Enguany es restaurarà la Capella gitana situada a la presó Model de Barcelona, una obra d’Helios Gómez que homenatja la cultura gitana, així com els companys empresonats de l’artista i les seves arrels.
Històries
L’any 2025, amb la commemoració dels 600 anys de la presència documentada dels gitanos a Espanya, arriba el moment de rehabilitar la figura de l’artista gràfic d’avantguarda, cartellista, pintor i poeta, que també fou membre fundador del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya l’abril 1936, l’anarquista i comunista antiestalinista gitano Helios Gómez (1905-1956). Ens alegrem que la Conselleria de Cultura de la Generalitat iniciï la restauració de l’anomenada Capella gitana pintada a la Model pel meu pare, detingut sense condemna ni judici a la presó Model de Barcelona entre 1946 i 1954, setanta-cinc anys després que es realitzés.
Pel que fa a la base iconogràfica, el nen Jesús a la falda de la Verge de la Mercè o de Sara
la moreneta, santa gitana, és el meu retrat amb el molinet de vent exactament als cinc anys, el 1947, l’únic any en què vaig viure amb el pare, entre dues detencions seves. El 1948, el detingueren per segona vegada a la Model, per ordre explícita del ministre de Treball José Antonio Girón de Velasco, per no voler fer-se dibuixant del sindicat vertical. A partir d’aquest esdeveniment la meva vida va canviar per sempre. La trobada al cotxe del ministre a peu de casa nostra, que va interrompre el dinar amb el meu tiet i la seva dona, va obrir un llarg debat familiar sobre les pèssimes repercussions de la seva decisió. Al cap de poc, se l’enduien pres. Recordo els botons platejats de la jaqueta i l’enorme gorra del xofer del ministre, i també les paraules de comiat del meu pare el dia que van venir dos policies a arrestar-lo.
La Madona retrata la meva mare, Mercedes Plana, morta de tuberculosi el 1946, filla dels meus avis republicans. L’avi, Manuel Plana, oficial de la Generalitat, fou condemnat a 30 anys per «rebel·lió» a la presó de Montjuïc. Els presoners malferits implorant a la patrona de Barcelona són presos polítics companys del meu pare a la Model. Entre ells, hi ha Joan Rocabert, membre del POUM i company de Joaquim Maurín. Gran amic de l’Helios, va ser qui em va revelar l’existència dels frescs i qui em va contar que l’home del cap embenat era ell. També és gitano el cor d’angelets amb guitarra, panderetes i castanyetes que ens acomiada quan abandonem la cel·la.
Van ser molts els companys i companyes del meu pare que van assistir al seu comiat el 1956, a les portes de l’Hospital Clínic. Jo tenia tretze anys, m’abraçaven i els vaig sentir dir «se lo han cargado i lo han dejado salir para que muera fuera». La darrera vegada que el meu pare i jo ens vam trobar, pocs dies abans de morir, feia molt mala cara, tenia la pell groga i em deia que es trobava
pachucho.
Entre els seus manuscrits, que em van restituir el 2003, hi havia tres petits resguards de vacunació antivariòlica a la presó. Un amic metge m’explicà que podia ser que se li hagués fet malbé el fetge. Explico això per recordar com la Història la constitueixen tot tipus de documents i fragments d’històries, entre els quals hi ha les memòries individuals que ajudaren a recompondre el calidoscopi de les memòries col·lectives. Memòries documentades o memòries selectives, no importa quines, perquè s’ha de poder reconstruir per reconstruir-se i també poder oblidar. Però, com oblidar el que no se sap? Destapar i restaurar les memòries que habiten els monuments és una feina arqueològica, com treure les capes de pintura que amaguen les imatges de la Capella Gitana.
La Capella gitana, un manifest de denúncia i resistència
Més endavant, s’acaba amagant la part més polèmica de l’obra —els fils ferrats—, que ja no hi eren quan vaig fotografiar les pintures a principi dels 80. En democràcia, desapareixen del tot. Perquè no s’oblidi l’Helios ni la seva generació vàrem fundar l’Associació Cultural Helios Gómez el 1996.
Sota el règim franquista, s’interpretava l’encàrrec que havia fet el capellà mercedari de la presó —que el pintor lliurepensador es negava a realitzar— com el «testimonio de redención de un gitano comunista». La retòrica de «cruzada nacional» i «reconquista» del discurs nacional catòlic s’aplicava a la redempció de presoners de la «barbàrie» republicana. L’encàrrec havia d’evocar el rescat dels cristians captius a mà dels musulmans pel qual Pedro de Nolasco fundà l’orde religiós i militar de Nostra Senyora de la Mercè el segle XIII. L’Helios en capgira legítimament el sentit com a genocidi dels gitanos i persecució franquista dels homes i dones de la Segona República.
