«Això és molt surrealista» és una frase que sentim a dir de forma tan freqüent com inadequada. El terme surrealista s'ha convertit col·loquialment en sinònim d'«absurd», «extravagant» o «inversemblant». Res més lluny de la realitat —o de la «surrealitat». El surrealisme és una visió integral, una utopia possible, una incitació a la revolta per transformar la societat i a cada ésser humà de forma radical amb les eines del somni i la imaginació.
El país del surrealisme no té bandera ni fronteres, tot i que sí manifestos, el primer dels quals el va publicar André Breton el 15 d'octubre de 1924, ara fa cent anys. Els seus efectes revolucionaris encara bateguen, potser no de forma evident —és indubtable que el realisme pur i dur, la lògica materialista, guanya avui dia el pols a la imaginació alliberadora. Però el surrealisme perdura, respira, existeix a la seva subtil manera; és una teranyina invisible, una constel·lació d'afinitats, un arxipèlag que apareix i desapareix enmig de les boires del temps. Cinc són les seves illes: utopia, somni, revolta, metamorfosi i desig. El vaixell amb què solquem les seves aigües duu per nom Meravella: «El meravellós és sempre bell. No importa quin meravellós és bell, no hi res més que el meravellós que sigui bell» (André Breton,
Manifest surrealista).
Per al Surrealisme, la meravella, el miracle, ocupa un lloc central no només tal com apareix als mites, als contes de fades o a les novel·les gòtiques, sinó, per sobre de tot, mitjançant la seva irrupció a la vida mateixa: en l'inesperat, en l'incontrolat, en la subversió i el des-ordre, és així com revela tot el seu poder per sacsejar el jo interior i posar en dubte allò que sovint passa —o se'ns vol fer passar— per «realitat».
Comencem pel començament. És a dir, per l'estadi anterior: el llenguatge estructurat, la raó, el judici de valors. ¿No són les pròpies estructures sintàctiques del llenguatge i els mecanismes de la lògica ja els barrots d'una presó? Més ben dit, les canalitzacions de les aigües d'un riu que per natura circularia lliure, dibuixant meandres segons l'orografia del territori natural, i no segons les línies rectes en què s'entesta a encabir-les la civilització. La nostra ment, com el riu, compta amb una força salvatge, subterrània, revolucionària: les aigües de l'inconscient al qual el surrealisme prova de donar veu i alliberar creativa i col·lectivament.
La primera tècnica que van posar en joc els surrealistes per a aconseguir-ho (i faig servir el «posar en joc» amb tota la intenció alliberadora del verb «jugar») va ser l'escriptura automàtica, anterior fins i tot al
Manifest de Breton. Abans que la teoria va ser la praxis. Cosina germana de l'associació lliure d'idees i la interpretació de somnis que la psicoanàlisi assajava des de feia uns anys sobre el divan de Sigmund Freud, l'escriptura automàtica prova de saltar-se els filtres morals i lògics que l'educació basteix a la nostra ment. L'objectiu: deixar aflorar imatges pures, incontaminades, poètiques, l'expressió dels nostres desitjos veritables, de qui som en realitat o precisament més enllà de la realitat. El 1919, André Breton i el seu camarada Philippe Soupault dediquen deu hores diàries a asseure's l'un davant de l'altre i escriure sense parar, ràpidament, tot allò que els passa pel cap. Sorprenentment, aviat se n'adonen que entre les dues escriptures s'estableix una connexió, un cert camp de sentit, alguna cosa misteriosa que han cridat del fons de la psique i han capturat, encara viva, a la superfície. Aquests textos fundacionals seran Les champs magnétiques, la primera obra literària pròpiament surrealista. D'aquí Breton en traurà la seva definició: «SURREALISME: Automatisme psíquic pur per mitjà del qual s'intenta expressar tant verbalment com per escrit o de qualsevol altra manera el funcionament real del pensament. Dictat del pensament, amb exclusió de tot control exercit per la raó i al marge de qualsevol preocupació estètica o moral».
Cosa que no vol dir en absolut que no tingui una ideologia: el surrealisme és un moviment artístic que no es pot deslligar de la utopia i la revolució. Si les seves fonts primeres bevien de les teories de Charles Fourier, és sabut que l'afiliació posterior de Breton al Partit Comunista va ser la causa, o una de les causes, de l'expulsió d'alguns membres del Grup Surrealista inicial, i de la seva posterior desintegració. Que no vol dir desaparició ni mort.
