El Museu d’Art de Girona acull fins al març una mostra dedicada al llegat de la pintora i gravadora, que s’ha reivindicat en els darrers anys amb guardons a la seva terra d’exili i també a la d’origen, i amb les adquisicions d’obres per part del Museu Nacional d’Art de Catalunya i del Museu Reina Sofía.
Des d’aquest novembre, Girona acull una exposició de la pintora i gravadora Roser BRU (Barcelona, 15 febrer 1923 - Santiago de Xile, 26 maig 2021). Una mostra que contribueix a visibilitzar i retre homenatge en el seu centenari a una refugiada de la Guerra Civil espanyola a Xile, el país on es va formar com a artista, es va convertir en una referent de les arts plàstiques i va obtenir el Premi Nacional el 2015. Una part d’aquest reconeixement al seu llegat artístic i a la seva aportació al patrimoni intel·lectual de l’exili republicà s’ha obert també pas en les seves pàtries d’origen, Catalunya i Espanya, amb l’obtenció de la Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts 2018 i la Creu de Sant Jordi 2020. Les recents adquisicions d’obres dels anys 60 per part del Museu Nacional d’Art de Catalunya i del Museu Reina Sofía suposen la seva recepció en les nostres primeres col·leccions d’artistes de la postguerra espanyola i de l’exili. Aquesta última, la del Reina Sofía, està particularment contextualitzada en influències internacionals viscudes en el context de la Segona Guerra Mundial i la producció artística durant l’autarquia espanyola, en l’etapa del franquisme primerenc fins a 1964.
L’exili va deixar en Roser Bru una petjada que va marcar la seva vida i la seva obra. La integració al seu país d’acolliment i de nacionalització li exigien interioritzar el seu propi dolor, que torna al primer pla i a dominar dramàticament el seu escenari personal i artístic a partir del cop d’estat de Xile, el 1973, tal com recorda a
Mujeres en las artes visuales latinoamericanas (Isis internacional, 2002):
La pre-muerte es la doble circunstancia de mi vida que resuena: infancia catalana en la Barcelona de la República. Guerra civil. Exilio. Descubrimiento de América, la diáspora lenta. Aprender otra tierra —la otra tierra—. Está la inesperada fecha de 1973 en Chile, lo ya vivido antes. El quiebre, la pertenencia.
Amb 16 anys havia deixat enrere la Catalunya rebel on va néixer i es va amarar per sempre de la llum del Mediterrani. Va formar part d’aquella segona generació d’artistes que van sortir d’Espanya sent encara nens amb una incipient formació artística, per la qual cosa es formen realment als països d’acollida i aconsegueixen un espai en l’escena local de destí. Influenciada en els seus inicis per la «llibertat» dels grans traços dels frescos del romànic català i de les seves característiques figures frontals primitivistes, impacta en la seva obra, igualment, la seva formació en pintura i fresc a les aules de la Universitat de Xile amb grans mestres que després foren Premis Nacionals —com l’impressionista de tall intimista Pablo Burchard o l’expressionista Israel Roa— i una iconografia descoberta al nou continent: la frontalitat de les figures d’Amèrica, les formes, els còdexs i el color, que l’acosten als pobles originaris.
Però l’obra de Roser Bru és un cor de veus al qual arriba tant a través de l’estudi i l’observació investigativa com del procés experiencial. Si rescatem algunes de les figures inspiradores que ella mateixa ens llega en els seus textos —i n’apuntem unes altres la petjada de les quals sembla percebre’s en la seva obra— no seria aventurat assenyalar que la seva pintura s’il·lumina des dels primers escenaris del Renaixement italià ja amb Giotto, a qui reconeix «una obra d’autor», i amb alguns dels artistes més grans del Quattrocento: el fonamental Piero della Francesca amb el seu maneig de la perspectiva i el seu mestratge en els frescos o Botticelli i la fina bellesa de les seves
madonne i deesses de la mitologia. En els seus inicis, Bru professa devoció a Van Gogh i la seva tècnica amb la pinzellada, i d’ell n’extreu, com de Matisse, un ús molt tècnic del color que li permet donar noves formes a les figures i les composicions. S’acosta a Henry Rousseau pel seu treball ingenu i fins i tot primitivista i s’apropia dels colors pastel en les natures mortes de Morandi. Beu de Picasso, del mestratge en la crònica social de Velázquez i de l’avançat Goya, els retrats i autoretrats del qual influeixen en el seu gust per aquesta pràctica en què a vegades es produeix un desplaçament a la doble imatge i de l’«escombrat» de les figures que admira en Bacon. Concloc aquestes remembrances de les seves influències amb les formes mediterrànies de Brancusi —que poden evocar capitells romànics— i també amb l’ús de la matèria i del gest, a partir de l’obra informal de Tàpies vista el 1958 a Barcelona.
Lectora entusiasta, Roser Bru es va embolcallar de les paraules de poetes que la inspiraven i ens va deixar els seus retrats. Eren altres veus que sempre l’acompanyaven i a partir de les quals elaborava pensaments propis que tota la vida va atresorar en quaderns manuscrits, que va usar per a titular o per a parafrasejar-los en els seus llenços, dibuixos i gravats: Enrique Lihn —amb qui va compartir generació, la del 50, i disquisicions intel·lectuals sobre l’ensenyament de l’art al GEP (Grupo de estudiantes plásticos de la Universidad de Chile)—, Virginia Woolf i el seu procés de destrucció, Gabriela Mistral —icona intel·lectual, primera dona iberoamericana a rebre el Premi Nobel (1945)—, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo o el turmentat Franz Kafka.
Vint anys després de la seva última mostra a Catalunya, tenim l’oportunitat de revisitar la seva obra a l’exposició «Roser Bru. Superar la distància» del Museu d’Art de Girona. L’enviament xilè inclou obres com «El triangle organitza Amèrica» i «Calç-Calç viva» entre les 82 seleccionades d’importants col·leccions públiques i privades. La primera és una obra de 1993 plena de llum i color que expressa l’exuberància de la regió sud-americana i la fertilitat del triangle femení, però també la ferida interna dels sotmetiments socials i polítics. Fou part de l’exposició curada per Inés Ortega-Márquez, «4 Premis Nacionals» (MNBA, 2017). La segona, de 1978, transita entre l’objecte, la pintura, la gràfica i la fotografia. Amb ella rep una primerenca inscripció teòrica de la seva qualitat de reflexió entorn de la memòria per part de N. Richard en el que va anomenar «Escena de Avanzada». Va ser part de «Radical Women» del Museu Hammer, curada per Giunta i Fajardo-Hills, el 2018. Al costat de les espanyoles, aquestes peces evidencien la importància del seu patrimoni i de les temàtiques que transiten la mostra: dona, memòria, la democràcia ferida.
Inés Ortega-Márquez. Curadora-Investigadora. Co-curadora «Roser Bru. Superar la distància»
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
