En el bicentenari del naixement del compositor, ens acostem a una música que ressona en moments històrics i que es podrà sentir també al Palau de la Música Catalana el 23 i el 30 de març de 2025.
«Jo confesso...», així va començar un amic quan Anton Bruckner va aparèixer a la nostra conversa. I a continuació, vaig assentir: «Jo també confesso...». El cert és que quan se cita Bruckner, el més comú és que, a continuació, faci acte de presència una confessió: «Confesso haver arribat tard a Bruckner i a la seva música». Aquesta afirmació a l’uníson es transforma en una realitat quan descobreixes que és la tònica dominant. Per alguna raó curiosa, el melòman s’endinsa en Beethoven, Schubert, Brahms i altres compositors romàntics, i fins i tot entra en Mahler, sense abans haver escoltat Bruckner. Finalment, quan ho intenta, sorgeixen tot un seguit d’esculls i traves que l’acaben dissuadint.
Per què Anton Bruckner presenta aquestes dificultats? Justament per superar-les, aquest article vol suggerir dotze vies per entrar a l’univers brucknerià ara que es compleixen 200 anys del seu naixement. És una bona excusa per accedir, revisar i assaborir la seva música i la seva trajectòria.
La metàfora més cèlebre per a les simfonies de Bruckner és la que les defineix com a «catedrals sonores», amb tota la connotació religiosa que conté. No obstant, la seva música permet proposar-nos una altra metàfora tan sòlida com l’anterior: la d’un viaducte. Immens, portentós, rústic i detallat alhora, apareix enmig d’un paisatge on no aconseguim veure d’on ve ni cap a on va. Els seus arcs estan simètricament organitzats i tot encaixa de manera monolítica per donar una impressió única de grandesa, capaç de transcendir la mera funcionalitat. Al fons de l’estructura, endevinem la figura serena del compositor, que ens convida a travessar els seus arcs. Intentem-ho, doncs.
1. ELS TÒPICS. Són masses els qualificatius despectius que ha rebut Bruckner. El mateix Robert Simpson ho explica al seu llibre
Essence of Bruckner (Victor Gollancz Ltd., 1967):
«L’estrany cas d’Anton Bruckner gairebé desafia la imaginació. Si considerem les històries sobre la seva llegendària ingenuïtat, el seu origen provincià, la seva manca de cultura general, la seva incapacitat per comprendre ni tan sols idees moderadament intel·ligents sobre la vida, la seva absurda credulitat, la seva indefensió, la seva mania de comptar objectes, ben bé podríem preguntar-nos com una criatura així va poder arribar a ser artista de qualsevol tipus. Però que fos un compositor d’obres tan immenses, tan originals i tan controvertides com per suscitar la major devoció i hostilitat en bàndols musicals oposats, sembla increïble.»
Aquesta és una manera molt simple d’entrar en el compositor i, com ens ha suggerit Simpson, és un desafiament a la imaginació. Així doncs, llegiu diverses biografies, des de les antigues fins a les recents i revisionistes. Intenteu justificar l’home i l’obra.
2. MISTICISME. Després dels 30 anys de guerres religioses entre els Habsburg i el Protestantisme, la regió austríaca va quedar sota domini catòlic i Bruckner és fill d’aquesta tradició. Les seves visions, els seus diàlegs amb Déu, els seus afanys d’orador compulsiu i la seva fe en l’eternitat són elements que, sens dubte, es troben a l’arrel de la seva creació. Un
Requiem, tres misses, tres
Ave Maria, diverses obres sacres breus i, en especial, el
Te Deum mereixen ser escoltats amb la mateixa reverència i devoció que el
Requiem de Brahms.
3. L’ORGUE. Tot i que la fama de Bruckner com a organista transcendia les fronteres de l’Alta Àustria i arribava a tota Europa, va deixar poca obra escrita per a orgue. Eren les seves improvisacions les que deixaven atònits els oients i els col·legues. Quan, de forma obstinada, Bruckner buscava el seu reconeixement com a compositor al Conservatori de Viena, els examinadors no van tenir més opció que dir-li: «Ens hauria d’examinar vostè a nosaltres!». Els efectes sonors a les seves simfonies, els canvis dràstics de registres tímbrics i, en especial, les pauses perquè la reverberació es vagi apagant són herència de la seva experiència organística.
4. ABC. Encara que una simfonia bruckneriana pot ser —en una primera audició—, aclaparadora, el cert és que la seva estructura és realment senzilla. Tres temes, A, B i C, són la clau per entendre els seus primers i quarts moviments. Bruckner ens presenta, després d’introduccions plenes de boira i trèmols, un primer tema A: majestuós, solemne i ple de vida. A continuació, una tendra «cançó d’amor» (tema B), que Bruckner anomena el
gesangperiod. Per tancar l’exposició, un tema C: dinàmic, rítmic, mogut i enèrgic. Així doncs, després de desenvolupaments profunds, aventures harmòniques complexes, viatges, pauses, clímax i èxtasis, els temes A, B i C es reexposen amb una mica més d’intensitat i calidesa, seguits d’explosives codes que tanquen cada moviment. Ja tenim la primera porta d’entrada a la simfonia bruckneriana: el codi per obrir i tancar és aquest, ABC. Podeu verificar els temps associats a cadascun d’aquests temps, juntament amb altres estructures formals de cada simfonia, en un dels codis QR que acompanya aquest article.
