El trencaclosques de les relacions Orient-Occident
En el camp de l'assaig, el segell reivindicatiu i independent Tigre de Paper recupera Orientalisme, d'Edward W. Said, traduït per Josep Mauri i Dot i publicat per primer cop el 1991 per Eumo. La nova edició incorpora un pròleg de l’escriptor i investigador Helios F. Garcés. L'original en anglès va sortir el 1978 i va suposar un sotrac en l'estudi de l'orientalisme, concepte polièdric i escàpol que Said venia precisament a qüestionar amb la força d'una argumentació erudita, potent i apassionada. Gairebé cinquanta anys després, aquesta obra és lluny d'haver quedat obsoleta, i moltes de les idees que s'hi van exposar encara ressonen en l'actualitat política més rabiosa.
Edward W. Said (Jerusalem, 1935-Nova York, 2003) va tenir un recorregut particular. D'entrada, es va criar en una família protestant de Palestina, però va viure la seva infància entre Egipte, Palestina i el Líban. Va estudiar al Victoria College del Caire abans de traslladar-se als Estats Units, on va prosseguir els estudis al Mount Hennon School de Massachusetts i posteriorment a les Universitats de Princeton i Harvard. Després de ser professor visitant de literatura comparada a Harvard i posteriorment d'humanitats a la Universitat de John Hopkins, va esdevenir professor d'Anglès i Literatura Comparada a la Universitat de Columbia. També va ser director de l'Arab Studies Quarterly i membre del Council on Foreign Relations de Nova York, de l'Academy of Literary Studies i membre el comitè executiu del PEN Internacional. En paral·lel a la seva carrera acadèmica, i com a intel·lectual humanista i compromès, va integrar el Consell Nacional Palestí fins l'any 1991, quan va dimitir arran de la discrepància amb els Acords d'Oslo. D'altra banda, va fundar amb Daniel Barenboim la West-Eastern Divan Orchestra el 1999, i va rebre nombrosos guardons, com ara el Premi Bowdoin de la Universitat de Harvard i el Lionel Trilling Award el 1976, així com el Príncep d'Astúries l'any 2002.
La seva situació a cavall entre dues cultures el va configurar com un intel·lectual eclèctic, d'una banda pertanyent a la institució acadèmica occidental i, de l'altra, marcat per una postura crítica i d'insurrecció que va animar la seva reflexió a l'hora de revisar i denunciar el relat que s'havia construït, des d'Occident, de l'Orient. Aquestes idees impregnades d'un compromís polític van prendre forma en aquest assaig escrit gairebé a raig que, per primera vegada de forma directa i decidida, analitza com s'havia construït històricament Orient des dels ulls d'Occident, amb tot el que això implica d'abús a nivell polític. Ras i curt, va denunciar l'imperialisme latent en aquesta operació de dominació en la qual el relat elaborat per científics i escriptors jugava un paper fonamental, ja que n'oferia la legitimitat.
Juan Goytisolo, a l'edició espanyola del 2002 (Random House Mondadori), assenyala que el llibre va suposar un autèntic «cataclisme» perquè va qüestionar la tasca realitzada fins aleshores pels orientalistes anglosaxons i francesos: «El seu examen de les relacions Occident-Orient, la minuciosa exposició de l'empresa de coneixement, apropiació i definició —sempre reductiva— de l'«oriental» en totes les seves formes socials, culturals, religioses, literàries i artístiques per part d'aquells en profit exclusiu, no dels pobles estudiats, sinó dels que, gràcies a la seva superioritat tècnica, econòmica i militar, s'apercebien per a la seva conquesta i explotació, posaven en tela de judici no només el rigor de les seves anàlisis, sinó en bastants casos la probitat i honradesa dels seus propòsits erudits», escriu Goytisolo. En la seva presentació de la present edició catalana, Helios F. Garcés afirma que l'obra de Said continua sent «incòmoda i difícil de digerir». Assenyala així mateix que l'assaig Orientalisme va ser atacat amb duresa pels teòrics criticats, que van titllar Said d'«antioccidental». De fet, el van acusar d'haver idealitzat el món àrab-musulmà i també de caure, tal com sosté Garcés, en una «suposada condescendència amb alguns dels seus règims, amb el fonamentalisme, etc.». En efecte, el treball de Said va obrir la caixa dels trons de les complexes relacions Orient-Occident i aquest és un dels seus mèrits principals, la seva capacitat d'obrir el debat i de mantenir-se com un dels referents d'una matèria que no s'ha esgotat i que continua enquistada, enterbolida per una història llarga d'abusos i unes relacions en què la noció de «respecte» sembla haver desaparegut del diccionari.