L'activitat surrealista, avui
El petit i encantador poble de Sant-Cirq-Lapopie (Sent Circ de la Pòpia), encimbellat a un roquissar sobre les aigües verdoses del riu Lot, a 130 quilòmetres al nord de Toulouse (Tolosa de Llenguadoc) sembla producte de la imaginació. Un poble encantat sortit d'un conte de fades. Aquí és on Breton va passar els darrers deu estius de la seva vida, i hi va comprar una casa-torre que ha acollit la XIX Exposició Internacional del Surrealisme, la primera organitzada a França pel Grup Surrealista de París des dels temps de l’artista, que va morir l’any 1966. Amb motiu del centenari, és clar. Però també com a excusa per prendre el pols a l'estat del surrealisme avui.
L'exposició «Mervelleuse utopie», del 6 de juliol al 7 de setembre de 2024, ha comptat amb una mostra d'un centenar d'obres surrealistes, des d'alguns clàssics del moviment, com Leonora Carrington, Unica Zürn o Hans Bellmer, fins a obres d'artistes contemporanis, molts d'ells encara vius, provinents de diversos països europeus i llatinoamericans, artistes en actiu que segueixen creant en l'estela del surrealisme. La diversitat és sorprenent. I la creativitat i la imaginació que desprenen, també; fan vibrar l'espectador i el commouen en el millor sentit: en surt amb les mateixes ganes de fer art i construir llibertat que probablement ha mogut a cada un dels artistes al crear la seva obra. Això és sens dubte art veritable, i si se'm permet l'autoreferència, el contrast amb les obres d'art contemporànies que vaig citar a l'article sobre Caspar David Friedrich i els seus suposats «continuadors» actuals (L'Avenç, núm. 510) és abismal. Si allà només hi havia un fred esteticisme tenyit superficialment de denúncia socioambiental, aquí hi ha ànima, imaginació, visió i una missió: fer vibrar el món, sacsejar-lo, posar-lo cap per avall per transformar-lo completament.
El somni, afortunadament, persisteix.
El Grup Surrealista de París es va reconstruir i continua fent exposicions regularment i publicant revistes (
BLS, Surréalisme, SURR [Surréalisme, Utopie, Rêve, Revolte] i Alcheringa, que vol dir «el temps dels somni» en la llengua dels Arrernte d'Austràlia), a més de les publicacions literàries i assagístiques col·lectives o individuals dels membres del grup (Sylwia Chrostowska, Joël Gayraud, Guy Girard, Michael Löwy, Ludovic Tac). Una quinzena de grups similars segueixen actius a tot el món. Espanya, Txèquia, Itàlia, Grècia, Països baixos, Gal·les, Irlanda, Suècia, Polònia, Estats Units, Canadà, Mèxic, Brasil i Argentina.
El Grup de Praga publica tres cops l'any la revista
Analogon, que a més de surrealisme tracta la psicoanàlisi i l'antropologia. El Grup D'Atenes publica la revista
Klidonas, editada per Nikos Stabakis. El Grup de Leeds, a Anglaterra, va publicar la revista
Phosphor, seguida de
S i de la newsletter
Prehensile Tail. Al Quebec, l'editorial Sonambula, dirigida per Enrique Lechuga, ha editat llibres de surrealistes canadencs, americans, cubans, xilens i francesos. La revista del Grup d'Ottawa,
Peculiar Mormyrid, es fa ressò de les activitats del Grup d'Atlanta (EUA) i ha publicat fins ara deu números. A l'illa de Denman (Canadà Oest) es publica la revista anual The Oystercatcher. I el grup surrealista Decollage, de Sao Paulo (Brasil), molt actiu durant anys, ara té la seva pròpia editorial, 100/cabeças.