Aquesta representació és indissociable del seu context històric i polític: la presó Model de Barcelona (que es va començar a construir el 1887 i es va inaugurar el 1904) encarna el lloc d’un sistema de control social punitiu segons el model panòptic concebut al segle de les llums i estès a tot Europa i Amèrica al llarg dels segles següents. Durant la dictadura franquista, el 1950, la Capella gitana assenyala el corredor de la mort: és al primer pis de la quarta galeria, a la cel·la número u, al costat de les cel·les dels condemnats a mort, marcades per les sigles «PFM» (
Petición Fiscal Muerte). Per voluntat del sacerdot, doncs, un pres pinta per als seus companys abans de l’execució. Des de la reclusió, el pintor poeta articula un missatge antifranquista amb un dispositiu artístic compost dels frescs, d’un corpus poètic gitano de més d’un centenar de sonets i romanços (
Poemes de lluita i somni) amagats en minúsculs fragments de paper, i d’un assaig per dignificar els gitanos que mitifica els seus orígens i valors, i que trasllada per desplaçament als republicans i cenetistes (
Orígenes de los gitanos españoles).
Sota l’advocació de la Verge de la Mercè, la dictadura crea el 1939 el Patronato de la Merced, com a òrgan del Ministeri de Justícia, que imposarà un doble càstig mitjançant el control i la submissió de les famílies de presos i preses. A mi, em van internar cinc anys a La Ciudad de los Muchachos de Barcelona, una institució de beneficència municipal franquista a l'empara del Patronato de la Merced.
El tancament de la presó es va endarrerir quasi vint anys, fins al 2017, des de la protecció del panòptic a nivell municipal —incloent-hi les sis galeries— i la posterior cessió per permuta de la Generalitat a l’Ajuntament l’any 2000 de les dues illes de l’Eixample que ocupa (uns 22.000 m2), un perímetre no edificable classificat com a béns i serveis. Aquest monument arquitectural és únic a Barcelona i, a més, és una prova física del sistema que va castigar durant més d’un segle i va afectar diverses generacions. Milers d’homes i dones progressistes, cooperativistes, treballadors, militants polítics i sindicals —conscients d’aquesta funció els metal·listes que havien de construir-ne les reixes van fer vaga—, obrers, polítics, pedagogs, científics, intel·lectuals, artistes…
Restaurar la lluita i el somni
Helios era un pintor d’art i ofici i un sindicalista de la CNT. La seva tècnica i el seu art es forjaren d’adolescent a Sevilla a les classes nocturnes a Belles Arts i durant l’aprenentatge en una fàbrica de Triana com a pintor de ceràmica. Allí es pinten terrisses, però també publicitat i escenes religioses sobre grans panells de rajoles, tal com feu després en el seu fresc. Entre Triana i la Model, el formaren anys d’exili polític que el van dur per París, Brussel·les, Amsterdam, passant per les rutes de les revolucions socials i artístiques de Berlín, Viena, Moscou, Leningrad. Des de 1926, es va establir a Barcelona, on va plasmar en blanc i negre en premsa la seva singular expressió esquematitzada de la denúncia social i les polaritzacions ideològiques.
Aquest serà l’autèntic llegat de l’Helios Gómez: «rememoriar» la Història amb imatges des de la modernitat, per reparar la memòria col·lectiva invisible segellada entre les pedres. Hi copsa l’empenta dels anys de transformació social, els valors nous i les realitzacions compromeses que va significar a finals del segle XIX i als inicis del segle XX el teixit social que portarà a la Segona República, amb totes les contradiccions d’una democràcia en construcció.
Gabriel Gómez, Caroline Mignot. Associació Cultural Helios Gómez
Alguns llibres recomanats:
Ester Lázaro,
Dos anys entre els bolxevics, Ed. Renacimiento, Sevilla, 2022.
Gabriel Gómez,
Un gitanillo en la Ciudad de los Muchachos, Barcelona, ACHG, 2022.
Helios Gómez [catàleg d’exposició], IVAM, Generalitat Valenciana, 1998.
Helios Gómez, dibujo en acción 1905-1956 [catàleg d’exposició], Centro de Estudios Andaluces, Junta de Andalucía, Sevilla, 2010.
Helios Gómez,
Escritos póstumos, ACHG, Barcelona, 2023.
Helios Gómez,
La révolution graphique, ACHG, Association Mémoire Graphique, Prades, 2013; reed. augmentada, Barcelona 2024.
Helios Gómez,
Poemas de lucha y sueño, Barcelona, ACHG, 2005.
La revolución gráfica, Associació Catalana d’Investigacions Marxistes, ACHG, Fundación de Investigaciones Marxistas, Barcelona, 2009.
Teresa Lafita Gordillo,
Las artes plásticas sevillanas durante la Segunda República, Patronato del Real Alcázar, Sevilla, 2005.
Ursula Tjaden,
Un artista de corbata roja, Txalaparta, Tafalla, 1996.
Visca Octubre, Museu de Granollers-ACHG, Granollers, 2005.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
