món real, de cap manera. En una narració, el narrador ho decideix: el fantasma de Canterville és real, els fantasmes d’Ann Radcliffe són irreals. A
Un altre pas de rosca, el narrador no es pronuncia i, com a la vida real, ves a saber. Però, més enllà de qüestionar si la «realitat» d’un fantasma és verificable, el postulat de Porter obre un panorama de lectura absolutament diferent: el que
realment explica la novel·la no té res a veure amb la naturalesa dels fantasmes.
Al fragment inicial de la novel·la, Douglas, dipositari del manuscrit on la institutriu (ara ja morta) narra la història, explica que la institutriu s’enamora: la protagonista i narradora està condicionada per una violenta alteració emocional, mental i hormonal.
De qui s’enamora? Un personatge suposa, i és el que se sol suposar, que «sucumbeix a la seducció» de «l’esplèndid jove» que és el tutor dels nens. I això què aporta a la narració? Oh: per lluir-se davant del tutor la institutriu es reté d’informar-lo i s’enfronta sola als fantasmes. Ara bé: la institutriu ha aconseguit la feina perquè ha acceptat una exigència del tutor rebutjada per la resta de les candidates: «que no el molesti mai per res, i mai vol dir mai: res de demanar ajuda, ni de queixar-se ni d’escriure-li». Perquè la institutriu es retingui de comunicar-se amb el tutor, cal que al damunt
se n’enamori? «Es van veure tan sols dues vegades», observa Douglas: la primera, el tutor la contracta; la segona, li agraeix els serveis; i no es tornen a veure mai més. Tenim una «història d’amor» que comença amb la signatura d’un contracte i acaba amb l’extinció del contracte. Tenim
d’una banda una història de fantasmes, i
d’una altra banda una «història d’amor» que no té el més ínfim recorregut narratiu ni té res a veure amb les aparicions fantasmals. I, al cap de mig segle de l’aparició de
Jane Eyre i d’imitacions de
Jane Eyre, tenim que la institutriu d’una novel·la s’enamora del magnat que la contracta.
De qui s’enamora la institutriu? La història escrita per ella, promet Douglas, no ho dirà «d’una manera literal o vulgar»,
però ho dirà; ho dirà perquè la institutriu «no podria explicar la història sense que això [l’enamorament] sortís»; i la «història» que explica la institutriu és la de la seva lluita contra uns fantasmes en defensa dels nens al seu càrrec.
Els nens, Flora i Miles, són d’una bellesa trasbalsadora, pulcres, d’un tracte exquisit. Ara bé: són «dolents»? La institutriu s’ho pregunta un cop i un altre. I un cop i un altre conclou que no poden ser-ho, tan encantadors,
però... Cap dels dos no se sincera amb ella pel que fa al passat amb Quint i Jessel. De debò no s’adonen de l’enrariment de l’atmosfera de la mansió assetjada per fantasmes? I han expulsat Miles de l’internat, sense opció a tornar-hi, per una falta gravíssima. Segons el director de l’internat, Miles està «contaminat».
Els fantasmes de Quint i de Jessel són hieràtics, de mirada vidriosa, d’una lividesa sulfúrica; al marge d’aparèixer, fan poc més que estar-se allà plantats. No diuen mai res. Qui sap què volen, si és que volen res? Potser roden per inèrcia per un escenari familiar; potser demanen en silenci cerimònies funeràries que millorin l’estada a la ultratomba; o són reflexos de l’empremta tòxica de Quint i Jessel a la mansió; o són al·lucinacions. Siguin el que siguin, i vulguin o no res, la institutriu
els atribueix la intenció de connectar amb els nens a fi de «fer-los seus».
Els nens, volen connectar amb els fantasmes? La institutriu els ha vist reunir-se al jardí, a plena nit; es comuniquen a xiuxiuejos. Què tramen? Saben res dels fantasmes? En cerquen el tracte? Ella fa d’escut humà entre els fantasmes i els nens. Però la lluita del bé contra el mal no es resoldrà si Miles i Flora no trien bàndol; han de
rebutjar els fantasmes, han de
voler estar amb ella, han de
preferir-la als fantasmes. Els fantasmes volen «fer seus» els nens, i ella també: l’
atribució als fantasmes del desig de seduir els nens emmiralla el desig de seduir-los ella; i insistentment declara als nens que els estima, els abraça, els besa, dorm amb ells, els vigila dia i nit...
Flora, encoberta per Miles, intenta una trobada amb el fantasma de Jessel, i la institutriu la sorprèn. Flora es regira contra la institutriu i, rabiosa com una posseïda, utilitza un llenguatge d’una «obscenitat» esbalaïdora; la majordoma, la senyora Grose, no sap «d’on el pot haver tret». Flora és evacuada de la mansió. La senyora Grose l’acompanya.