El Grup Surrealista de Madrid
A Espanya, el nucli més viu del surrealisme és sens dubte el del Grupo Surrealista de Madrid, que des de 1987 publica la revista Salamandra i els membres del qual han publicat desenes de llibres a editorials afins, com Enclave de Libros, La Torre magnética o Pipas de calabaza. Per exemple, Lourdes Martínez és autora de
Bellas damas sin piedad (Enclave de libros, 2022), una antologia de textos sobre les dones surrealistes, que han quedat majoritàriament en segon pla. Jesús García Rodríguez té publicada la seva poesia, que conforma la
Trilogía de la troposfera, a La Torre magnética). I José Manuel Rojo publica regularment articles sobre surrealisme, anarquisme o situacionisme a diverses revistes i mitjans afins. Cal fer una menció especial a Eugenio Castro (1959-2024), desaparegut enguany, fundador i membre molt actiu del grup, poeta, artista i cineasta, molt estimat pels seus companys d'arreu i al qual està dedicat el catàleg de l'exposició de Sant-Cirq-Lapopie.
Però, és aquesta relativa abundància de publicacions i grups un baròmetre fidel de la pervivència del surrealisme avui?
Preguntat al respecte especialment per aquest article, el Grup Surrealista de Madrid sosté que la pervivència del surrealisme és nul·la si es considera el surrealisme exclusivament com una «avantguarda artística» i s'ignora quina és la seva veritable naturalesa i finalitat: «un complex moviment que abraça totes les facetes de l'existència humana i que té com a objectiu canviar la vida. Perquè el surrealisme és el que fou: exploració de l'inconscient, del llenguatge i els llenguatges, comunisme del geni, revolta violenta contra totes les formes de dominació, negació de l'economia, del treball, de la religió i de l'Estat, reencantament del món, organització del pessimisme i optimisme anticipatori. Principis i teories cristal·litzades en un moviment internacional revolucionari (com pot…) des de l'any 1924, de forma ininterrompuda amb diferents grups i individualitats repartits pels cinc continents, i evolucionant en diferents direccions amb els seus alts i baixos, encerts i errors».
Sobre si, en qualsevol cas, té sentit mantenir viu el moviment avui, afirmen que segueix vigent «en la mateixa desesperació utopista» ja que «les servituds i imposicions que van fer necessària i van provocar la revolta surrealista no han estat abolides ni superades, sinó que, en tot cas, han mutat i, fins i tot, han augmentat amb la dominació tecnològica, la dissolució de la materialitat del que és real en la ingravidesa més desarrelada, la cancel·lació de l'experiència sensible i dels imaginaris, l'ecocidi i el nou gir autoritari que fa miques les velles regles de la democràcia burgesa, tornant-nos al totalitarisme i a la guerra descarnada i desenfrenada».
«En res no han variat doncs les dues consignes que funden i legitimen la seva pervivència», diuen: «canviar el món i transformar la vida amb les eines del que és oníric, inconscient, imaginari, crítica implacable, erotisme…, en el marc d'un projecte emancipador que s'oposa a la colonització d'aquestes instàncies per part del capitalisme d'esperit i del miserabilisme».
Catalunya Dollars
A Catalunya, tot i ser la terra de naixença de dos dels més grans artistes surrealistes a nivell mundial —Salvador Dalí i Joan Miró— no tenim constància que avui dia existeixi cap Grup Surrealista com a tal, o al menys no en contacte amb els altres grups internacionals. El rastre de surrealisme més viu i lligat a l'esperit inicial del moviment resta potser proper als cercles anarquistes de la CNT i a la llibreria barcelonina La rosa de foc, o a iniciatives individuals puntuals. A la ciutat de Girona, l'artista visual Pedro Perrún (aka Pierre de La), nascut a Saragossa, juntament amb l'italià Sandro Scuro, va convocar el 2022 una «deriva surrealista» pels carrers de la ciutat de la mà del professor italià Francesco Careri, autor de Walkscapes: el andar como práctica estética (Gustavo Gili, 2017), convidat especialment per a l'ocasió. Perrún va publicar també una plaquette amb la traducció del primer poemari de Philippe Soupault. No existeix hores d'ara cap edició en català del
Manifeste Surréaliste ni de
Les champs magnétiques (sí en castellà, editats per Visor i Wunderkammer, respectivament).
Vicenç Altaió, poeta, assagista, comissari d'art, president honorari de la Fundació Brossa i, sobretot, «traficant d'idees» ens explica la gènesi d'aquesta situació. «La Catalunya desperta —molt minoritària, tant ara com llavors— va estar atenta a les grans oscil·lacions i mutacions que es provoquen en el camp de les idees estètiques i polítiques. Són camps d'obertura de la ment en la tensió entre el que entenem com a realitat i el que n'eixampla el coneixement a través de noves exploracions. El surrealisme va ser un moviment positiu que convertí el nihilisme dadaista resultant de la Gran Guerra en un programa que era alhora artístic i polític. A Catalunya, amb un punt de proximitat amb París i a Milà, dos poetes i persones d'idees cobriren el doble paisatge: J.V. Foix, mirant de trobar una via nacional i pròpia al surrealisme, i Salvat-Papasseit, més amatent al futurisme. Però els que més en begueren van de ser dos poetes del llenguatge visual: Miró i Dalí, practicants, ambdós, del somni despert, una via catalana complementària».