5. PACIÈNCIA. És la condició fonamental. No us desespereu, ni pretengueu atrapar Bruckner perquè serà la seva música i la seva lenta màgia la que us atraparà. Johannes Brahms deia que les simfonies de Bruckner eren com unes «boes constrictors». Doncs sí, tenia raó: són el plaer de ser constret, devorat, engolit i digerit per elles.
Però atenció: aquesta paciència s’ha d’administrar bé. Hi ha un camí per entrar-hi i és aquest. Comenceu per la Quarta simfonia, ja que la seva estructura i pseudo-programa medievalista (albades, cavallers, etc.) ajuden a la seva comprensió. D’allí, passeu a la Setena, amb el seu infinitament bell
Adagio; seguiu amb la Sisena i els seus
déjà-vu mahlerians. Un cop deglutides aquestes tres simfonies, aneu a conèixer el Bruckner primerenc, la Primera, la Segona i la Tercera, especialment en les seves dues versions: la «wagneriana», plena de citacions al Mestre, i la versió revisada, on aquestes han quedat esborrades. Ara sí, amb paciència, estarem preparats per als plats forts: la Vuitena i els seus potents clímaxs; després, la Cinquena i la seva immensa fuga final; i, finalment, la Novena —ens falten paraules per descriure el que significa aquella música.
Finalment, la seva curiositat musicològica us portarà als intents primerencs: la Simfonia 0 «Die Nullte», la Simfonia 00 i l’Obertura en Do menor.
6. SECHTER I KITZLER. I, si parlàvem de tenir paciència, és també en homenatge al mateix Bruckner i la seva paciència. Després d’anys amb mestres d’orgue, cant, harmonia, teoria i composició, Bruckner va trucar a la porta del cèlebre Simon Sechter (mestre de Schubert), qui li va posar una condició per ser alumne seu: «Prohibit compondre». Després de sis anys d’estudis intensius, Bruckner no va quedar del tot satisfet i va trucar ara a la porta d’Otto Kitzler per aprendre orquestració. La nova condició va ser justament l’oposada: «Has de compondre». Com a testimoni de l’obstinat, pacient i dedicat alumne, escolteu els
KitzlerStudienBuch. Trobareu la versió manuscrita i digitalitzada dels quaderns, la transcripció a notació moderna digital i la possibilitat d’escoltar en línia cada exemple al segon codi QR del final d’aquest article.
7. MAHLER. Bruckner va ser també mestre, i entre els seus deixebles hi havia un jove Mahler de 17 anys. Com bé va escriure Bruno Walter, deixeble de Mahler (
Bruckner Society of America: Chord and Discord - Journal Vol. 1-3, 1950):
«[...] Eren en molts aspectes afins i en altres diferents. [...] En la música de Bruckner hi ressona un matís mahlerià, [...] en la de Mahler, elements intangibles recorden a Bruckner. Un parentiu transcendental fa clarament admissible parlar de «Bruckner i Mahler» [...] El missatge musical de Bruckner prové de l’esfera dels sants; en Mahler, parla el profeta apassionat.»
En resum, escolteu Bruckner, i comprendreu molt més Mahler; escolteu Mahler i comprendreu més Bruckner.
8. WAGNER. Bruckner havia tingut molts mestres, però li mancava un gran referent, Ricard Wagner, a qui definia així: «l’ardentment estimat, mestre de tots els mestres, emperador immortal de la música». Si haguéssim de resumir aquesta excel·lent parella, podríem concentrar-nos en l’
Adagio de la Setena Simfonia. En aquest moviment, Bruckner construeix un dels homenatges més bells dedicats al mestre de Bayreuth amb quatre tubes wagnerianes: «Sí, senyors, realment vaig escriure l’
Adagio pensant en la mort del més gran, el primer i l’únic. En part com una anticipació, i en part com una marxa fúnebre, després de la catàstrofe que havia tingut lloc.» En resum, penseu en un Wagner-sense-paraules i aneu a Bruckner.
9. CALL OF DUTY [LA CRIDA DEL DEURE]. Permeteu-me una anècdota personal. Corria l’any 2004, i el meu fill estava immers en el món dels videojocs. Un d’ells era el popular
Call of Duty. Hi havia una missió: els soldats americans havien desembarcat i els nazis es retiraven. Aleshores s’arribava a un despatx militar on només hi havia una ràdio antiga en què se sentia una música entre sorolls i interferències: era l’
Adagio de la Setena de Bruckner.