A banda del personal de servei, la institutriu i Miles es queden sols. Mentre una serventa els serveix l’esmorzar, estan callats i, als ulls de la institutriu, són com «una parella jove que el dia de la boda, a l’hostal, se senten tímids davant la cambrera». La fabulació conjugal no és nova: Miles, amb deu anys, és alt, ben plantat, entenimentat; fa de meravella el paper d’«home de la casa», i a la institutriu li encanta fer de dona de la casa i que Miles la tracti d’«estimada». Una vegada, Miles la besa, i ella li «retorna» el bes i el reté abraçat convulsivament mentre fa «un esforç formidable per no plorar».
«Estem sols!», constata Miles en anar-se’n la serventa. Fins ara, la presència de Flora i de la senyora Grose impedia l’explicació pendent entre ells dos; ara és inajornable, però Miles intenta ajornar-la. Està pàl·lid, suat. La institutriu ha d’accedir
ja a la vida secreta de Miles. Què sap Miles de la desaparició d’una carta? A l’instant, a la banda exterior de la finestra, apareix el fantasma de Peter Quint: vol impedir que Miles s’obri a ella! Miles no veu el fantasma, però intueix la presència d’una força inhibidora; tot i això, confessa: ha robat la carta, l’ha llegit i l’ha cremat... a l’instant, el fantasma s’esfuma... Miles s’obre a ella... ella triomfa... i abraça Miles «molt fort, amb un gemec d’alegria».
Miles
roba! Per això el van expulsar de l’internat? No; i per fi Miles explica la raó de l’expulsió: «deia coses»; per
això? És que les deia «només als [companys]
que [li] agradaven». Poc després d’arribar la institutriu a la mansió, la senyora Grose li havia explicat que l’any abans, durant «mesos i mesos», Miles havia estat «perpètuament» en companyia de Peter Quint, passaven «hores» a soles, i Miles «a vegades ho negava». La institutriu no lliga caps i insisteix:
què deia Miles? A l’instant, reapareix el fantasma de Peter Quint: l’ombra infernal del corruptor
és la resposta de Miles.
L’ombra de Quint reclama l’accés a la intimitat de Miles; i el desig infernal de Quint és el mirall d’un altre desig: la institutriu no admet que sent el que sent per un nen; sí, estima
molt Miles, però no
pot admetre que l’estima
així: l’atracció irresistible però immunda no és dins d’ella, és allà fora:
aquell monstre de l’infern vol «fer seu» Miles.
Miles no veu el fantasma, però no dubta que la institutriu sí. «Peter Quint... maleït dimoni!», xiscla. Lívid, xop de suor, tremolós, respira espasmòdicament: se sent l’objecte d’una reclamació monstruosa; d’on ve? Els «psicologistes» entenen que Miles increpa com a «maleït dimoni» no el fantasma, sinó la institutriu; és possible, però el text s’absté d’aclarir-ho, i és
igualment possible que Miles maleeixi el monstre, per a ell invisible, que el reclama des de la mort i l’infern, i així ho entén la institutriu: Miles ha rebutjat
el rival! «Et tinc!», exclama. Ella «ha fet seu» Miles! I es llança a abraçar-lo, «no costa d’imaginar amb quina passió»; però «el petit cor» del nen no ha resistit la tensió, i el que abraça és el cadàver de Miles.
I Flora? No s’explicita com l’ha corrompuda Jessel, i cal entendre que el cas és simètric al de Miles i Peter Quint. A l’escena del desenllaç, Miles, quan comprèn que la institutriu veu un fantasma per a ell invisible, es pensa que es tracta del fantasma
de Jessel, i li costa d’entendre que és el de Quint:
d’aquest, Miles no en sabia res. En canvi, ha estat còmplice i encobridor de Flora, que intentava trobar-se amb el fantasma de Jessel: Flora desitjava el retorn de Jessel; n’ha invocat l’ombra?
Ha tingut èxit? El desig de Flora de reprendre la relació amb el més enllà de la tomba, la conspiració de Flora i Miles per a la macabra retrobada, són a l’arrel del clima insà en el qual tenen lloc les aparicions fantasmals a la mansió de Bly.
La innocència ha tornat a ser corrompuda a l’Edèn que són la mansió i els jardins de Bly; i retrobem a la novel·la els destins esguerrats que travessen l’obra de Henry James, els desenvolupaments personals frustrats enmig de forces de l’entorn social que (no és insòlit en Henry James) es manifesten a través de jocs d’ombres fantàstiques. Potser, a fi de recomençar el debat entorn de la novel·la, cal admetre uns fets (púdicament embolcallats dins una «història de fantasmes»)
molt escabrosos. Si li preguntaven com calia interpretar els fets de la novel·la, Henry James contestava: «De la pitjor manera possible».
Emili Olcina.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
