En algun lloc del front entre Yprès y Lille,
12 de gener de 1915
Dearest Father and Mother,
Estic bé, però com us trobo a faltar! Ja fa quatre mesos que el nostre esquadró va salpar de Dover per unir-nos a la guerra al continent. Quatre mesos de fred, fang i bombes, i amb un Nadal que no oblidaré mai de la vida, per anys que el Bon Déu em vulgui concedir. D’ençà que us vaig escriure per primer cop, les pluges i la neu bruta han convertit el camp de batalla en un fanguissar pudent, però gràcies a la companyonia dels soldats t’acostumes a tot. Pitjor per als que ja no hi són, com solem dir en els moments més tristos.
Seguint el consell del pare, em vaig deixar créixer la barba i a les nits en què el vent glacial escombra les planures, em serveix de càlid abric. Nicholson, el noi més bromista de la nostra unitat, diu que sembla una barba de boc, més pròpia d’un usurer de la
city, però jo li responc que és pura enveja. Encara no han arribat al front els cascos promesos pels nostres superiors, però el sergent McLeod assegura que no haurien de trigar. Les nostres clepses, que atreuen les bales enemigues, ho agrairan.
¿Què més us puc explicar? Ah, sí, per fi he après a dormir dempeus. Encara no he perfeccionat el meu son, però els dies més tranquils aconsegueixo dormir fins a tres hores seguides, simplement recolzant-me a la paret. En aquesta postura se t’enrampen les plantes dels peus, però el dolor compensa el treball de treure’t les xinxes que se t’arrapen quan dorms ajaçat en qualsevol llitera.
Mare, no voldria que s’endugués de la meva vida al front una impressió terrible. La guerra és la guerra i, si nosaltres patim, imagini’s els
fritz, aquests oficials germànics que han d’aguantar els nostres atacs. Tanmateix, perquè comprengueu que tots som persones, us explicaré els fets sorprenents del Nadal.
La qüestió és que, uns dies abans, els alemanys van portar centenars d’arbrets al front i els van decorar, fins i tot penjant-hi alguns regals que van rebre del seu país. La nostra preparació tampoc no estava malament: com ja sabeu, Sa Majestat la Princesa Mary ens va fer arribar a tots els soldats una capseta que contenia cigarrets, dolços, xocolatines i un missatge: «Que Déu us protegeixi i us enviï de nou cap a casa sans i estalvis». També vam rebre un púding de panses procurat pels subscriptors del
Daily Mail, i que aquí a la primera línia ens va caure com una exquisidesa per llepar-se’n els dits.
El dia 24 de desembre es va alçar amb una rara claredat al cel. Al matí ens vam llançar tímids atacs els uns als altres, però eren desganats i de mica en mica la terra de ningú va quedar en silenci. Quan vesprejava, els alemanys, acompanyats d’un acordió, van començar a entonar cançons tradicionals. Al cap d’una estona, des de les seves trinxeres, algú va cridar unes paraules en anglès, anunciant que ens enviaven un present. Nosaltres ens vam posar alerta, però aviat va arribar volant una bota que contenia salsitxes, xocolatines i una ampolla de
schnapps. Tot i que algun dels nostres comandaments afirmava que «cal tirar pedres als corbs», nosaltres els vam correspondre amb uns púdings de panses. S’havia establert una treva.
El dia 25 es va alçar igual. Un sol fred i una quietud benèfica. Aleshores, a mig matí, un dels
fritz es va acostar amb les mans enlaire i va preguntar si volíem jugar un partit de futbol. Tenien una pilota i buscaven un rival. Imagineu-vos, pare! Vam jugar contra el 17è Regiment dels Bàvars. Homes aguerrits, la majoria amb el cap descobert tot i que estàvem sota zero, i molt més acostumats a córrer sobre la terra gelada. Al final ens van guanyar 3-2, però el resultat és insignificant. D’aquesta trobada en va néixer una breu amistat, sincera, que, durant unes quantes hores, va ser més forta que totes les banderes i totes les bombes i totes les fronteres. Al dia següent la guerra va continuar com sempre, perquè així és com ha de ser.
D’aquí a dues setmanes, pare i mare, faré 19 anys i m’agradaria ser a casa. Com que em temo que això no serà possible, doncs encara em trobaré a la trinxera o en un lloc pitjor, penseu en mi i en els meus companys.
El vostre fill que us respecta i estima,
Soldat Francis Deacon.
(Nota: Les informacions històriques provenen del llibre
Silent Night. The Remarcable Christmas Truce of 1914, de Stanley Weintraub)
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