Aquest surrealisme «oficial» català, queda circumscrit hores d'ara a les parets dels museus. La Fundació Miró de Barcelona rep uns 300.000 visitants anuals. El Museu Dalí de Figueres rep cada any uns 700.000 visitants (més de 800.000 entre els tres museus de la Fundació, que inclouen la casa de Port Lligat i el castell de Púbol) i generen uns beneficis de 4,5 milions d'euros (dades de 2022). Al nostre país, Avida Dollars rules.
«Si la revolució política del surrealisme hagués triomfat tindríem cames de girafa», diu Altaió. «En canvi, com a mètode de coneixement de noves realitats ha triomfat plenament en la poesia i les arts visuals. Forma part del substrat cultural i dels enllaços: de la primera avantguarda a Dau al set, d’aquí a la generació dels setanta i d'aquella a l'actual, la de l'hiperconeixement. Tanmateix, l'operació intel·lectual del surrealisme ha restat entre els consumidors de cultura al major com una atzagaiada. En una cultura de la facilitat, inclinada cap al gag fàcil i el costumisme domèstic, l'ètica del surrealisme està per descobrir. La cultura conservadora, aixoplugada sota el pretès model de les indústries culturals, és tan reticent al surrealisme com ho foren els pompiers, els noucentistes, els realistes socials dogmàtics, els nostres mass-media i els tecnovirtuals d'avui».
És tristament significatiu que la gran exposició sobre el surrealisme que recorre Europa enguany amb motiu del centenari (vegeu requadre) no trepitgi cap museu de Catalunya.
Continuar somiant
En les paraules d'Altaió ressonen les que va escriure Breton fa cent anys: «El racionalisme absolut que està de moda només ens permet considerar fets estretament relacionats amb la nostra experiència. I aquesta també es basa en la utilitat immediata i està custodiada pel sentit comú. Sota el color de la civilització, amb el pretext del progrés, hem aconseguit desterrar de la ment tot allò que es pot titllar, amb raó o sense, de superstició, de quimera; proscriure qualsevol mètode de recerca de la veritat que no s'ajusti al costum».
Utilitarisme. Mecanicisme. Civilització. Tecnologització. Capital. Costum i sentit comú. Conceptes que des de fa més de cent anys proven de posar murs a allò que no és quantificable ni mesurable ni monetitzable: la imaginació, la llibertat, els somnis. Tot allò que encara —i sempre— serà nostre, tot allò pel que val veritablement la pena revoltar-se si algú altre se'n vol apropiar. Més enllà de les exposicions i commemoracions, això és el que ens recorda el centenari del Manifest i el missatge profundament transformador del surrealisme: que l'essència humana és voler viure la vida en la seva màxima expressió, creativa i lliurement. La invitació a la revolta és la invitació al viatge cap a una altra realitat en la que aquest desig es realitzi. «L'esperit de l'home que somia està plenament satisfet amb el que li passa. La qüestió angoixant de la possibilitat ja no es planteja. Mata, vola més ràpid, estima tant com vulguis. I si mors, no estàs segur que despertaràs d'entre els morts?».
Siguem surrealistes, somiem la utopia possible, juguem-nos la vida; no hi ha res a perdre i tot està per guanyar si creiem en la meravella i el miracle.
A PARTIR D’AQUÍ, PARLEM-NE, Natàlia
[REQUADRE COMPLEMENTARI]: UNA GRAN EXPOSICIÓ SURREALISTA RECORRE EUROPA
En motiu del centenari del
Manifest surrealista una gran exposició recorre Europa i fa parada a quatre centres d'art que comparteixen el nucli comú i presenten variacions segons el patrimoni i la idiosincràsia de cada seu: Brussel.les, París, Madrid i Hamburg. Finalment saltarà a Filadèlfia, a l'altra banda del Atlàntic.
