En els darrers anys, el mercat de còmic en català ha crescut gràcies a l’aposta de diversos segells i projectes editorials per un «univers creatiu propi i reconeixible» en aquesta llengua.
Podríem situar a principis de segle el moment en què, poc a poc, les llibreries generalistes del nostre país van començar a vendre còmics per a lectors adults, un gènere fins aleshores relegat a les botigues especialitzades. Dir-ne novel·les gràfiques segurament va ajudar-hi, doncs era una etiqueta que, malauradament i inconscient, transmetia més seriositat. Avui en dia, a més a més, en aquestes seccions no és estrany trobar-hi novetats en català. Com és que hem trigat tants anys a començar a publicar aquest tipus de còmics en la nostra llengua en un país amb una constel·lació de creadors de primer nivell i un sector editorial potent?
Barcelona va ser i continua sent la gran capital del còmic peninsular i, per extensió, un referent dels països de parla castellana a nivell global. Ho va ser a l’hora de fer
tebeos per al públic infantil, d’importar superherois americans, de fundar revistes
underground i de traduir còmic europeu i mangacòmic europeu i manga. No és que els darrers cinquanta anys hagi estat absolutament impossible trobar ni un sol títol de còmics per a lectors adults en català, però no ha existit una xarxa editorial que hi apostés de manera clara i continuada com —potser— passa ara.
Quan ens vam reunir per primera vegada a les oficines de Pagès Editors, ara fa set anys, amb el projecte d’una col·lecció de novel·la gràfica d’obres originals sobre la taula, de seguida va sortir el tema de la llengua a debat: si cap editorial del cap i casal barceloní no havia fet el pas de fer-ho en català, era una bona idea intentar-ho nosaltres? Després de quaranta anys el còmic per a adults era pràcticament l’últim reducte de la indústria cultural en el qual no havia fet forat l’anomenada normalització lingüística.
«Als anys seixanta i setanta, a Catalunya es va veure la necessitat de fer còmics infantils en català com una eina indispensable per recuperar l’ús social de la llengua. Es funden
Cavall Fort i
Tretzevents, per exemple, així com es comencen a traduir els grans referents francobelgues com
Astèrix,
Tintín,
Espirú i Fantàstic,
Lucky Luke o
Els Barrufets», explica Jordi Riera, estudiós i divulgador de l’univers de les vinyetes del nostre país i autor de títols com
Història gràfica de la Guerra Civil (RBA, 2023), juntament amb Jaume Capdevila. El problema però, és que ningú va pensar en els joves i en adults per donar continuïtat als lectors quan aquests creixessin. «Els segells que potser haurien pogut fer-ho penso que cometen l’error de considerar el còmic un producte menor. El còmic no tenia prou prestigi i per a segons quins corrents dominants dins del catalanisme no es considerava una prioritat. Els llibres havien de transmetre uns valors i el còmic era com si no fos un mitjà prou vàlid per fer-ho. Continuava veient-se com un entreteniment infantil i en aquest sentit van deixar orfes els lectors juvenils i els grans», es lamenta Riera.
Val a dir, en honor a la veritat, que les nostres converses a Pagès Editors segurament van ser coetànies a les que mantenien a Males Herbes, Comanegra o Andana Gràfica, aquesta darrera al País Valencià, entre altres. Reunions en què es mesclen la creença que cal tendir a normalitzar la presència del català al sector i el càlcul de la viabilitat comercial. A l’hora de posar arguments sobre la taula, el mercat es va convertir en clau. Sembla una contradicció, ja que a priori sospitàvem que el buit editorial responia a unes minses expectatives comercials per a uns llibres que tenen un elevat cost de producció. És cert que un mercat potencial de quaranta milions d’habitants —l’estat espanyol— és més gran que un altre que amb prou feines podria arribar a la dotzena —els Països Catalans. Afinant l’anàlisi, vam veure que pràcticament dos de cada tres còmics que es venien a l’estat es facturaven entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears; de manera que la diferència potencial entre ambdós mercats es reduïa de manera substancial. Potser només calia creure en les nostres possibilitats.