Si llegim avui Orientalisme sorprèn d'entrada l'extrema erudició literària que Said desplega en la seva anàlisi sobre com la instància anomenada «Occident» va crear el fantasma d'«Orient». Fantasma perquè, tal com demostra, no és real, sinó que es va construir a partir del relat elaborat des dels ulls occidentals, és a dir, amb una sèrie de prejudicis i mites que van contribuir a crear un Orient fals, que es va perfilar i definir al segle XIX com a instància política i cultural en contraposició a les societats occidentals imperialistes, concretament l'anglesa i la francesa (l'espanyola no la tracta). De fet, Said parla de «topos» per referir-se a Orient perquè aquest «és menys que un lloc, és una sèrie de referències, un conjunt de característiques que semblen tenir el seu origen en una cita [sic] o en el fragment d'un text, o en una cita [sic] de l'obra d'algú sobre l'Orient, o en una mica d'imaginació prèvia, o en una amalgama de tot això junt» (p. 260).
El llibre consta de tres parts: L'àmbit orientalisme; Estructures i reestructures orientalistes i L'orientalisme en l'actualitat. També s'inclouen els diferents pròlegs i epílegs redactats pel mateix autor per a les diferents edicions i que permeten veure com Said va modificant i matisant alguns dels seus posicionaments principals. Said situa l'inici de l'imperialisme modern sobre Orient en l'entrada de Napoleó a Egipte, operació que va realitzar en nom de la llibertat i convençut de voler dur a terme una «missió civilitzadora» sobre pobles considerats bàrbars i endarrerits. Troba la seva continuïtat amb l'ascens dels estudis orientals al llarg del segle XIX i XX, la disciplina de l'orientalisme, agombolada per una literatura que ha contribuït a crear tota una sèrie de tòpics al voltant de l'Orient.
Entre els orientalistes més destacats, científics amb voluntat de fixar les característiques de la cultura oriental, hi ha els britànics Edward William Lane, autor de Manners and Customs of the Modern Egypcians (1836) i Richard Francis Burton, autor de Personal Narrative of a Pilgrimage to al-Madinah and Meccah (1893), mentre que en el camp de la literatura Said estudia els casos, entre altres, de Chateaubriand, autor d'Itinéraire de Paris à Jérusalem, et de Jérusalem à Paris (1810-11), per a qui l’àrab oriental era «un home civilitzat que havia caigut una altra vegada en un estat salvatge» i, per tant, els europeus tenien la missió cristiana de «reanimar un món mort» (p. 255); Nerval, autor de Voyage en Orient (1851), per a qui «l'Orient és el símbol de la busca onírica» i s'identifica amb una «absència commemorativa», la de la dona que apareix sempre com una pèrdua; i Gustave Flaubert, que quan va viatjar a Orient es va quedar impressionat «amb la seva decrepitud i senectut» (p. 271). Flaubert va vessar la seva imatge de l'Orient en la novel·la Salambó (1862) i en el conte La temptació de Sant Antoni (1874). Said explica les impressions de viatge de Flaubert i la seva trobada sexual amb la famosa ballarina egípcia Kuchuk Hanem. En aquest escriptor es detecta de manera clara, segons l'intel·lectual palestí, l'associació que es fa entre l'Orient i el sexe, una associació que trobarà una continuïtat al segle XX, amb autors, per exemple, com André Gide. «Orient era un lloc on es podia buscar una experiència sexual que no es podia trobar a Europa», escriu Said (p. 277), un fenomen que Said relaciona amb la repressió que es vivia a Europa a l'època. Sigui com vulgui, l'autor considera que aquesta associació «persisteix d'una manera extraordinària» (p. 420). A les antípodes d'aquests escriptors romàntics i realistes que van «explotar» Orient per a escriure els seus llibres, Said assenyala altres escriptors i pensadors que l'han ajudat a filar el seu discurs crític, concretament Goethe, amb el seu Divan Occidental-Oriental, Nietzsche, Gadamer, Eric Auerbach, Leo Spitzer i Ernst Robert Curtius.
