El Museu de la Rendició Incondicional és la primera oportunitat d’acostar-se en català, gràcies a la traducció de Pau Sanchis, a l’obra d’una autora que fou proscrita i titllada de bruixa al seu país d’origen.
Ja al text introductori d’
El Museu de la Rendinció Incondicional (Angle, 2024), l’escriptora croata Dubravka Ugrešic fa una advertència irònica contra la temptació d’interpretar l’obra des del biografisme: «La pregunta de si aquesta novel·la és autobiogràfica podria ser competència en algun moment, hipotètic, eventual, de la policia, però no del lector». Aquest avís és coherent amb un dels principis que va defensar al llarg de la seva vida, l’autonomia del text literari. Acadèmica especialitzada en el formalisme rus i practicant d’una literatura que podríem qualificar de postmoderna, Ugrešic no va deixar mai d’insistir en aquesta qüestió: «Els llibres han sorgit i sorgeixen de la literatura perquè si, tal com es diu en el meu idioma, la vida escrivís novel·les, la literatura no existiria».
I, tanmateix, hi ha una raó per la qual l’autora formula aquest avís: sabia que el
Museu corria un risc particular de ser llegit com a autobiogràfic, sobretot a la seva Croàcia natal. Pocs anys abans de la publicació d’aquest llibre, havia marxat a l’estranger, després que una campanya d’assetjament la fes passar d’escriptora iugoslava reconeguda a traïdora a la nació croata. La seva vida, com la de tants altres ciutadans de l’antiga Iugoslàvia, va quedar esqueixada per la polarització nacional que va desfer el país. A la novel·la
El Ministeri del Dolor, la narradora recorda: «A tots, d’una manera o altra, ens havien robat. [...]. Ens havien tret el país on havíem nascut i el dret a tenir una vida normal. [...] Havíem sentit a la pell el que era que et reduïssin a un número, a un grup sanguini, a un ramat».
Per la defensa aferrissada del principi de l’autonomia literària, les qüestions relacionades amb la política i la identitat no apareixen a l’obra d’Ugrešic fins al cataclisme dels anys 90. De pare iugoslau i mare búlgara, vivia la Iugoslàvia socialista com un espai anacional on fer «literatura literària»: «L’única frase “política” que havia escrit fins llavors (i fins tot aquesta l’havia robada a un nen) deia així: “M’estimo el meu país perquè és petit i em fa pena”», recordaria més endavant a la compilació d’assajos
La cultura de la mentida. Ugrešic impartia classes a la Universitat de Zagreb, estudiava les avantguardes soviètiques del primer terç del segle XX i era una respectadíssima autora de llibres de composició postmoderna i temàtica feminista. L’any 1991, quan Croàcia va declarar la independència de Iugoslàvia, la minoria sèrbia de la república es va amotinar i l’exèrcit federal va enviar-hi tancs, avions, vaixells i tropes.
Durant els primers mesos de guerra, Zagreb era una ciutat relativament segura perquè es trobava lluny dels fronts, així que, per a molts dels seus habitants, el perill venia de dins més que no pas de fora. El motiu és que, arran de la proclamació d’independència i el conflicte bèl·lic, a Croàcia es va desfermar una veritable histèria nacionalista contra tot allò sospitós de no ser prou croat. En un article publicat en alemany a
Die Zeit i en anglès a
The Independent, Ugrešic va denunciar la situació a partir d’un
souvenir que es venia aleshores a Zagreb, una llauna semblant a la de Coca-Cola però que, suposadament, contenia «aire pur croat». Segons l’escriptora aquest «sintagma en esprai», com el famós Mr. Proper, anava netejant Croàcia d’«impureses», és a dir, de totes les persones i coses associades a Iugoslàvia i, sobretot, als serbis. La conseqüència va ser una campanya mediàtica contra ella, acompanyada d’amenaces per carta i telèfon.
El trencament definitiu de l’autora amb Croàcia es va produir a causa de la seva participació, amb quatre escriptores croates més, al 58è. Congrés Internacional del PEN, celebrat a Rio de Janeiro. El PEN croat buscava que la següent edició del congrés s’organitzés a Dubrovnik, però a la premsa va aparèixer un article titulat «Feministes croates violen Croàcia», en què s’acusava Ugrešic i la resta d’autores convidades —anomenades col·lectivament «Les bruixes de Rio»— d’haver perjudicat la iniciativa. Va ser l’inici d’una segona campanya contra l’autora en la qual, a més de mitjans i polítics, van participar companys de la facultat, col·legues escriptors i fins i tot amics. El juny de 1993, la «bruixa» Ugrešic va dimitir de la seva feina a la universitat i va marxar de Croàcia: «La maquinària de l’odi em va recollir i va llançar la meva escombra amb un fort vent de cua. I vaig volar».
A
El Museu de la Rendició Incondicional, les referències explícites a Croàcia són poques i fetes de passada, si bé és cert que la narradora insisteix en el canvi de la interpretació de la història del país des de la Segona Guerra Mundial. Fins als anys 90 hi havia un bàndol «equivocat» —el dels ústaixes, extremistes croats instal·lats al poder per la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi— i un de «correcte» —els partisans comandats per Tito, que després d’assolir la victòria van establir a tota Iugoslàvia un règim socialista. A partir dels 90, la consideració d’aquests dos bàndols es va invertir, i per això la mare de la protagonista no sap què fer amb les condecoracions partisanes del seu marit mort, ni si hauria d’esborrar l’estrella roja que decora la seva làpida. Quan la guerra fa palès que Iugoslàvia agonitza, resumeix el seu desconcert amb una frase corprenedora: «Ara ja no sé qui soc, ni on soc, ni de qui soc».
