El país del Sidral és un indret imaginari inventat pel periodista Valentí Castanys a
Xut! un setmanari esportiu d’humor que es va començar a publicar a Barcelona el 23 de novembre de 1922. El sidral és una barreja, granulada o en pols, d’àcid tartàric, bicarbonat i sucre, amb gust de taronja o llimona, que es pren dissolta amb aigua i que als anys vint era molt popular. Quan era petit es venia als
colmados i de vegades en compràvem. Però, en general, en sentia parlar més que no en bevia. Als nanos del carrer d’Arbúcies: «quin sidral!». Al meu tiet: «hi va haver un sidral de ca l’ample!». Tenies la sensació que les bombolles et petaven a la boca i potser d’aquí el sentit de desordre no alcohòlic, efervescent, innocent amb el qual es va començar a fer servir a
Xut! Qui prenia sidral? Aquells senyors de Castanys —el senyor Canons, el senyor Daixonses, el senyor Dallonses— que representaven la mediocritat, els grans crits —tot arreglaven a canonades— seguits de l’acceptació resignada de les coses. Els habitants de país del sidral eren els sidralistes: afeccionats a l’esport, xarbotats però inofensius. Malgrat aquesta aparença de gent tranquil·la,
Xut! cada setmana repartia estopa a jugadors i directius. Quan el davanter Josep Samitier va començar a tenir problemes amb el F.C. Barcelona, perquè se sentia maltractat pel club, Castanys va publicar una caricatura del futbolista vestit de cambrer davant del quiosc de Canaletes. El 1930 era un jugador veterà però encara decisiu, una mica car. No vaig entendre aquella caricatura de
Xut! fins que Frederic Porta em va explicar que als anys trenta corria la brama que Samitier era fill d’Esteve Sala, l’amo de l’Hotel Orient. Si el Barça el feia fora, el pare li donaria feina al quiosc de Canaletes que també era seu. És una de les gràcies de
Xut! Feien un humor impassible que quan el saps llegir et deixa estabornit.
En un acudit del 27 de març del 1933 Castanys va ajuntar dos temes de moda: els concursos de miss i els cactus. El Real Madrid —que el 1932 havia fitxat Samitier— acabava de guanyar la Lliga. Era
Miss Lliga: una rosseta bufona asseguda en un tron, al costat de miss Athletic, que en lloc de la txapela duia una boina de costat. El Barça i l’Espanyol eren dues senyores grasses i quiques: havien quedat tercer i quart. El text de Valentí Castanys —que signava Dova— reviu el sopar a l’Hotel Palace amb un discurs de Garcia Sanchiz,
el mago de la palabra. Fernando García Sanchiz era un escriptor nascut a València, famós perquè feia conferències en teatres. Li deien el «charlista». Castanys en fa una paròdia molt divertida:
«Como las burbujas del champán en el cáliz de cristal, vuestros adjetivos cosquillean— en mi alma y la inundan de dicha. Dicha susodicha dicha la deposito a los pies de vosotras, damas que me escucháis...»
Hi havia dues senyores casades amb jugadors catalans del Real Madrid, la senyora Samitier i la senyora Zamora, i també la senyora Cabot, casada amb l’advocat Ricard Cabot, que va ser un dels fundadors de la Lliga: «Porque vosotras sois el espíritu del deporte y simbolizáis la gracia madrileña, gracia entre todas las gracias y Gracia-Ramblas de la exvilla de Gracia.» Gràcia-Rambles era el nom d’un tramvia.
«Y a tu,
Madrid, club de mis ensueños, flor del futbol, rosa de Chamartín, cactus del deporte, yo te saludo y pido al Creador que me ceda el mundo para depositarlo a tus pies, y, en calidad de esférico, te dignes chutarlo, para transportarnos todos al paraíso.»
El Real Madrid era tan sensacional que era el «cactus del deporte». Que bo que era en Castanys!
Estufats i bonyeguts, els cactus feien gràcia. Durant uns quants mesos del 1933 Castanys i els seus amics de
Xut! en van fer sortir un munt en articles i dibuixos. El davanter Josep Sastrere clamava judicialment a l’Espanyol, perquè no li pagava. El redactor de
Xut! va escriure indignat:
«En ple segle XX, en el segle de la ràdio, de l’avió, dels cactus, de les senyals lluminoses i de les gàbies per a
peatons, la Federació Nacional de Futbol es disposa a dictar sentència contra un jugador suspenent-lo a perpetuïtat.»
