De Montmartre a Montparnasse

Una gran exposició al Museu Picasso desplega la relació dels artistes catalans amb la ciutat de París entre 1889 i 1914.


De Montmartre a Montparnasse

A les vuit del vespre les papallones de nit, sirenes, dones-fantasmes i venedores d’amor es queden «sense calor per viure». Tot s’apaga. Els homes han abandonat París; elles es veuen obligades a marxar, també. Algunes comencen a voletejar per la Rambla de Barcelona. Llueixen faldilla mig oberta i capell cobert de plomes. Riuen i venen amor. Qui ho fa saber és Santiago Rusiñol. Som a 21 d’agost del 1914, i la notícia surt a L’Esquella de la Torratxa, a la columna habitual que té reservada i que porta per títol «Espurnes de la Guerra». El dia 2 s’ha donat l’ordre de mobilització general. Ha començat la Gran Guerra. Lluny queden aquelles pampallugues groguenques que banyaven el cel de la nit de la capital francesa que havia evocat a La Vanguardia entre 1890 i 1892, o aquella altra llum, blanca i elèctrica que s’encenia, també a la nit, per acompanyar les cançons que alegraven la vida i els locals de ball. Perquè sí, als parisencs els agradava divertir-se. Bé que feien, corroborava el mateix Rusiñol. No havia estat tant el moviment de la ciutat, amb aquell batibull de vehicles de tota mena i premsa anunciada a crits que tant l’havien impressionat només arribar, ni tampoc la seva grandiositat, el que havia despertat la seva simpatia, sinó l’atmosfera saturada d’art que s’hi respirava i que ho envaïa tot. Sí, aquest era el veritable secret del seu encís.

Entre una i altra escena transcorren els millors moments de la història cultural parisenca. Són els anys de la Belle Époque, que queden estroncats per l’esclat de la Gran Guerra. Si l’exposició de 1878 havia esdevingut pol d’atracció per als artistes catalans de la meitat de segle, la de 1889 comporta l’adscripció definitiva a París dels més joves. «Amic Utrillo, si vols que parlem de coses serioses, agafa el tren, telegrafia l’hora i em trobaràs a l’estació amb els braços més oberts que l’arcada del Pont Nicolau II». Així d’entusiasta es mostrarà Ramon Casas per carta a Miquel Utrillo, l’abril de 1900. L’Exposició Universal que se celebra a la ciutat es converteix de nou en porta d’entrada a la modernitat artística. Cadascú construirà el seu propi relat, del naturalisme al simbolisme, del primitivisme al decorativisme i al cubisme; tots voldran passar per París i alguns s’hi quedaran per sempre. Mentre uns la pinten i l’ensenyen a Barcelona, d’altres l’escriuen o hi obren negocis fins a fer-ne una imatge de postal que balla a ritme d’aspes de molí i de can-can i que, a l’hivern, mor de fred. Montmartre i Montparnasse seran els dos pols principals on transcorreran les històries d’uns i altres, pintors, escultors, músics, escriptors o il·lustradors, que faran que París sigui la metròpoli més anhelada. Ara, i fins al 30 de març, ens hi podem passejar en el millor dels escenaris possibles, el Museu Picasso. 256 obres provinents de 59 prestadors il·luminen la ciutat en una exposició que quedarà per sempre més en la nostra memòria: des de l’abraçada davant la torre Eiffel, en un petit dibuix fet per Casas en una carta a Rusiñol, l’octubre de 1890, que dona la benvinguda al visitant de l’exposició, fins La Parisienne (senyoreta Clo-Clo), tota presència, del mateix Casas; des de la minuciosa llista de locals d’un dietari de Raimon Casellas de 1893 fins a les delicioses escenes de carrer anotades en una diminut quadern per Picasso, Àlbum de París, la tardor de 1900; des del Jardí de Luxemburg amb els arbres desfullats pel fred de Marià Pidelaserra fins l’alegria de colors de la venedora de flors del Pont-Neuf de Joan Sala.