L’exili d’Ugrešic va coincidir amb les primeres edicions estrangeres dels seus llibres, les quals la van consolidar com una gran autora del que ella anomenava «literatura de la zona gris». Es tracta d’un territori habitat per autors transnacionals que construeixen «una tercera geografia» entre el món on viuen i el món que han deixat enrere. Més enllà de l’interès que genera aquest tipus d’escriptors, Ugrešic no ho considerava una condició gens envejable, si més no en el seu cas concret. D’una banda, no tenia un sistema cultural al darrere com la majoria d’autors «arrelats», mancança que notava particularment pel fet d’escriure en una llengua minoritària. De l’altra, a l’estranger la identificaven com una escriptora croata, justament allò que s’havia negat a ser: «Em vaig convertir en representant literària d’un entorn que no em volia. Jo tampoc volia l’entorn que m’havia rebutjat. No crec en l’amor si no és recíproc».
Al seu país de naixement, Ugrešic es va convertir en una autora gairebé proscrita: els seus llibres van desaparèixer de les biblioteques juntament amb els de nombrosos escriptors serbis o considerats proiugoslaus, i van passar anys sense que cap mitjà croat —a di ferència dels internacionals– s’interessés per publicar els seus articles. Però, tot i així, els sectors més nacionalistes no s’havien oblidat d’ella. Segons explica la mateixa Ugrešic al recull d’assaigs
Cultura del karaoke, la perseguien arreu d’Europa i la resta del món, i interrompien les seves presentacions i recitals literaris, feien enviaments massius de cartes de queixa als mitjans on publicava... Fins i tot, quan es va publicar a Bulgària
La cultura de la mentida, una denúncia dels nacionalismes que havien destruït Iugoslàvia, l’ambaixador croat va fer una oferta per comprar la tirada sencera del llibre per tal que el públic búlgar no el llegís. «Jo vaig abandonar Croàcia, però a Croàcia li costava abandonar-me a mi», constatava, entre l’amargor i el sarcasme.
Un dels seus darrers llibres,
L’edat de la pell, inclou un «Assaig que ja porta un quart de segle viatjant cap al seu destinatari, no hi ha manera que arribi i tot indica que no ho farà mai». El text al qual al·ludeix el títol és l’article sobre l’«aire pur croat» que la va posar en el punt de mira. La conclusió a què arriba Ugrešic és que «aquell breu text sobre una llauna de
souvenir no pot arribar al seu destí perquè, en el quart de segle d’existència de la Croàcia independent, s’ha demostrat que els fonaments d’aquest Estat estan fets de llaunes on hi posa “aire pur croat”». Després de l’Operació Tempesta duta a terme per l’exèrcit de Croàcia el 1995, uns 200.000 serbis van fugir del país, la majoria per sempre, i Croàcia ha quedat com un Estat gairebé ètnicament pur, tal com volien els nacionalistes dels 90.
A
Guilla, la darrera novel·la d’Ugrešic, un admirador dels llibres de la narradora li deixa en herència una casa a la Croàcia profunda i això l’anima a fer un intent de tornar. En el paisatge de la província croata, amb camps de mines i edificis foradats per bales i obusos durant la guerra, constata que el retorn és impossible: acaba cremant la casa i marxant del lloc mentre li ensenya el dit del mig. Però la imatge més contundent d’Ugrešic sobre el seu país la trobem a l’assaig
Una qüestió de perspectiva, en què reprèn irònicament el paper de «bruixa» i s’imagina sobrevolant Croàcia enfilada en una escombra: «Quan miro cap avall, els meus compatriotes em saluden feliços, mirant cap al cel amb les cares somrients com fulles. Des d’aquesta alçada, semblen cols que algú ha deixat créixer en un camp abandonat. A sota, al subsol, hi cadàvers podrint-se, gràcies als quals les cols creixen més grosses i sanes».
Dubravka Ugrešic va morir l’any 2023 o, més ben dit, aprofitant les lleis sobre eutanàsia que hi ha als Països Baixos —el seu lloc de residència durant anys— va marxar per pròpia voluntat després que li diagnostiquessin un càncer. Al cementiri de Mirogoj, el més important de Zagreb, la família Ugrešic té una tomba on hi ha una làpida amb el nom de l’autora i les respectives dates de naixement i mort; però ella va disposar que la cremessin i llencessin les cendres a tres indrets als quals se sentia vinculada. Aquesta tomba buida a Mirogoj queda com a símbol de la relació impossible entre l’escriptora i Croàcia. A
El Museu de la Rendició Incondicional llegim: «L’art és un intent de defensar la completesa del món, el lligam secret entre totes les coses». Paradoxalment, és en els textos en què ataca Croàcia on més a prop va estar Ugrešic de refer els lligams amb el seu país.
Marc Casals. Escriptor i traductor literari.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