«Era qüestió de temps que passés, la fruita ja estava madura», raona Marc Charles, divulgador i director de la revista
Forn de Calç, publicada per Extinció Edicions, la primera i única proposta en català que ha guanyat un premi —al millor còmic alternatiu el 2023— al festival internacional BD d’Angulema, a França. «Després de la crisi econòmica del 2008 a Catalunya van començar a sortir editorials petites que apostaven per gèneres menys comercials —terror, ciència ficció, periodisme— i s’arriscaven a transcriure literatures originàries de països que fins ara no ens havien arribat. El següent pas natural era acostar-se al còmic», raona. També hi fa que se superés la idea que era un gènere menor, de consum ràpid i poc exigent des del punt de vista intel·lectual, per fer-se un lloc en l’alta cultura sota l’etiqueta de novel·la gràfica. Per al periodista de
La Vanguardia Jordi Canyissà «aquesta denominació, ens agradi més o menys, ha permès que els mitjans parlin de còmics amb més naturalitat. Els temes que tracten aquestes obres fan que sigui interessant parlar-ne als mitjans generalistes amb crítiques, reportatges o entrevistes als autors. Ja no és una raresa. S’ha naturalitzat. El còmic forma part del catàleg de moltes editorials i això en millora el prestigi i la difusió en mitjans. Són vasos comunicants», sentencia.
Seria injust afirmar que les editorials citades, a més a més de Símbol, Tigre de Paper, Pol·len, Godall, Bang Bang o Mai Més, per anomenar les més representatives del panorama actual, siguem les autèntiques pioneres del gènere en la nostra llengua. «L’any 1968, Emili Teixidó va firmar el que es podria considerar el primer còmic en català pensat per a un públic adult juntament amb Enric Sió, publicat a la revista
Oriflama i titulat
Lavínia 2016 o la guerra dels poetes». Des d’aleshores fins ara també és inexacte dir que no s’havia publicat res. És cert que pots trobar grans clàssics com
Maus,
Persèpolis o
Corto Maltès en la nostra llengua perquè les editorials veien que hi havia possibilitats comercials per a uns títols que transcendien el mercat tradicional del còmic, però sense que hi hagués una oferta regular i diversa». Si fem una retrospectiva cal esmentar Joan Navarro, que va trencar motlles al capdavant de la filial espanyola de l’editorial francesa Glénat durant vint anys. «Ell va ser pioner a l’hora de traduir manga i també va publicar força originals en català i traduccions de còmic europeu en aquesta llengua, sempre en paral·lel o a posteriori de fer-ho en castellà», recorda Charles, director de
Forn de Calç. «Ell va mantenir l’oferta en un moment que pràcticament ningú més ho feia.»
L’idioma amb el qual ens endinsem en un univers cultural és fàcil que ens condicioni a l’hora de triar la llengua. Quants catalanoparlants es decanten per la versió castellana quan han de mirar una pel·lícula o llegir una novel·la només perquè hi estan més acostumats? Si a més a més no pots triar, el drama és total. El dibuixant i guionista Albert Monteys, vinculat a capçaleres com
El Jueves i autor entre altres de llibres de
Calavera Lunar o la sèrie
Univers!, ambdós publicats en català per Mai Més, reconeix que els seus primers còmics van ser
Cavall Fort i tots els clàssics francobelgues infantils dels setanta. També recorda que «en arribar a l’adolescència i començar a buscar títols i autors que responguessin a les pulsions d’aquell moment vital no hi havia res en català. Aleshores no ens preguntàvem perquè, senzillament ens adaptàvem a la realitat i començàvem a con sumir els còmics en castellà; assumíem, perquè també passava en altres sectors, que la llengua per aquest tipus de productes era la castellana. Jo penso en català i les històries les imagino en aquesta llengua, però quan l’he de traslladar al llenguatge del còmic els meus automatismes creatius són en castellà perquè tots els meus referents són en aquesta llengua. Ara comença a canviar i els autors ens podem plantejar publicar també en català, però aquesta possibilitat és força recent i encara falten molts anys per saber si la tendència es consolidarà i si podrem, en el futur, construir un univers creatiu propi i reconeixible en la nostra llengua».
Marcos Martín és de Barcelona i té un peu i mig al mercat nord-americà. Ha treballat per a Marvel i DC i és al darrere de Panel Syndicate, una plataforma de còmic digital en el qual participen autors de primer nivell internacional. Juntament amb la seua parella Muntsa Vicente —colorista— i el guionista Ed Brubaker (
Batman,
X-Men) van llençar la sèrie de tres volums
Friday, guanyadora d’un premi Eisner als Estats Units el 2021, entre d’altres. «L’edició americana en paper és d’Image, l’editorial independent de superherois que van fundar els autors al marge de les grans companyies, i abans de vendre els drets en castellà vam apostar per treure’ls en català a través de Mai Més amb la voluntat de donar-los marge perquè la poguessin amortitzar i també per començar a donar sortida en català a obres provinents del mercat americà. Tenim diverses ofertes sobre la taula per treure el llibre en castellà, però nosaltres pensem que s’ha de donar temps a l’edició en català perquè faci el seu recorregut, ja si poses les dues al mercat al mateix temps no competeixen en igualtat de condicions», reconeix.