Si els catalans que havien visitat l’Exposició Universal de París de 1878 havien estrenat el tren que enllaçava per sempre Barcelona i la capital francesa, els que viatgin per admirar la de 1889 quedaran captivats per la construcció de la torre Eiffel, convertida des d’aquest moment en símbol iconogràfic de la ciutat. Alguns artistes hi aniran per participar-hi, però també per explicar-ho a la premsa. Amb la paraula escrita i amb il·lustracions. A diaris i revistes, però també des de la intimitat d’una carta o una postal. Els moments compartits voldran ser fixats. Sovint passegen junts i es retraten. Ho fa Picasso, pintant-se a ell mateix amb Manuel Pallarès mentre contemplen la torre Eiffel, o quan ell i Sebastià Junyer Vidal conflueixen a París. Ho fa Ramon Casas quan ens porta a Rusiñol ben abrigat, en un dibuix, o aquest darrer, quan desplega elegància en la figura de Miquel Utrillo. La mateixa que llueix Torné Esquius quan s’autorretrata en una gran tela de 190 x 90 cm. Uns i altres es pinten també mentre treballen. Alguns comparteixen estudi i alguns l’ocupen mentre l’altre se n’absenta per un temps. Ismael Smith situa Enric Granados al piano, en una fosa en bronze. Marià Andreu retrata Smith vestit de torero. Sebastià Junyent, Picasso davant la seva obra La Vida. Francesc Sardà demana a Alexandre de Cabanyes que deixi els pinzells per un instant, i que el miri. Més enllà, en una tela descobrim que aquest ha pintat una poètica finestra il·luminada que té al davant del seu estudi. També la vol protagonista, la finestra, Lluïsa Vidal. Com l’acadèmia Humbert que pinta el 1901, amb els artistes i la model. Notre-Dame treu el cap al fons, en el retrat que Ricard Planells fa de Macari Oller, el 1894. Aviat, el 1900, quedarà inaugurat el metro elèctric i subterrani i el 1910, la línia de metro nord-sud: els barris de Montmartre i Montparnasse reduiran distància.


DE LA BOHÈMIA A LA CIUTAT ESPECTACLE

La nit del 6 d’octubre de 1889 el terrassenc Josep Oller, «el superintendent dels plaers moderns», «el Napoleó de les Atraccions», assisteix emocionat als primers moviments de les aspes del nou local que obre a París, el Moulin Rouge. Abans ja ha inaugurat el Nouveau Cirque, d’una bellesa sense precedents en la història del circ, o Les Montagnes Russes, un fabulós parc d’atraccions que se suma a la seva passió per les curses de cavall que es materialitzà en l’únic sistema d’apostes autoritzat, el Pari-Mutuel. La ciutat es prepara per inaugurar l’Exposició Universal i el terrassenc veu acomplert el seu somni de fer més seductora la vida dels seus habitants. El Moulin Rouge es convertirà en centre de peregrinació d’escriptors, artistes, intel·lectuals, parisencs modestos, aristòcrates i polítics sobrevinguts d’arreu del món. Pere Ysern, entre molts, el pintarà, en plena nit, des del carrer. Altres preferiran l’interior o algunes de les seves protagonistes, com la cantant Yvette Guilbert.

Ho fan Utrillo i Picasso, entre d’altres. Inconfusible amb els seus guants negres, allà on ella confessava a La Chanson de ma vie haver guardat tots els seus atreviments, es deixa retratar. L’evoca també Rusiñol en una de les llargues cartes al director de La Vanguardia el 15 de febrer de 1891, que escriu des del Moulin de la Galette, tantes vegades protagonista de les teles de Renoir, Van Gogh o Toulouse-Lautrec. Aquí hi viu amb Ramon Casas des de la passada tardor. Convertit en veritable icona de Montmartre, l’alça, imponent entre la florida vegetació, Manuel Feliu de Lemus. Rusiñol i Casas prefereixen el parc i l’interior de la sala de ball. A la nit, s’hi encén un foc. Ofereix mitja dotzena de cadires i llits burgesos, o el que és el mateix, confort. S’hi pot ballar cada dia. Hi ha otomanes, una presència tan destacada com el tret o la ganivetada que de tant en tant entren en escena. Ho narra Miquel Utrillo, autor de deliciosos articles a La Vanguardia, entre el 30 d’abril de 1889 i el maig de 1891, en què no només parla d’art sinó també dels seus coneixements d’enginyeria, geologia o meteorologia. En un, il·lustrat per Andreu Solà i Vidal i titulat «París por dentro. El Cerro de Montmartre. Cartas ilustradas a La Vanguardia » del 27 d’abril de 1890, després d’escriure un autèntic tractat de geologia detallant l’excavació de la muntanya, s’atura a la placeta. Les aspes del Moulin de la Galette susciten la seva tendresa mentre observa la mandra i el cansament que arrosseguen ara que es mouen inútilment perquè la ciutat s’ha anat expandint pels camps de blat que l’havien alimentat. «Sentinella del barri, i sentinella del món», el Moulin de la Galette desperta «aquest no sé què extraordinari que se sent i no s’explica», que detecta Rusiñol només arribar a París.