•Brussel·les: 'IMAGINE! 100 ANS DE SURRÉALISME INTERNATIONAL'. RMBAB, del 21 de febrer de 2024 al 21 de juliol de 2024.
El RMBAB va oferir una lectura més àmplia del surrealisme des d'una perspectiva simbolista, a través de més de 130 obres d'art (pintures, obres sobre paper però també escultures, objectes, assemblatges i fotografies) que subratllen els vincles, les similituds, però també les línies de falla, entre el surrealisme i un dels seus precursors, el simbolisme. A partir de 1880, Brussel·les va ser una cruïlla excepcional de les arts i l'avantguarda, que es va manifestar sobretot a través de les exposicions del Grup Les XX i La Libre Esthétique. El simbolisme, encarnat especialment per Rops, Spilliaert, Khnopff, Delville i Minne, s'hi va desenvolupar i anticipar en gran mesura l'aparició del moviment surrealista.
•París. 'SURRÉALISME'. Centre Georges Pompidou, del 4 de setembre de 2024 al 13 de gener de 2025:
Recorrent més de quaranta anys d'efervescència creativa excepcional, del 1924 al 1969, l'exposició «Surréalisme» celebra l'aniversari del moviment nascut el 1924 amb la publicació del Manifest fundacional d'André Breton. Tant cronològic com temàtic, el recorregut està marcat per 14 capítols que evoquen les figures literàries que van inspirar el moviment (Lautréamont, Lewis Carroll, Sade...) i els principis poètics que estructuren la seva imaginació (l'artista com a mèdium, el somni, la pedra filosofal, el bosc...).
•Madrid. '1924. OTROS SURREALISMOS'. Fundació Mapfre, del 4 Febrer a l'11 de maig de 2025.
Analitza la recepció i influència del primer manifest surrealista i del moviment en general a Espanya, un país que als anys 20 i 30 es trobava al marge dels centres de l'avantguarda artística europea. L'exposició parteix, doncs, de la idea que, més enllà del surrealisme oficial encapçalat per André Breton, van existir múltiples interpretacions i manifestacions del moviment. En aquesta voluntat de repensar l'extensió real del surrealisme, i a més de comptar amb els grans representants del moviment a nivell nacional i internacional, com Salvador Dalí, Joan Miró, Oscar Domínguez, René Magritte o Paul Delvaux, el projecte incideix de manera especial a la feina d'altres creadors no tan populars i que van treballar al marge del discurs dominant des d'Espanya i l'Amèrica Llatina. A la mostra, a més, se subratlla l'aportació de les dones al grup a través de la presència de creadores que van treballar des d'Espanya —Gala Dalí, Maruja Mallo, Maud Westerdahl, Amparo Segarra— i des de Llatinoamèrica —Maria Martins, Grete Stern—, així com d'altres figures més canòniques del surrealisme com Leonora Carrington, Remedios Varo o Ithell Colquhoun. L'exposició, finalment, posarà un èmfasi especial a Tenerife, ciutat que visità Breton el 1935 amb motiu de l'Exposició Internacional del surrealisme.
•Hamburg: 'RENDEZVOUS DER TRÄUME. Surrealismus und deustche Romantik'. Hamburg Kunsthalle, del 12 de juny a 12 d'octubre de 2025.
El surrealisme va mostrar una sorprenent «afinitat electiva» amb el Romanticisme alemany. El sobrenatural i l'irracional, els somnis i l'atzar, el sentiment de comunitat i les trobades amb un món natural canviant van ser fonts vitals d'inspiració per al Romanticisme alemany i van donar forma al surrealisme internacional de manera diferent un segle després. A partir del Primer Manifest surrealista d'André Breton, surten a la llum paral·lelismes fascinants pel que fa a preguntes fonamentals, actituds, motius i fins i tot processos pictòrics. Obres mestres surrealistes seleccionades de Max Ernst, Meret Oppenheim, René Magritte, Salvador Dalí, Valentine Hugo, Toyen, André Masson, Paul Klee i molts més demostren que, al costat de poetes com Novalis, Achim i Bettina von Arnim, Friedrich Hölderlin, Heinrich von Kleist i Karoline von Günderrode, els grans pintors romàntics com Caspar David Friedrich (1774–1840) i Philipp Otto Runge (1777–1810) també van tenir un paper important en la recerca d'una nova forma d'art revolucionària al segle XX.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.