Explora d'altra banda qüestions que estan darrere de l'orientalisme i de l'empresa colonial com ara el racisme, que troba una plasmació directa en la figura de d'Home Blanc que apareix en tantes novel·les, com per exemple les de Kipling, ambientades a Orient: «Ser home blanc era, en resum, una manera molt concreta de ser al món, una manera d'apoderar-se de la realitat, del llenguatge i del pensament», escriu l'autor (325). De manera sistemàtica, doncs, Said va desvelant els diferents mecanismes que han permès un colonialisme i un imperialisme que arriba fins als nostres dies, analitzant en una darrera part textos orientalistes contemporanis, com ara The Cambridge History of Islam (1970), que es pregunten si els orígens ètnics i la religió són les diferències més clares de l'experiència humana.
Pel que fa al segle XX, Said considera que el món àrab s'ha convertit com a conseqüència d'aquesta empresa imperialista en un satèl·lit intel·lectual, polític i cultural dels Estats Units, que han dedicat inversions enormes a l'Orient Mitjà. Bona part dels assessors polítics, comenta l'escriptor, «estan impregnats d'orientalisme gairebé fins l'ànima». I finalment clou amb l'advertència que, al capdavall, l'orientalisme no deixa de marcar l'alteritat de manera negativa, afermant l'hegemonia mundial d'un territori que es manté gràcies a aquest seguit de «discursos de poder» i de «ficcions ideològiques» que són del tot condemnables.
En diàleg amb el treball històric d'Edward W. Said, també s'ha publicat recentment el conjunt de dos articles Orientalisme i orientalisme invers, de Sàdiq Jalal al-Àzem, amb traducció de Margarida Castells Criballés (Èter Edicions i Pol·len Edicions). Sàdiq Jalal al-Àzem (Damasc, 1934-Berlín, 2016) va ser un filòsof sirià que va impartir classes de Filosofia Moderna a la Universitat de Damasc i a la Universitat Americana de Beirut, i d'Estudis del Pròxim Orient a la Universitat de Princeton. Com a conseqüència de la guerra civil a Síria, el 2011 es va exiliar a Berlín, on va morir. Tal com Castells explica a la presentació del text, al-Àzem va ser un dels representants més destacats del pensament marxista, nacionalista i laic al món àrab contemporani i va mantenir amistat amb Said. Aquesta es va trencar precisament quan al-Àzem li va enviar el 1980 Orientalisme i orientalisme invers perquè el publiqués en la revista Dirasat Arabiya, de la qual Said era membre del comitè de redacció. La lectura d'aquest text va segellar així la ruptura i en el volum publicat ara per Èter Edicions s'inclouen les tres cartes que es van intercanviar els dos intel·lectuals. La traductora assenyala que, tanmateix, al-Àzem va utilitzar el treball de Said per carregar contra el nacionalisme conservador i l'islamisme, més que no pas contra les tesis de Said mateix, amb qui estava d'acord en alguns aspectes. En tot cas, Said retreu a al-Àzem la seva «estretor de mires» i el seu «dogmatisme» a l'hora de ressenyar el seu llibre que, en cap cas, ha comprès, afirma. També es defensa de les acusacions que li fa l'intel·lectual sirià de col·laborar amb l'imperialisme nord-americà i li retreu que és ell qui ha col·laborat amb el règim sirià. Una topada amb tots els ets ni uts que no menyscaba la profunditat de l'anàlisi d'Al-Àzem que, a banda de discrepar davant l'essencialització de les categories d'Orient i Occident que realitza Said, assenyala que les arrels del fenomen orientalista descrit per Said són antigues i es remunten a la Grècia clàssica.
Per cloure aquest article, paga la pena recordar l'excel·lent novel·la de Mathias Enard, Brúixola, traduïda per Jordi Martín Lloret i publicada per Anagrama el 2017. Aquest llibre, que va merèixer el Premi Goncourt 2015, té com a protagonista Franz Ritter, un musicòleg enamorat d'Orient (i d'una arabista) que en una nit febrosa d'insomni evoca el reguitzell d'aventurers, savis, artistes i viatgers occidentals que es van deixar embriagar pel que anomena d'una manera més neutra el «Gran Est».
Valèria Gaillard Francesch. Professora de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB.
Edward Said
Orientalisme
Traducció de Josep Mauri
Tigre de Paper, 2024, 500 p.,
22 €.
Sàdiq Jalal al-Àzem
Orientalisme i orientalisme invers
Traducció de Margarida Castells Criballés
Èter edicions i Pol·len edicions 2024, 118 p.,
21 €.
Recordeu que podeu adquirir la revista aquí i també subscriure-vos-hi AQUÍ.