La tradicional supremacia del castellà, en part per l’absència continuada del català al mercat especialitzat, condiciona i predisposa els distribuïdors, els llibreters, els crítics i els lectors que no fan un esforç extraordinari contra la inèrcia d’un hàbit adquirit durant molts anys. Uns perquè pensen que el castellà té més sortida i no volen arriscar a perdre vendes, uns altres perquè no es plantegen que hi hagi mai una edició en català i els darrers perquè se’ls fa estrany llegir còmics en aquesta llengua, encara que sigui la seva. Això ho va notar Glénat el seu dia i també ho pateixen totes les versions catalanes quan les editorials, sigui pel motiu que sigui, treuen totes dues versions al mateix temps. Ara bé, si hem de triar entre la competència directa i l’absència de títols en la nostra llengua, benvingudes siguin totes les coedicions possibles.
Quan al Principat es parla de l’actual moment de bonança del còmic nostrat es té poc en compte el paper de la valenciana Andana Gràfica, segell especialitzat en novel·la gràfica. Miquel Àngel Giner Bou, autor de títols com
Maria la Jabalina (Astiberri, 2024), en va ser el primer director editorial i afirma que des del primer dia «es van plantejar editar tots els títols en amb dues llengües, acceptant que hi havia un mercat orfe de còmics en català que calia cobrir. Hi havia una estratègia comercial, és clar, però indubtablement també hi pesava el factor de militància cultural. Ja sospitàvem que les vendes serien menors, però també estàvem convençuts que era viable econòmicament tirar-ho endavant». Hi havia, doncs, un mercat pendent d’explorar.
Norma és un dels grans segells especialitzats en originals i en traduccions del mercat internacional. Amb seu a Barcelona, fins fa dos anys treia títols en català de manera discontínua, només apostant per aquells que veia molt clars. D’un temps ençà, qui sap si influïts per aquesta humil eclosió de col·leccions d’editorials generalistes o editorials independents que ens hem llençat a l’aventura, ha augmentat considerablement el número de títols que treuen regularment en català. Sobretot ho fan amb autors del país com Jaime Martín (
Un fosc mantell, 2024) o Ricard Efa (
Adeu, Birkenau, 2024), que fa temps que treballen per al sector editorial francès, el qual és, juntament amb el nord-americà, l’únic on és viable guanyar-se la vida. «Que això passi és perquè probablement han vist que hi ha un mercat potencial. Si hi ha continuïtat serà un bon senyal», comenta Riera.
El 2020 vam treure el nostre primer títol:
8Hores, d’Alfons López i Pepe Gálvez. Segons Jaume Capdevila —Kap— que va adaptar al còmic
Cavalls salvatges (Pagès, 2021) amb el mateix Jordi Cussà (Berga, 1961-2021), Doble Tinta era «la primera col·lecció que apostava per fer còmic original per adults en català». En pocs mesos altres segells van posar en marxa les respectives línies, sovint combinant títols inèdits amb traduccions, i fent créixer el número de títols en català als prestatges de les llibreries, biblioteques i cases particulars del nostre país. Finestres, editorial que se sustenta sobre el mecenatge de la família Ferrer Salat i que ara com ara no sabem si és viable econòmicament, va irrompre amb l’objectiu, legítim i necessari, d’oferir als lectors catalans els títols més sòlids i reconeguts del panorama internacional actual. Els drets eren al mercat, senzillament fins aleshores cap altra editorial catalana s’havia atrevit a comprar-los de manera sistemàtica. El diari
Ara també va posar en marxa el premi de còmic de no-ficció, que en quatre edicions ha demostrat que és un gènere actualment molt potent i que entre els creadors hi havia ganes de publicar en la nostra llengua.
En cinc anys la majoria de projectes continuen endavant i tots els actors implicats n’estem contents i il·lusionats, m’atreviria a dir, tot i la cautela. L’Institut Ramon Llull ha obert una secció especialitzada per impulsar la internacionalització del còmic original en català, fet inèdit fins ara i una conseqüència directa d’aquesta constel·lació editorial que està nodrint el mercat. Potser aquesta petita eclosió també ha sumat a l’hora que Barcelona sigui, a la propera edició del 2025, la ciutat convidada al Festival BD d’Angulema. Però —perquè sempre hi ha un però— no podem perdre de vista que l’edició en català de còmics actualment es mou al voltant d’un 3% del total del sector. Això vol dir que a Pagès Editors, per exemple, hem publicat en sis anys el mateix que un gran segell posa al mercat en una sola setmana. Entre uns quants hem fet les primers passes; ara no podem deixar de caminar.
Jaume Barrull. Periodista cultural i director de Doble Tinta (Pagès Editors)
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
