Com una cantata
Simona Škrabec
La lletra de les cantates de Bach queda desdibuixada per la majestuositat de la música. El jo líric s’hi reconeix atemorit davant la mort. En la mort tot és silenci. És la vida que, com a tal, importa i importa la capacitat de pertinença, la creació d’una comunitat. Als concerts de les cantates de Bach es preveu que en algun punt la gernació comenci a cantar, llegint la lletra i la música, entonant el cant com una sola veu amb aquella envejable solidesa d’un poble com l’alemany, educat musicalment.
En les cantates, hi trobarem no pas poc sovint la necessitat de separar els justos dels altres, dels que no segueixen el camí correcte. La llavor de les possibles exclusions certament també hi és, però Bach no s’esplaia com tants altres mestres antics en les visions infernals. A les pintures al fresc més cèlebres, a diferència de l’infern, el cel és un lloc tan ordenat que resulta anodí. Com si no fos possible definir quin és l’ideal i com la humanitat sencera hauria d’imaginar-se poder viure «eternament». En canvi, Johann Sebastian Bach sap dir el paradís. Presenta la damnació eterna com si fos una lliçó escolar que cal ficar dins dels caps, amb insistència i solemnitat. Però quan l’esperit s’eleva cap a la bellesa i l’harmonia universals, l’energia creativa del mestre no té límit. El temps i l’espai esclaten, es multipliquen, és gairebé impossible seguir tots els sons que caben en unes quantes estrofes que dibuixen la visió del més enllà.
Potser el que ens diu una polifonia tan bella és que el paradís és la complexitat. Serem feliços ja aquí, a la terra, si acceptem la irreductibilitat de tot allò que ens envolta. Potser també podríem considerar que aquesta és la ideologia que ha permès a Europa créixer els últims tres-cents anys. El continent ha buscat conscientment la
Vielstimmigkeit, la capacitat d’harmonitzar les diferències sense esborrar-les, en les arts i en la política. A poc a poc, però, cada cop més persones sembla que no siguin capaces de creure que la vida, si és complexa, molt millor. Les últimes eleccions europees demostren que Europa està començant a normalitzar altres principis: l’exclusió sembla imprescindible i l’odi a la diferència s’està imposant.
Allò que resulta més preocupant és que la batalla europea és una batalla d’idees i les idees que s’estan normalitzant fan feredat. Dos mesos abans que fos deportada tota la població tàtara de Crimea, el règim soviètic ja havia esborrat cadascun dels topònims tàrtars als documents i els havien substituït per noms russos, apunta Carles Torner en la carta inspirada en una recent exposició vista a Ucraïna. Hem oblidat la crueltat que poden engendrar les idees?
L’Europa amnèsica sí que oblida, oblida a consciència i es connecta a través del culte amb un passat idealitzat amb proclames que prometen poder tornar a un temps que mai no va existir. Els tres grans eixos d’aquest moviment encara no del tot definit coincideixen. S’incita a menysprear les altres religions, sobretot l’Islam. Es posa al centre de la societat la mera perpetuació de l’espècie, la qual cosa implica un odi visceral cap a la dona emancipada i cap a qualsevol altra opció de vida. No oblidéssim tampoc l’afany fàustic de dominar la natura, per molt que el planeta ja se’ns cremi sota els peus. L’
extrema dreta que avança tan imparable, és un eufemisme? O hauríem de reconèixer-hi l’
ur-feixisme que Umberto Eco amb tanta precisió va saber descriure, recordant tot allò que havia vist durant la seva infantesa?
En fi, que tinguem un bon estiu!
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