Les senyals lluminoses (els semàfors) i les gàbies per a
peatons (les proteccions de les voreres) eren novetats que havia introduït Jaume Vachier, ideòleg de la nova circulació de Barcelona, que era la riota general. «L’època dels cactus»: com se’n fotien. En el món del futbol d’una gespa pelada o enfangada se’n deia «un camp de cols». Quan havia de parlar d’aquests camps
Xut! va començar a fer servir els cactus.
Al camp del Guinardó els treballs de sembra, estímul, creixement i desenrotllament de l’herba han començat amb tota intensitat. Però han estat tants els socis que han volgut contribuir-hi portant-hi llavor, que l’altre dia va succeir un cas extraordinari. En Florensa, en fer un
plongeon, es va punxar la panxa. A la porta del gol de dalt hi havia sortit un cactus.
El directiu del Barça Ignasi Pons Ferrer empaita el davanter Salvador Artigas que fuig enmig dels cactus, a la revista Xut! del 8 d’agost de 1933
El Sants preparava grans millores a les seves instal·lacions i anunciava un camp «verd i gemat com una prada i s’hi faran flors de tota mena». Els directius parlaven de marcadors elèctrics, dutxes, piscines, tribuna coberta. «Passats els primers moments d’engrescament, ja veuran com s’imposa la reflexió i tot es limitarà a un terreny clapadet amb catorze menes d’herba i algun cactus, per l’estil de tots.» El setembre del 1932 el Martinenc va inaugurar una nova tribuna en un partit contra l’Espanyol: «no diguem que l’herba fos molt ufanosa, perquè no ens titllin d’aduladors, però hi havia un planter de cactus que feia goig».
El futbol es començava a fer professional i calia disposar de bons terrenys de joc. Castanys i els seus amics se’n reien: descrivien uns camps amb quaranta menes d’herbes, amb trossos pelats i amb cactus, amb aquella idea d’abans que esposessin de moda, quan atzavares i figueres de moro eren plantes de descampat. El professionalisme havia abocat al F.C. Barcelona a una situació de crisi. Per conservar els jugadors del ’equip que el 1929 va guanyar la primera Lliga va haver de pagar un munt de diners. Arocha o Samitier apareixen dibuixats a les pàgines de
Xut! carregats amb sacs de bitllets. Calia fitxar, els clubs petits se n’aprofitaven i els reforços costaven una fortuna. El Barça perdia i la gent, concentrada en la nova República, semblava haver perdut l’interès pel futbol. Enmig de la crisi, un directiu del club, Ignasi Pons Ferrer, va dirigir la renovació de l’estadi de Les Corts. Per a Valentí Castanys i els seu/samics de
Xut! va ser una gran oportunitat de fer tabola. L’11 de juliol de 1933 van publicar:
«El voluminós directiu Pons, que és una mena d’alcalde Rico del Barça, sembla que portat del seu modernisme i ànsies de renovació, vol sembrar el camp de cactus. Ja faran la mercè de guardar-nos el secret.»
Semblava una gatada. Però en les setmanes posteriors es va anar sabent que tenia una base real. Ignasi Pons Ferrer havia estat directriu amb Joan Gamper, la temporada 1922-1923, quan es va inaugurar el camp de Les Corts. Va tornar entrar a la junta el 8 de maig del 1933, juntament amb l’exjugador Paulino Alcántara, Ramon Perpinyà i Lluís Tudó. A la premsa d’aquells anys Pons Ferrer surt citat de passada, com a
sportsman—un cop al costat d’Ignasi Macaya en una cursa de cotxes al circuit de Vilafranca. Va ser president de la Federació Catalana d’Atletisme. L’empresa Comercial Anónima Vicente Ferrer va fer molts diners. Devia tenir granges de pollastres perquè a
Xut! li diuen «avícol». També tenia participació a la colònia Pons de Puig-reig. Un net seu és propietari dels terreny on hi ha El Corte Inglés de la plaça de Catalunya i el Club de Polo.
El 8 d’agost de 1933 Valentí Castanys va fer un retrat de Pons Ferrer que començava: «Al
Cultivador moderno li ha sortit un competidor: el senyor Pons, de la Directiva barcelonista.» Una part molt important del retrat girava al voltant de la jardineria. En mànegues de camisa, presumint de la seva còrpora zepelinesca, de la qual no s’acaba de distingir on és el davant i on cau el darrera, de tan abaldufada que apareix a primer cop d’ull, va d’un cap a l’altre de Les Corts donant ordres i més ordres, suant com un desesperat i empastifant-se com un manobre, amb un salakoff saharí a la clepsa, cercant protegir-la dels efectes del sol pistoler que
disfruta enguany Barcelona. —Torras. Vegi. Trepitgi aquella cuca que corre pel clavegueró. Corri... corri abans no ens faci cria.
