Fa uns mesos ens deixava el poeta Ramon Guillem (Catarroja, 1959-2024). L’autor de títols memorables com
L'hivern remot (1987),
Terra d’aigua (1993) o
Celebració de la mirada (2005) tanca una trajectòria àmpliament reconeguda, tot i que no prou coneguda pel gran públic.
El passat mes de setembre, poc abans que la DANA colpegés l’Horta Sud de València amb especial duresa, ens deixava a Catarroja, un dels municipis més afectats, el poeta Ramon Guillem (1959-2024). Es tracta, sens dubte, d’una mort prematura: de la seva lleva, la dels anys 80, que en part es va donar a conèixer gràcies a l’antologia
Ser del segle, de David Castillo, ja no hi són el mallorquí Amadeu Vidal (mort a 39 anys en fa més de vint) ni el valencià Manel Garcia Grau (mort el 2006). Ramon Guillem, que en el vessant literari estava perfectament actiu, tanmateix relativitzava el valor del concepte
generació: la seva era una recerca singular, cultivava una estètica personal que transcendia classificacions i etiquetes. Poemaris com
L'hivern remot (1987),
Terra d’aigua (1993, Premi Ausiàs March, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i Premi Crítica Serra d'Or de poesia) i
Celebració de la mirada (2005, guardonat als Premis Octubre de l’any anterior) li valgueren el reconeixement general. Més endavant, posteriors com
Abisme i ocell (2010),
La set intacta (2014),
La febre dels dies (2018) o
El llamp en la lluerna (2021) no van fer sinó confirmar que la qualitat és una constant en la poesia de Ramon Guillem.
L’autor va tenir temps d’acomiadar-se i de viure en plenitud els moments que li restaven, diria que de la mateixa manera que havia viscut tota la vida. Havia publicat tan sols feia uns mesos un volum d’assaig,
Foc de magranes (Vincle, 2024) i ja pòstumament, aquest darrer desembre, encara va guanyar el Premi de Poesia Ibn Hafaja dels Ciutat d’Alzira amb l’inèdit
Carn d’oblit. Al juny havia rebut un homenatge de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i, al juliol, va participar al Festival de Poesia de Sitges, on el vam poder escoltar recitar, amb convenciment i força, i traspuar vitalitat per sobre de la malaltia que l’assetjava. Vaig tenir la sort de participar en aquest festival codirigit per Cèlia Sánchez-Mústic i Joan Duran, on a banda de Ramon Guillem vaig coincidir amb els poetes Neus Aguado, Anna Gual i Joan Todó. Crec que els que hi érem recordarem sempre la seva intervenció recitant un vespre d’estiu davant la mar, els seus versos d’una rara bellesa, lluminosos o amargs, la humilitat amb què encaixava els elogis i l’elegància del ball amb la seva companya, la també poeta Mercè Claramunt, als compassos del «Pequeño vals vienés» de García Lorca, musicat per Leonard Cohen i versionat en viu aquella nit inoblidable.
Els més de vint llibres que Ramon Guillem ens ha deixat —sobretot de poesia, però també de narrativa, assaig i dietaris— conformen una obra sòlida i arrodonida, de dedicació constant i apassionada, que és sobretot el testimoni d’una vida dedicada a la recerca del poema perfecte, d’una perfecció potser inabastable, però que és la que li permet avançar. En aquest sentit, la seva darrera entrevista, de la mà de Xesco Guillem, a la revista digital
La veu dels llibres, esdevé un repàs de la seva actitud literària i vital: «Darrerament, he descobert que el que m’omple de vida és la literatura, que el que m’omple de vida és la poesia. El que m’omple més de vida de la poesia és quan en llisc. És el poema el que t’omple de vida, el que et fa estar ací, ara, amb la vida.» Ramon Guillem era poeta fins i tot quan no escrivia, perquè era aquest poema perfecte, com una utopia inassolible, el que en justificava el procés, la vida que avança amb tots els seus matisos, en una recerca plena de curiositat i de misteri. Ramon Guillem creia en el poema en la mateixa mesura que creia en la vida.
