En les últimes setmanes, arran dels efectes provocats per la DANA que a finals d’octubre va devastar l’Horta Sud de València, s’ha tornat a popularitzar la frase «Només el poble salva el poble» com a reacció a la més que deficient gestió pública de l’emergència abans i després de l’aiguat. Una gestió fortament qüestionada que barreja manca de previsió, negligència davant les alertes dels científics i la mentida i l’ocultació sistemàtica en el relat polític, de conseqüències incertes i probablement negatives per a la salut democràtica. En aquest context, i afortunadament, s’han posat en marxa un munt d’iniciatives ciutadanes. Des dels veïns de València ciutat que travessaven un dels ponts sobre el Túria cap a Torrent (ara rebatejat, a petició del Consell de la Joventut de València com a ‘Pont de la Solidaritat’) amb carrets plens d’ampolles d’aigua, estris de neteja i subministraments, a campanyes de sensibilització i recaptació popular, no sempre prou ben rebudes per les autoritats, que podien haver ajudat en l’organització d’aquestes forces vives en comptes de qüestionar la seva presència. Sembla ser que l’origen de l’expressió es troba en unes frases que Antonio Machado va escriure al seu amic, novel·lista i hispanista rus, David Vigodski en explicar-li el paper de la població civil de Madrid en lluita contra els feixistes, quan les autoritats governamentals ja havien abandonat la capital. Només el poble salva el poble. El curt termini respon. El mig termini segurament tornarà a les seves cabòries. Però el llarg termini ha de ser de la política.
La frase «Un gran poder comporta una gran responsabilitat» també ressona encara segurament als lectors de
L’Avenç. En parlava el mes passat Xavier Domènech, a propòsit de la popularització que en va fer el personatge d’Spider-man en els còmics d’Stan Lee. El referent immediat era Roosevelt, però naturalment els orígens de la frase es remunten als revolucionaris francesos del segle XVIII, entre d’altres.
Si la responsabilitat és política, què li toca al poble, doncs? Separar en compartiments estancs polítics i poble és perillós i injust. Perillós perquè podria atribuir als polítics unes funcions «al marge» del poble, i injust perquè tots els ciutadans estem cridats a tenir una participació en la gestió pública comunitària. No podem desentendre’ns de la polítca, ni de l’exigència de responsabilitats, individuals i col·lectives.
La memòria té un peu en els fets i un peu en la vivència de les persones, és fràgil i viva, i com a tal pot ser perillosament instrumentalitzada, per la política i també pel poble, especialment si té un altaveu públic. Ho veiem també en l’article que dedica Imma Merino a la pel·lícula
Marco, sobre els fets i la representació dels fets dels camps d’extermini nazis i el relat que en va construir Enric Marco. Faltar a la veritat té moltes arestes complexes, però és faltar a la veritat. De veritats despullades parlen també els objectes trobats a les fosses de la Guerra Civil excavades, la punta de l’iceberg de massa víctimes sense identificar. I l’obra pictòrica de Roser Bru. De veritat i mentida parlem i parlarem en el debat sobre la IA. «No mentiràs» és un dels deu manaments revisitats en la col·lecció d’assaigs de Fragmenta que ha llegit Miriam Diez Bosch. Podríem seguir trenant el fil de la memòria...
Tanquem l’any i acaba una sèrie aparentment intranscendent però que ens ha ensenyat la importància del context, de l’herència, de saber construir un relat apassionant, com ha fet Julià Guillamon en la seva «Història cultural del cactus». Tanquem aquest número de desembre amb un preciós conte de Nadal de Jordi Puntí. Tanquem l’any amb guerres terribles en marxa i amb soldats com els de la coberta 110 anys abans que també busquen poder celebrar una treva. Bon Nadal a tots!
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
