Sotaveu és la primera exposició antològica de Mar Arza a Barcelona, una mostra d’obres realitzades fins a l’actualitat amb set peces inèdites en què les paraules, els discursos i les idees esdevenen la matèria primera de l’artista.
El sotabosc de Mar Arza a La Virreina
Per als qui no coneixeu el treball de Mar Arza, l’exposició de La Virreina és una excel·lent porta d’accés. Als qui ja valoreu les gramàtiques plàstiques d’aquesta creadora nascuda a Castelló de la Plana però instal·lada a Barcelona, dir-vos que
Sotaveu és la primera retrospectiva de l’artista que es presenta en aquesta ciutat. A cura de Valentín Roma, l’exposició enllaça plenament amb la línia de projectes que ens regala ja fa uns anys La Virreina. Des que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha desertat de les exposicions que miren cap als textos i l’escriptura, aquest espai de la Rambla on molts hi trobem la millor programació de Barcelona, ja ha parat atenció a autors seminals per a entendre la reflexió visual contemporània com són Susan Sontag, Roland Barthes i John Berger. Recordarem aquestes exposicions durant temps! Entendre que, a dia d’avui, el discurs i la textualitat poden ocupar els espais canònics destinats a la visualitat com són la institució museística i els centres d’art, suposa posicionar la institució de la Rambla com un espai pioner a Europa. La retrospectiva de Mar Arza se situa molt a prop de la trilogia expositiva d’aquests grans teòrics del segle XX, però no perquè en sigui un quart episodi. De cap manera! Hi enllaça d’un mode més performàtic que teòric. Com si mostrant, en lloc de dient, t’acabés situant en un lloc semblant.
LA REREGUARDA DE LES PARAULES
Arza treballa a la rereguarda de les paraules, allà on aquestes es desfilen, allà on mostren la seva condició més física i alhora més subversiva. Quan el llenguatge es despulla de la fortalesa semàntica i manifesta la seva vulnerabilitat és quan resulta més pertorbador. I és que el material de treball de l’artista és sempre el paper imprès. Amb una gran habilitat plàstica i una capacitat tan subtil com minuciosa, Arza es val de llibres i de tot tipus de pàgines impreses per buidar —literalment— alguns dels seus signes gràfics. A vegades pren exemplars de literatura burgesa (la novel·la del XIX o del XX); d’altres, volums d’entreteniment educatiu o, fins i tot, llibretes bancàries. En uns i altres, i amb una precisió quirúrgica (en alguns casos treballa amb un bisturí) retalla paraules o línies senceres, i en deixa alguna a la vista. A través del tallar i el buidar, del detall i la sostracció, del silenci i la pausa, aconsegueix crear un nou flux narratiu i reposicionar la semàntica del text. Com si buidant aconseguís mostrar l’essencial. Com si callant fes que el llenguatge cridés. Com si arrencant el cos de l’escriptura en mostrés la seva ànima. Una operativa de treball —un mètode— que l’artista desplega sistemàticament des de ja fa uns anys i que li permet arribar a ports diferents. A vegades, i en la tradició més propera al surrealisme, ens mostra la càrrega política del llenguatge. D’altres, ens apropa a la platja de l’epistemologia. I d’altres, el resultat és compromesament poètic. «El llenguatge, o millor, la rereguarda de les paraules, les maneres com aquestes contribueixen a la dissensió, adopta un paper crucial en les gramàtiques de l’artista», llegim al programa de mà de l’exposició. Des que he anat seguint la quirúrgica lingüística de Mar Arza, i d’això ja fa uns anys, no ha deixat de commoure’m, com tampoc no ho ha fet a l’exposició de la Virreina.
Uns llençols de paper artesanal de cotó i de lli ens reben als passadissos d’aquest espai. Deixen veure una llegenda, com una marca d’aigua, només en relleu, sense tinta, blanc damunt paper blanc. Mentre avancem, identifiquem alguns lletres. Arza ha anat modificant l’empremta de les lletres de manera que només en llegim algunes i no és fins al darrer paper quan, després de trobar-hi missatges com «ATACA» o «ATA», veiem el mot sencer, que no és un altre que «LE PATRIARCAT». L’emergència de la noció ‘patriarcat’ ens remet a la noció de capes, un element central per entendre com es construeix i com opera aquesta estructura de poder que ha travessat (i que travessa) impunement èpoques i geografies. L’obra, que porta per títol
Legs en la disparition. Vers de S. Mallarmé, conté una doble
referència. La primera, a la cèlebre novel·la de Georges Perec,
La disparition: tres-centes pàgines sense utilitzar la lletra «e», la més comuna dins la llengua francesa (en la versió en català, traduïda per Adrià Pujol i editada a
L’Avenç com a
L’eclipsi, la que falta és la lletra «a»). I la segona: Arza revisita el mític poema de Mallarmé que ha interpel·lat creadors com Odilon Redon, Man Ray, Paul Valéry, Maurice Blanchot, Richard Hamilton, Kurt Schwitters i uns quants més. El primer poema visual de les lletres franceses, el llegendari
Un Coup de Dés jamais n’abolira le Hasard, va ser escrit el 1887, dos anys després que el profeta Zarathustra anunciés la mort de Déu. Marcel Broodthaers, que també es va sentir interrogat pel poema de Mallarmé, escrivia: «sense voler-ho, es va inventar l’espai modern». En una de les altres parets de La Virreina, ens espera una llibreta d’estalvi oberta per Mar Arza a la Caixa del Penedès, amb la relació dels moviments del compte ordenats per data d’operació i on s’indica el concepte a què responen. Hi llegim: «abonament amb ressò», «abona · ment de consol», «abonament fràgil», «abonament tremolós», «abonament incipient»... La mateixa artista acompanya l’obra, que por · ta per títol
[Avenç], d’una explicació: «Com si es tractés d’un joc, obro un compte corrent per estalviar paraules i estableixo normes a l’hora de fer els ingressos. Les vivències quotidianes i les dates significatives al llarg dels mesos tenen reflex en les paraules escollides com a dipòsit. Cada lletra suma un euro; altres signes, mig més. En els càrrecs, on la mancança es fa més evident, cada lletra resta fins a set euros. L’última pàgina de la llibreta, que en té un total de set, queda amb l’últim apunt incomplet i amb la quantitat simbòlica de la precarietat. [...] I d’aquí la hipòtesi: si estalviem diners per a quan els hàgim de menester, potser també podríem estalviar paraules per a quan les necessitem?».
