El balanç del primer any de Javier Milei com a president de l’Argentina està marcat per la “Llei òmnibus”, privatitzacions i croades contra diversos sectors socials, reflex del seu ràpid i histriònic ascens al poder.
El 2016, el mateix any en què Donald Trump triomfava a les eleccions dels Estats Units i en què Jair Bolsonaro començava a tenir ressò al Brasil pels seus discursos extremistes durant el procés d’
impeachment a la presidenta Dilma Rousseff, un economista de llengua afilada i estil excèntric apareixia com una nova estrella als canals de televisió argentins. A les seves presentacions, que es van popularitzar ràpidament a les xarxes socials, el curiós personatge anava més enllà del seu terreny específic i llançava acusacions de «comunistes» i «esquerrans» a tots aquells que promovien algun tipus de regulació estatal de l’economia, mentre destrossava els economistes més diversos a qui titllava de «keynesians». A més de referir-se a les seves suposades pràctiques de sexe tàntric i als seus «fills de quatre potes» —com anomena els seus gossos—, no dubtava presentar-se com un «anarcocapitalista», un «liberal-llibertari». El seu nom era Javier Gerardo Milei i la seva carrera acaba - va de començar.
Tot i que en aquell moment, i a partir de la seva caracterització negativa de l’Estat, Milei assegurava que no es posaria en política, les coses van canviar ràpidament. El 2021, i ja amb un grup ampli de seguidors, sobretot homes joves, es va presentar a les eleccions parlamentàries i, amb el 17% dels vots, es va convertir en diputat nacional. Vestit habitualment amb una jaqueta de cuir i amb els cabells al vent —ell afirmava que qui el pentinava era «la mà invisible del mercat»—, «El León» va començar a fer-se fort. La seva prèdica contra la justícia social i la redistribució de la riquesa —que qualifica de «robatoris»—, les seves acusacions de «keynesians» als diversos economistes del país, i les seves mencions i citacions del teòric paleollibertari Murray Rothbard, el feien, sens dubte, un subjecte singular. Però, exceptuant els seus seguidors més fidels, eren pocs els que creien que pogués tenir una carrera política promissòria. S’equivocaven. En el context d’una inflació elevadíssima i de la crisi de la lògica política hegemònica a Argentina durant les darreres dues dècades, Milei va aconseguir, amb un partit nou —La Libertad Avanza— i gairebé sense estructures, aconseguir la presidència argentina a finals del 2023. De seguida que va assumir el govern, va començar a donar mos - tres d’obrir diversos fronts polítics. D’una banda, va assumir la prèdica de la «batalla cultural» antifeminista i «antiwoke» que el va connectar amb l’univers de les diferents extremes dretes. De l’altra, va avançar en el seu programa de transformació ultraliberal, assegurant que ell era el «talp» que va arribar per «destruir l’Estat des de dins».
Després d’incorporar al seu govern diferents membres de l’«ala dura» de Proposta republicana (PRO), el partit liberal-conservador de l’ex-president Mauricio Macri, però també d’integrar alguns actors de la seva tan odiada «casta política», Milei va començar a desplegar el programa d’ajustament.
Amb el seu estil violent i prepotent, però comptant amb negociadors del que ell mateix anomena la «casta» —inclosos alguns provinents del peronisme, com Guillermo Francos i Eduardo Lule Menem—, Milei va aconseguir el seu primer triomf polític pocs mesos després d’assumir el càrrec, amb l’aprovació parlamentària de l’anomenada Llei de bases i punts de partida per a la llibertat dels argentins, gràcies als vots d’un sector de l’«oposició dialoguista». Encara que aquest sector va aconseguir una sèrie de reformes a la Llei abans de la seva votació, el cert és que la legislació ja aprovada va atorgar al president una sèrie de «superpoders» que li permeten modificar i fins i tot suprimir les funcions i les estructures de diferents organismes estatals, així com avançar en un paquet de privatitzacions d’empreses públiques. Després d’aquest primer triomf polític, Milei va aconseguir que 18 governadors provincials firmessin la iniciativa presidencial coneguda com a Pacte de Maig, els punts principals de la qual eren «la inviolabilitat de la propietat privada» i l’equilibri fiscal com a element innegociable, així com la reducció de la despesa pública al voltant del 25% del PIB.