Foc de magranes, el darrer llibre publicat en vida, és il·lustratiu del tarannà de l’escriptor. Es tracta d’un llibre en prosa, en què entrellaça apunts o ressenyes de l’actualitat cultural, les reflexions sobre l’ofici, les lectures copioses, l’art, la música i el paper de les biblioteques al llarg de la història, i així ens permet endinsar-nos millor en el seu món. Historiador de formació, bibliotecari de professió, activista cultural en diversos fronts, Ramon Guillem se’ns hi mostra com un lector omnívor i sense complexos, que s’aboca a una activitat incombustible, talment el foc de magranes que escull per títol, i que extreu d’un passatge del
Tirant lo Blanc: «magranes de certes materials compostes, que estan sis hores en poder-se encendre, e com són enceses bastarien a tot lo món a cremar, que com més aigua hi llencen més s’encenen, que tota l’aigua del món no les bastaria apagar».
El llibre s’obre amb Haydn i es tanca amb Vivaldi. La música, sobretot clàssica i antiga (però no sols), és una referència constant en l’obra de Guillem, i en aquest llibre té una funció estructural: les digressions sobre música —en dedica a Henry Purcell i a John Dowland— donen unitat al conjunt, lliguen les diferents seccions de l’assaig —ara com a música de fons, ara emergint a primer pla— en una mena de contrapunt temàtic que posa en relleu el diàleg entre les arts germanes. Perquè en Ramon Guillem, la concepció del vers, fins i tot del fraseig de la prosa, són eminentment musicals. El ritme, no sols el ritme mètric, sinó el ritme sintàctic i el de les diferents parts del discurs, és el que condueix el text. Una vegada establerta la seqüència del flux, s’hi incorporen els elements més variats. Des d’observacions al natural aparentment espontànies a referències culturals de la més diversa índole. No tot és alta cultura en l’obra de Ramon Guillem: tant pot parlar d’un capítol de la sèrie
Friends com del còmic
Pumby (el mateix poeta havia treballat com a dibuixant de còmics en la seva joventut), de novel·la contemporània estrangera (Haruki Murakami, Paul Auster o Ian McEwan), com d’autors amb qui va compartir context (Lluís Alpera, Jaume Pérez-Montaner, l’esmentat Manel Garcia Grau…). Entre els motius recurrents, hi ha l’obra d’Alberto Manguel, que acompanya les reflexions de Guillem sobre l’ofici de bibliotecari i la funció de les biblioteques al llarg de la història. Recull anècdotes erudites, com l’aparició de manuscrits perduts de Gilabert de Próixita, Leonardo Da Vinci o Lope de Vega i ens informa, amb humor i sorpresa, ja en l’època de les
apps de cites, de com la pràctica del
cruising —o relacions sexuals esporàdiques entre desconeguts— ha esdevingut popular en determinats cercles a biblioteques públiques d’arreu del món.
És interessant, en la mesura que aquest llibre en part tanca una trajectòria, llegir
Foc de magranes tenint present el diari
La cambra insomne (1992), escrit als 28 anys. La mirada és molt diferent perquè, llavors, amb dos llibres de poemes publicats, el gruix de la poesia de Ramon Guillem encara estava per escriure. Malgrat la distància en el temps, però, són molts els punts de contacte entre un llibre i l’altre: la importància temàtica de la música, la fluïdesa de la prosa, la recurrència de companys escriptors (com Xulio Ricardo Trigo) i algunes referències culturals que es repeteixen. Em quedo amb les seves observacions sobre la novel·la
Ernesto d’Umberto Saba (1883-1957), publicada pòstumament el 1975: «
Ernesto és, com la
Simfonia núm. 8 de Schubert, una obra incompleta, un món que no fou realitzat en tot el seu projecte i que la mort va truncar. ¿És
Ernesto, tanmateix, una obra inacabada?» És una reflexió que per Ramon Guillem devia ser recurrent, perquè apareix en tots dos llibres en diferents formulacions. És sabut que, etimològicament, perfecte significa acabat. Guillem, però, s’esforça a definir el matís: no tot l’acabat és perfecte, no tot l’inacabat és necessàriament imperfecte. Crec que aquí hi ha una de les llavors del que podria ser la poètica de Ramon Guillem: la recerca d’una perfecció inacabada, i potser inacabable, com la bellesa d’un foc que no s’apaga.
Melcion Mateu. Poeta i traductor.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