Les cuques que amenacen la gespa dels camps de futbol són un símbol dels maldecaps del professionalisme, com els sacs plens de bitllets.
Tot el que és garatge descobert pels automòbils dels socis tribunicis de Les Corts, tot apareix recobert de palets de riera i sorra fina de jardí, i per fi... oh miracle!, recollint una brometa que li gastava el
Xut! no fa pas gaires dies, ha posat al capdamunt de cada columna de les que sostenen els cartells anunciadors de darrera del gol de dalt, uns testos amb cactus que fan un goig extraordinari.
Aleshores recull una anècdota d’aquell estiu. A l’època de l’amateurisme un jugador podia jugar com a reforç d’un equip que no era el seu. Pons Ferrer estiuejava a Blanes. I es va trobar que un futbolista del Barça, Salvador Artigas, jugava amb l’U.E. Blanes per «guanyar-se vint durets». Els nous directius del Barça ho havien prohibit expressament. En el dibuix que acompanya l’article s’hi veu Pons Ferrer que encalça l’Artigas, enmig de testos de cactus.
«Les grans novetats del camp de Les Corts» Xut! 12 de setembre de 1933
El 29 d’agost de 1933
Xut! va explicar en què consistien totes aquelles obres del senyor Pons.
«A la porta de la tribuna hi ha dos parterres esgarrifosos que fan rodar el cap. Damunt d’unes columnes hi ha uns testets amb cactus i plantes aquàtiques. Les grans sorpreses consisteixen en l’acabament definitiu de la part del gol de baix i un pas subterrani per als jugadors. Això de veure aparèixer els jugadors de sota terra creiem que serà un dels pinyols de la temporada.»
I afegia:
«Entre tanta jardineria i tants cactus hem de registrar una nova terrible.
L’herba no creix.
Està vist que a Catalunya, als camps de futbol arribarem a tenir-hi magnòlies, melons, camamilla, menta, carbasseres i baobabs, però no aconseguirem tenir-hi sajolida. No hi veiem altra solució, que imitar els pessebres i posar-hi molsa artificial.»
Ricard Opisso era una de les estrelles de
Xut!: cada setmana hi publicava un dibuix que ocupava tota la contraportada. El 5 de setembre de 1933 la va dedicar a les obres de jardineria del camp de Les Corts. S’hi veu, d’esquena, Pons Ferrer, amb elàstics, que dirigeix els jugadors —vestits de futbol, amb samarreta, pantalons, mitgetes i botes. Un parell planten al costat del mur de pedra de la tribuna, un altre rega amb una mànega (i mulla un altre jugador), un duu una regadora a la mà, l’altre ensulfata. Un passa el rasclet per escampar bé la sorra mentre l’altre cava i rega.
El pas subterrani i la Font de Les Corts. El Mundo Deportivo , 21 de setembre de 1933
Com a tècnic de l’equip van contractar Jack Domby. En la primer etapa com a entrenador del Barça, la temporada 1926-1927, havia guanyat el Campionat de Catalunya i el Campionat d’Espanya. Segons el
Xut! Domby no volia viure a dispesa i havia demanat una casa. I aquí engegava la gran conya.
«Amb aquella escrupolositat que ens caracteritza, en números consecutius hem vingut descrivint i detallant la conversió del camp del Barça en un camp jardí, únic al món, i que si bé no podrà competir amb el jardí natural de la Manigua, serà un parc modern a l’estil anglès o bonanovesc, ple de caminals d’arena, de fonts, de cactus i de
parterres.»
La «manigua de can Ràbia» era el nom popular del camp de l’Espanyol. El 1923, a la carretera de Sarrià, tot al voltant del terreny on es va construir hi creixia una vegetació espessa. La manigua és també la selva de Cuba. Per això, quan el 1927, a
Xut! parlaven del porter Ricard Zamora, que en aquella època jugava a l’Espanyol, li feien fer el cubà:
Soy de La Riba!
De la tierra del cactus y el tilo
del ciprés tranquilo
y la verde Manigua.
Cuando paso por el campo
cimbreando con esmero,
todos los hombres me gritan:
«¡Pavero! ¡Pavero!»
El president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, defensava la idea que tothom havia de tenir la caseta i l’hortet. Jack Domby tindria la caseta i l’hortet al costat del camp de Les Corts.
El senyor Pons, en saber-ho, botà d’indignació. —Això no és possible. Un jardí amb tomaqueres serà un desastre. Les cols i els cactus es donen bufetades. Si almenys es tractés d’un xalet suís, amb un brollador i un arc amb tuies...
