trobar una tauleta rodona al fons de la cafeteria a Gatwick, al costat d’una parella gran amb les seves bones maneres angleses. La felicitat significa sentir com la música d’ambient queda ofegada pel balbuceig alegre d’un nen que omple l’espai amb els seus simples sons sil·làbics. La felicitat és veure, veure-ho tot des del racó. Pensar. I llavors agafar la llibreta i documentar aquest moment de gràcia.
Observo per l’enorme panell de vidre els núvols blancs-grisos d’un país acostumat a la pluja. Davant per davant dels finestrals hi ha una paret que tapa la vista, només els núvols s’escapen d’aquesta contradicció arquitectònica d’un mirador sense cap altre horitzó que la grisor metàl·lica d’un hangar. A la teulada hi descansen els coloms dels seus vols inquiets entre dos edificis. Han trobat un recer protegit del vent i mandregen amb les ales plegades com els passatgers que s’han refugiat en aquest racó apartat de l’aeroport.
La felicitat és que m’hagin cridat pel nom quan el cafè estava preparat —en aquests locals, els venedors estan instruïts a preguntar el nom a cada nou client i llavors l’apunten amb un retolador sobre un vas de paper inusualment gran— i que això no em semblés una agressió a la meva intimitat. La felicitat és que aquest caos amable funcioni. La felicitat és que el tren d’aquest matí fos lent i que parés a totes les estacions com si els habitants d’aquest planeta ja no tinguéssim pressa. La felicitat és que el conductor es connectés en directe als aparells de megafonia i expliqués les incidències del trajecte com si fóssim els seus amics que s’ha endut a fer un volt.
M’embolcalla la il·lusió de felicitat perquè aquí tots fan veure que tracten els desconeguts com a persones. Aquests gestos d’amabilitat postissa, a nivell individual, habitualment resulten falsos. Però molts gestos falsos protagonitzats amb una certa convicció acaben construint una cultura en la qual el desordre i la improvisació donen pas a un conjunt de regles segures. A través de les regles, el comportament queda emmarcat i la incertesa es dissipa. Per poder-se sentir feliç en un aeroport on la moneda de canvi són els somriures, cal conèixer les regles.
Com arreu, també aquí la felicitat es basa en el sentit de pertinença. Cal ser un dels introduïts. A Gatwick, cal posar atenció de no oblidar mai en cap viatge la bosseta de plàstic transparent per a la pasta de dents i la resta de líquids d’ús casolà. A l’hora de passar els controls rutinaris, haver previst un detall com aquest és com tenir un salconduit que obre la porta de la frontera, sense més. Aquesta mesura és extraordinàriament eficient per separar els qui coneixen i reconeixen el conjunt de les regles del món feliç i identificar els forasters als quals convé barrar el pas. Tots contemplem el control de l’equipatge de mà com una enutjosa trava. En la nostra ingenuïtat som incapaços d’adonar-nos de l’efectivitat d’aquesta mesura. Les bossetes de plàstic transparent mesuren el nostre grau d’adaptabilitat.
Jo també sucumbeixo davant de la felicitat. Els contactes pautats amb els desconeguts, des de primera hora del matí, tot aquest petit espectacle fingit de com relacionar-se amb els altres sense tensió, m’ha desfet el nus a la gola, m’ha tornat al món. Estava perduda en un dels meus silencis obstinats en què no em vull comunicar, en els quals ja no reconec cap necessitat de contacte. El somriure d’un noiet a la barra d’un aeroport qualsevol, que m’ha cridat pel nom en servir-me el cafè, m’ha tornat les ganes de ser, de tornar a aquesta incerta casa de sempre, feta de desplaçaments i de normes a les quals més val que m’adapti de pressa, tan ràpid com les pugui processar i entendre.