Un dia, mentre jo escoltava la Setena de Bruckner, va aparèixer sobtadament el meu fill i va exclamar: «Això és Call of Duty!». Immediatament li vaig donar una amorosa lliçó d’història de la música i li vaig explicar les relacions d’apropiació d’aquella música per part del règim nazi. Sapigueu que aquest
Adagio és el que sonava a la ràdio quan es va anunciar al poble alemany la mort de Hitler.
Nota: mai no se sap per on pot acabar una diversió adolescent. Això sí, els pares han d’haver escoltat Bruckner.
10. DEUTSCHER MICHEL. Tots els pobles tenen algun personatge popular que encarna l’esperit nacional. En el cas d’Alemanya, aquest personatge és el
Deutscher Michel, que, amb el seu gorro punxegut, el bastó i una aparença ingènua, representa l’alemany mitjà, de cor senzill, respectuós amb l’autoritat, provincià i rústic. El veiem representat a l’Scherzo de caça de la segona versió de la Quarta Simfonia: la música ens transporta a una escena de la vida rural on l’esperit simple i directe del
Deutscher Michel pren vida. D’altra banda, la brutalitat i el vigor gairebé primitiu de l’Scherzo de la Novena Simfonia sembla reflectir una faceta més profunda i, alhora, tenebrosa.
11. TRENTA-DUES SIMFONIES. El musicòleg Deryck Cooke va escriure un article on intentava posar ordre a les més de trenta versions que es poden trobar de les simfonies brucknerianes. Cooke («The Bruckner Problem Simplified»,
The Musical Times Vol. 110, No. 1511, gener 1969) afirmava:
«El problema textual que plantegen les diferents versions de les simfonies de Bruckner és un dels més incòmodes de tota la musicologia, i el responsable últim va ser el mateix Bruckner. Si hagués tingut la confiança en si mateix pròpia d’un gran compositor, hauria produït, com Beethoven o Dvorák, una única partitura definitiva de cadascuna de les seves nou simfonies.»
Si bé és probable que la falta d’autoestima d’un compositor provincià a la capital imperial fos la causa de tot aquest embolic, avui en dia aquest problema s’ha portat a l’altre extrem: Bruckner, justament amb la seva astúcia de camperol, modificava les seves simfonies per obrir-se camí en l’hostil món de l’imperi austríac. En tot cas, Cooke redueix les versions a catorze simfonies. La pregunta obligada és la següent: quina d’aquestes versions he d’escoltar? La resposta és simple: totes!
Recuperant la metàfora del viaducte de pedra ens podem preguntar què és el que connecta Bruckner. La resposta no és difícil: el compositor connecta el projecte simfònic de Beethoven i Schubert amb la proposta simfònica mahleriana i els abismes atonals que va començar a intuir. Així doncs, Bruckner s’erigeix com l’últim dels simfonistes romàntics.
Però Bruckner no es justifica només per allò que connecta històricament. És possible imaginar una metàfora encara més arriscada: aquest viaducte es tanca en si mateix. En altres paraules, les seves simfonies es retroalimenten; els seus metalls ressonen entre els seus propis grups de simfonies; els seus
gesangperiod o cançons d’amor semblen intercanviables; els prolongats clímaxs i les exaltacions sonores, juntament amb els moments de quietud, tornen a la nostra memòria conforme avancem en les audicions, fins acabar unificant tota l’obra. En resum, Bruckner és un de sol, autocontingut, autodeterminat i sobirà.
I LA VIA NÚMERO 12? Molt senzill. Aprofiteu aquest Bicentenari, assistiu a qualsevol concert dels molts que hi ha programats, llegiu les biografies i predisposeu la vostra oïda als decibels brucknerians. Allunyeu-vos de tot prejudici, abandoneu el pèndol crític i endinseu-vos en l’ànima d’aquesta música. Un cop dins, no podreu abandonar-la. Us ho confesso.
MUSICAETERNA & CURRENTZIS. ‘NOVENA SIMFONIA’ DE BRUCKNER
musicAeterna
Director. Teodor Currentzis
Programa. A. Bruckner:
Simfonia núm. 9, en Re menor, WAB 109
Diumenge 23 de març, 2025 a les 20:00 h
Sala de concerts del Palau de la Música.
HANSJÖRG ALBRECHT. BACH I BRUCKNER
musicAeterna
Orgue. Hansjörg Albrecht
Programa. S. Bach: «Xacona» de la
Partita núm. 2, en Re menor, BWV 1004
J. S. Bach:
Passacaglia i fuga en Do menor, BWV 582
A. Bruckner:
Simfonia núm. 6, en La major, WAB 106 (transcripció de Hansjörg Albrecht).
Diumenge 30 de març, 2025 a les 17:30 h
Sala de concerts del Palau de la Música.
Carlos Calderón Urreiztieta. Doctor en Humanitats.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-us-hi
AQUÍ.
