Charles Dickens va visitar Itàlia l'any 1884 quan ja era un escriptor consagrat. Es va establir durant un any a Gènova i va recórrer una bona part de la península. Dickens va enviar una sèrie de cartes per descriure les impressions d'aquell viatge per un territori bellíssim alhora que empobrit.
Postals d'Itàlia (
L'Avenç, 2020) recull el conjunt d'aquestes cartes en les quals la mirada no recau tant en la Itàlia monumental, sinó en la contemplació de la vida quotidiana. En el fragment que us compartim, el novel·lista anglès desgrana les sensacions que li proporciona una ciutat il·luminada per la lluna poc després de tornar d'una excursió per la perifèria.
Tot i que associem el viatge al descobriment, en l'actualitat es precipiten les reflexions sobre quins són els costos de cada avió en què ens enlairem i quines les afectacions (econòmiques, ambientals, habitacionals) de l'arribada de milers de viatgers com nosaltres a ciutats desbordades que veuen alterada la seva fesomia i potser també la identitat. És evident que Roma ja no és la ciutat de finals del XIX que va visitar Dickens, com també ho és que l'empremta patrimonial del passat resta amenaçada.
Tornar a Roma, a la llum de la lluna, després d’una expedició com aquesta, és una cloenda adequada per a un dia com aquest. Els carrers estrets, desproveïts de voreres i obstruïts, a cada obscura cantonada, per munts d’escombraries i fems, contrasten tan fortament, en les seves dimensions esquifides i amb la seva brutícia i foscor, amb l’ampla plaça davant d’una soberga església: al centre de la qual, un obelisc cobert de jeroglífics, portat d’Egipte en temps dels emperadors, té una aparença estranya damunt l’escena aliena que l’envolta; o potser una antiga columna, de dalt de la qual l’estàtua que honorava va ser enderrocada, sosté ara un sant cristià: Marc Aureli cedeix el lloc a Pau, i Trajà a sant Pere. Llavors, hi ha els aparatosos edificis aixecats a partir de l’espoliació del Coliseu, que, com muntanyes, no deixen veure la lluna: mentre aquí i allà, hi ha uns arcs trencats i uns murs esberlats a través dels quals la llum de la lluna brolla lliurement, tal com la vida supura d’una ferida. La petita ciutat de cases miserables, emmurallada i closa amb portes barrades, és el barri on als jueus se’ls tanca de nit, quan toquen les vuit —un lloc miserable, densament poblat i que fa pudor, però on la gent és treballadora i fa diners. De dia, mentre camines pels carrers estrets, els veus tots treballar —sobre la vorera, més sovint que no pas dins les botigues fosques i resclosides—, reparant roba vella i fent tractes.
En passar, un cop més, d’aquestes zones de foscor espessa cap a la llum de la lluna, la font de Trevi, que raja d’un centenar de brocs, rodolant sobre roques d’imitació, resulta argentina a l’ull i a l’oïda. Enllà, en l’estreta gola del carrer, una barraca revestida amb llums encesos i branques d’arbres atreu un grup de romans malhumorats al voltant dels seus perols fumejants de brou calent i estofat de coliflor; les seves safates de peix fregit i els seus flascons de vi. En voltar, tot trontollant, l’abrupta cantonada, se sent un so de passes feixugues. El cotxer s’atura abruptament i es descobreix, mentre passa, a poc a poc, un furgó, precedit per un home que porta una creu grossa, per un altre que porta una torxa i per un capellà, que va salmodiant mentre camina. És el carro dels morts, amb els cossos dels pobres, de camí cap a enterrar-los al cementiri de fora les muralles, on seran llençats dins la fossa que anit serà coberta amb una pedra, i segellada durant tot un any.
Però si, en aquest recorregut, passeu vora obeliscs, o columnes d’antics temples, teatres, cases, porxos o fòrums, us sorprendrà veure com cada fragment, sempre que és possible, s’ha transformat en alguna construcció moderna, i s’ha fet servir per alguna finalitat moderna—un mur, un habitatge, un graner, un estable—, un ús per al qual mai no va ser dissenyat i associat amb el qual, d’altra banda, amb prou feines hi harmonitza. Encara és més estrany veure com moltes ruïnes de l’antiga mitologia, com nombrosos fragments de llegenda i de pràctica ritual obsoletes, han estat incorporats al culte d’altars cristians; i com, en incomptables sentits, la falsa i la vertadera fe es fonen en una unió monstruosa.
Des d’una part de la ciutat, mirant més enllà de les muralles, una piràmide rabassuda i raquítica (el sepulcre de Gai Cesti) forma un triangle opac a la llum de la lluna. Però, per a un viatger anglès, serveix també per assenyalar la tomba de Shelley, les cendres del qual es troben en un petit jardí a la vora. Encara més a prop, quasi a la seva ombra, s’hi troben els ossos de Keats, “el nom del qual està escrit en l’aigua”,
* que brilla lluminosament en el paisatge d’una encalmada nit italiana.
* El poeta anglès Percy Shelley (1792-1822) és enterrat al cementiri protestant de Roma. Prop seu hi ha la tomba anònima de John Keats (1795-1821), amb una làpida que duu una inscripció, volguda pel mateix poeta, que acaba dient: "
Here lies One Whose Name was writ in Water". L'expressió, que ressona a un vers de Catul, denota el seu romanticisme: el seu nom no està escrit sobre la pedra, sinó sobre l'aigua fugissera.
Charles Dickens,
Postals d'Itàlia. Traducció de Josep M. Muñoz Lloret. Barcelona:
L' Avenç, 2020, 240 p., 18 €.
Podeu accedir a més informació i comprar el llibre
aquí.