Lluny, la remor de la gran urbs, el xiulet constant dels trens i el fum dens i pesat de les xemeneies. També els somnis d’altres catalans que a partir del 1899 habitaran els tallers del número 9 de la rue Campagne-Première i el número 3 de la rue Vercingétorix, de Montparnasse, uns espais similars als de Bateau-Lavoir de Montmartre, al número 13 de la rue Ravignan. Al número 10 de la rue de la Grande Chaumière, a Montparnasse mateix, l’acadèmia Colarossi, entre d’altres, és cita obligada de molts artistes, com ho són les visites als museus. El Louvre, és clar, però també el Museu d’Etnografia del Trocadéro o el Museu de Luxemburg. La ciutat vibra a ritme d’òmnibus i cotxes de tot tipus. Els seus conductors són dibuixats per un i altre. El bulevard, solitari a la nit, captat en un esplèndid pastel per Ramon Pichot, s’omple de vida sota la mirada de Gaspar Miró.

París, però, destapa igualment la seva cara menys amable: són els homes que pidolen al carrer i que captura Nonell i són els ésser desolats que Sunyer grava per al llibre Les Soliloques du pauvre, de Jehan Rictus; són el fred i la gana en el rostre de Manolo Hugué vist per Picasso, o la que pateix Joaquim Sunyer quan s’apropa cada vespre als establiments de beneficència o a les barcasses del canal Saint-Martin del Sena ─—allà on troba les blanchisseuses feinejant—─ per a poder menjar de ranxo. Encara a l’exterior, algú camina arrambat al mur. A l’altra banda, el silenci del cementiri. És Rusiñol qui el pinta i qui l’evoca per escrit, amb la cridòria de centenars d’ocells que canten a la vida i cobert de vegetació a l’estiu, a la tardor, amb les fulles tenyides de cadmi que salten damunt les tombes, o a l’hivern, cobert de blanc. A l’interior dels cafès i cabarets, les dones són les protagonistes. També són les que practiquen esport i patinen sobre el gel, que tant atrauen Xavier Gosé o Joan Cardona; o les que llueixen la darrera moda, tan buscades per Ismael Smith. Picasso i Casagemas les empaiten en un diminut paper adherit sobre cartró. En un magnífic pastel, Pichot les situa en el bordell, un dels altres escenaris preferits. També hi van Casagemas i Canals, de qui s’exposa una enlluernadora escena de ball flamenc, una temàtica desplegada a l’exposició, com l’atracció pels toros per satisfacció d’una part de la clientela. En el circ, entretant, de divendres en divendres, un dels molts artistes que va estimar la ciutat i que va voler deixar per escrit els seus records, Pere Ynglada, hi té lloc assegurat. Els moviments de la ballarina damunt el llom de l’animal i la poètica de l’ecuyère quedaran per sempre més fixats en la seva memòria. Com en la de Pau Roig, mentre que Sunyer, un altre habitual de l’espectacle, prefereix la llotja com a motiu. A l’exterior, s’ha fet de nit. És l’hora de traspassar les portes del Moulin Rouge, Le Divan Japonaise, L’Auberge du Clou, Le Chat Noir, Le Bal Tabarin o Le Jardin de París, aquest a l’aire lliure i il·luminat per bombetes elèctriques de diferents colors, que veurà desfilar les quadrilles del Moulin Rouge en un servei d’òmnibus tirat per cinc cavalls. Josep Oller, el seu fundador, s’ho mira.