Són múltiples les operacions lingüístiques que trobem a les parets de La Virreina. Hi ha poemes que només pots llegir si capgires la mirada habitual: si els mires com acostumaries a fer-ho, amb una mirada frontal, no resulten llegibles. Has de trencar barreres visuals (i qui diu visuals, diu mentals) per accedir a altres punts de vista. També títols de capítols que han silenciat la tripa d’un llibre i que configuren, ells tots sols, un nou trajecte lector. O paràgrafs de dos llibres diferents que s’han trobat entre ells per compondre un nou text. També hi ha una petita peça volumètrica que demana aturar-s’hi. És una obra petita de l’any 2012 que porta per nom
Femme Gaine (‘Dona beina’). Amb una execució impecable i una gran bellesa metafòrica, Arza pren el fruit d’un arbre, la catalpa, i el buida per quedar-se només amb l’embolcall, com un llegum llarg i estret que revesteix de pa d’or en l’exterior i de text a dins. L’alfabet desplaça les llavors per ocupar un interior vegetal. Una peça que enllaça la passió lingüística de tot el treball de l’artista amb les seves referències a una feminitat prehistòrica, la segona gran pota de l’exposició.
MÉS A PROP D’UN MELIC QUE D’UNA DESTRAL
Ja el 1997, quan estudiava Belles Arts a València, Mar Arza es va fixar en les iconografies femenines prehistòriques i va produir una sèrie de figures que en aquesta exposició reprèn, juntament amb obres de producció recent. Són figures arrodonides de ventres grossos i pits abundants, contenidors i impulsors de vida que l’artista executa en bronze i coure. Si bé la història de l’art canònica i patriarcal les ha llegit en clau de venus prehistòriques com a model de bellesa associat a la fertilitat, Arza se situa a prop de la lectura articulada inicialment als anys setanta per l’arqueòloga d’origen lituà Marija Gimbutas. Una hermenèutica que parteix de les troballes fetes en jaciments de societats neolítiques que, entre l’any 7.000 i 3.500 aC, van habitar al sud-est de Transilvània, a Moldàvia i a l’oest d’Ucraïna, una zona que Gimbutas anomena la «Vella Europa». La seva tesi, ja plenament reconeguda, sosté que abans dels pobles aris o indoeuropeus, en algunes zones d’Europa hi hagué una civilització anterior de caràcter matriarcal articulada al voltant de la deessa mare terra i que va perdurar uns vint-i-cinc segles. Són d’aquest moment, les múltiples figuretes femenines, masculines, asexuades i andrògines que s’han excavat. L’any passat, Mar Arza va viatjar a Romania, on es conserven algunes de les peces més singulars d’aquesta Vella Europa, com un conjunt de vint-i-una figures femenines juntament amb tretze cadires petites. Seguint la interpretació del metge i arqueòleg Romeo Dumitrescu que les vincula al cicle menstrual (les figures augmenten de mida des dels dies posteriors a la menstruació fins a l’ovulació següent, que s’indica amb dones amb les cames obertes; mentre que les cadiretes assenyalen els dies que a la dona li convé descans per tal d’incrementar les probabilitats d’un embaràs), Arza ha compost una peça de vídeo impecable:
Un cercle dins de si mateix. L’artista parla amb les figures de fang i les cadiretes i travessa cronologies, èpoques i tècniques en una pel·lícula que remet a «una societat on el centre era més a prop d’un melic que d’una destral.»
L’univers de l’artista és d’una precisió poc habitual. Rere les seves operacions mínimes i el seu aparent silenci, s’hi amaga una rara capacitat per buscar sota la veu. La veu del discurs i del patriarcat, de la història i de la gramàtica, del verb i del poder. És en el sotabosc del llenguatge, aquesta vegetació espontània i herbàcia que creix sota els arbres del discurs, on executa unes obres d’una gran rotunditat. Aneu a La Virreina.
Cristina Masanés. Periodista i escriptora
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