En la seva permanent política de xoc contra diversos sectors socials, i amb una escanyolida representació parlamentària, Milei i el seu govern van carregar també contra els jubilats. El mateix president va utilitzar l’eina del «veto presidencial» per revocar una legislació que atorgava un augment de 8,1% als jubilats, cosa que va provocar un clima de tensió creixent. De fet, després del veto a la fórmula d’augment de les pensions —votada per una majoria del Congrés—, el Govern, que diu fàstics contra l’Estat, no va dubtar a utilitzar les forces repressives contra una manifestació multitudinària d’homes i dones de la tercera edat.
El mateix es pot dir respecte de l’educació universitària pública i gratuïta, que Milei ha atacat amb criteris presumptament «eficientistes». A més d’atacar les universitats públiques com a espais d’«esquerrans» —en al·lusió al que considera com una mena de rentat de cervell d’esquerres—, Milei va vetar també la llei de finançament universitari, que estipulava un augment en el pressupost per als centres d’estudis i una actualització salarial per al personal docent i no docent. L’endarreriment en els salaris dels docents, que van caure un 23,7% des del novembre del 2023, no va tenir efecte en el mandatari, que ja va havia hagut d’enfrontar dues mobilitzacions nacionals imponents d’estudiants, docents, graduats i personal treballador dels centres d’estudis.
Sense donar el braç a tòrcer, el govern busca ara «auditar» les universitats per mostrar que són una font de «robatori» de recursos estatals; però, més enllà de la qüestió dels recursos, Milei està embarcat en una lluita ideològica contra la universitat pública. No obstant això, la política de retallades té el seu revers en l’augment de pressupost per a la Secretaria d’Intel·ligència de l’Estat. Des de començament del 2024, els diners destinats a aquest organisme han augmentat en un 778%. Ara com ara, el govern pot exhibir un èxit: haver baixat la inflació. I, per descomptat, el d’haver evitat el tan esmentat «esclat social» gràcies a una política que, si bé va cenyir fortament nombrosos sectors, va evitar passar la motoserra per les polítiques socials destinades als grups més pobres.
En un escenari cada cop més complex, l’oposició no aconsegueix trobar un lideratge clar. El peronisme mostra clares divisions entre dialoguistes i opositors ferris, cosa que dificulta el desenvolupament d’una alternativa. Davant d’aquest panorama, el govern continua endavant amb la seva política i, cada vegada que té alguna ensopegada, renova la seva aposta per la «batalla cultural» contra diversos col·lectius socials —que s’estén des de les seves crítiques a les activistes feministes fins a la mateixa premsa, inclosa la d’actors conservadors que el critiquen. Aquesta batalla cultural compta amb el suport inestimable dels seus famosos
trolls de xarxes socials, alguns dels quals han estat integrats en l’estructura de l’Estat.
Home particularment peculiar, Milei troba suport, sobretot, en Santiago Caputo, un assessor que fa de «monjo negre» del govern i, per descomptat, en la seva germana, Karina Milei, a qui el mateix president anomena «El jefe». Lluny de ser només la «germana de», Karina Milei controla espais centrals del govern des de la Secretaria General de la Presidència, i és, a més, qui acompanya el mandatari en gires i esdeveniments internacionals. Malgrat que, fins fa poc, no eren gaires els qui havien sentit la seva veu, Karina ha tendit a emfatitzar cada cop més el seu perfil públic. Sense anar més lluny, en un acte realitzat a començaments d’octubre, va fer un sonat discurs per a la militància llibertària.
Amb una situació social i econòmica cada cop més angoixant —que aprofundeix els greus problemes que ja arrossegava el país després de diverses gestions fallides, tant de la dreta liberal-conservadora com de les últimes experiències kirchneristes— l’escenari és incert. Milei encara compta amb una base de suport social important i l’oposició no troba un rumb clar. L’any que ve buscarà transformar les eleccions legislatives en un plebiscit entre ell i la «casta». Ara com ara, no hi ha res dit. El temps, l’economia i els jocs de la política parlaran ben aviat.
Mariano Schuster. Periodista.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