És l’espectacle de la vida que batega de la mà de pintors, escultors, il·lustradors, gravadors, escriptors, músics i periodistes. Del Montmartre de fi del segle XIX a Montparnasse, consolidat com a fita artística des de principis del segle XX. L’esclat de la Gran Guerra esmicolarà el panorama artístic de París i tot Europa. Montmartre, «descolorit i dessubstanciat» en paraules de Josep Maria Junoy, esdevé lloc per a la nostàlgia, els anys d’entreguerres; Montparnasse es prepara per rebre una altra onada d’artistes catalans. «Deixeu-me fruir, ara, calladament, d’aquest món nou», demanarà Enric Cristòfor Ricart al seu amic Josep Francesc Ràfols, només trepitjar la ciutat, la primavera de 1920. «Aquest París m’ha trasbalsat tot». «Ja soc a París feliçment arribat. Només anant pel carrer he vist Sisley, Morisot», farà saber Joan Miró a Josep Francesc Ràfols, per aquestes mateixes dates. «Cher amic: molt, molt, però molt. Molt més del que em pensava», s’exclamarà Joaquim Borralleras a Enric Casanovas. «Recollir les espurnes esparses del París d’abans que encara quedaven a Montmartre i a Montparnasse i tot plegat viure-ho». Aquest era el somni de Ricart, confessat anys a venir en el seu llibre de Memòries. Com el de tants altres artistes procedents de Catalunya, però aquesta és ja una altra història...



Comissariada per Vinyet Panyella i Eliseu Trenc, l’exposició, cuidada fins l’últim detall amb abundant material gràfic i audiovisual, ve acompanyada per un catàleg extremadament exhaustiu que a més de comptar amb un text redactat a quatre mans, ha reunit més d’una trentena d’experts encarregats d’il·luminar el període parisenc de molts dels protagonistes. Més de 518 imatges, d’obres exposades i d’altres de referència, així com del París de l’època i dels tallers que ocuparen molts dels creadors arribats a la ciutat, il·lustren el passeig de Montmartre a Montparnasse a què som convidats. La mostra, que es desplega en 1.442 m² del Museu Picasso, compta amb un programa expandit de sortides a alguns dels Museus de Catalunya que exhibeixen habitualment obra d’aquests artistes relacionada amb el seu pas per París. El Museu Cau Ferrat de Sitges i la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú obren portes a la visita que Vinyet Panyella oferirà el dissabte 8 de febrer. Els Museus de Montserrat i el Museu de la Garrotxa d’Olot ho faran el dia 22. El 27 serà el torn del Museu Nacional d’Art de Catalunya i els Quatre Gats, mentre que el 15 de març es té previst visitar la Casa Natal de Pau Casals, al Vendrell. El calendari es complementa també amb activitats proposades dins el programa «En família» i amb una sèrie de converses que encetaran Artur Ramon, Ignasi Domènech, Enric Bou i Laura Karp. El 13 de febrer serà el torn de la xerrada sobre la música del tombant de segle, a càrrec de Judy Cantor-Navas. El 13 de març, les conservadores del Museu Picasso Elena Llorens i Núria Homs s’endinsaran en el Bateau Lavoir de Picasso i el 27 de març serà Xavier Pla qui aprofundeixi en el periodisme cultural i la corresponsalia d’Eugeni d’Ors a París del 1906 al 1912. El 20 de març, Ramon Madaula, acompanyat al piano per Marc Garcia, posarà veu a Santiago Rusiñol amb una selecció de textos autobiogràfics.




ALGUNES LECTURES
Enric Cristòfol Ricart, Memòries ( Parsifal edicions, 1995).
Epistolari català Joan Miró 1911- 1945, a cura de Joan M. Minguet, Teresa Montaner i Joan Santanach (Editorial Barcino/Fundació Joan Miró, 2009).
Josep Maria Junoy, El gris i el cadmi (Llibreria Catalònia, 1926).
Les cartes de l’escultor Enric Casanovas, editades per Teresa Camps i Susanna Portell (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2015).
Santiago Rusiñol, Espurnes de la guerra (L’Avenç, 2004).
Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Miquel Utrillo, Viatge a París (RBA, 2007).


Susanna Portell. Historiadora de l’art.




Recordeu que podeu adquirir la revista aquí i també subscriure-vos-hi AQUÍ.