La directiva es reuní, estudià el cas i acordà deixar-ho córrer. El 12 de setembre
Xut! va publicar un dibuix amb les grans novetats del camp de Les Corts, entre els quals hi havia els cactus, les cuques que es menjaven la gespa, el parterre, el pas subterrani, una màquina automàtica que repartia vasos parafinats i les dues sabates d’en Salvador Soler, un jugador del Mataró que acabava de fitxar pel Barça i que «només tenia una cama».
Finalment, el 20 de setembre el F.C. Barcelona va presentar a la premsa les noves instal·lacions. Deia
El Mundo Deportivo:
«Se ha construido un pasadizo subterráneo para que los jugadores no deban pasar por entre los espectadores, se han aumentado las vallas metálicas escalonadas en las graderías populares, se ha instalado una fuente antes de entrar en el pasadizo de tribunas, se rellena con tierra de ladrillo, de la que se emplea actualmente en las pistas de atletismo, el espacio comprendido entre el terreno de juego y las graderías, la hierba se halla en buena disposición para la práctica del juego y se han repintado las instalaciones externas e internas del campo.»
No esmentava els cactus. Però
El Mundo Deportivo era un diari seriós. Mentre que els qui feien
Xut! només pensaven a fer bullir l’olla còmica. Vist des d’ara totes aquelles millores del senyor Pons fan una mica de riure. Havien pintat el camp i havien construït una font. A
El Mundo Deportivo en van publicar la fotografia: una font blanca amb una bola a sobre. De tot plegat l’únic que tenia una mica de solta era el pas per sota la graderia perquè els jugadors no haguessin de sortir enmig de la gent. Era un futbol d’una simplicitat entendridora. El 27 de novembre de 1933
Xut! va publicar un dibuix d’Opisso de la llotja de Les Corts: els seients eren cadires de voga. El més fort de tot és que quan el 1957 el davanter brasiler Evaristo de Macedo va fitxar pel Barça el van retratar a la tribuna i encara hi havia unes cadires de boga com les del 1933. Potser per aquesta modèstia del futbol, aquest
sidralisme, els cactus, que tenien a veure més aviat amb el món burgès, eren objecte de conya i el senyor Pons amb la seva dèria de gran organitzador, motiu d’escarni. Encara més perquè l’equip no jugava gens bé i en el primer partit a l’estadi refet va perdre 0-5 contra l’Espanyol. Aquell any va quedar tercer del Campionat de Catalunya i novè de la Lliga.
«La llotja de la Directiva el dia que el Barcelona perd.» Dibuix de Ricard Opisso a Xut! del 27 de novembre de 1933
Amb l’excepció d’
El Mundo Deportivo la premsa va parlar molt poc de les obres del camp de Les Corts. Però Castanys s’hi divertia i va convertir els cactus en un element emblemàtic d’aquell començament de temporada. A la portada del número del 26 de setembre de
Xut! va dibuixar els equips del Barça i de l’Espanyol armats amb llances. Els entrenadors, Domby i Trabal, dirigeixen les operacions dalt d’un cavall. Pel camp, mig pelat, s’hi passeja una cuca. A la part del darrere hi ha un jugador del Sabadell, que a enarbora una creu —el camp del Sabadell era la Creu Alta— i un coco, perquè el Sabadell era el coco del campionat. En un raconet, un cactus que en el test hi duu escrit: «Cactus Pons». El 10 d’octubre de 1933 Castanys va publicar un acudit sobre la rivalitat violenta entre Barça, Espanyol I Sabadell. El Barça envesteix amb una crossa, l’Espanyol amb un garrot, i el Sabadell duu a la mà una navalla de dos pams. Al costat de les tripes d’algú que ha esbudellat, hi ha un cactus en un test.
«EL SABADELL OPTIMISTA. —Apa, senyors! No es planyin! A veure si entre tots em deixen arribar a campió de Catalunya!» Acudit de Castanys a la portada de Xut! del 26 de setembre de 1933
En un dels primers partits de Lliga, l’Espanyol va guanyar 0-4 al camp de la Real Societat. A
Xut! hi van tornar a sortir dos cactus, que aquest cop no venien a tomb de res. Tot i que no va signat, sembla un acudit de Moreno, que imita una mica l’estil que Castanys.
Castanys va dibuixar un altre cactus quan el Barça va presentar Jaime Gárate, un davanter del Barakaldo que tenia fitxat per 20.000 pessetes: el noi va quedar impressionat amb el camp, trobava a faltar la xicota i va demanar la baixa. Dibuixa la gespa de les Corts amb la cuca menjadora de gespa i un cactus, enmig d’un desori impressionant. Un directiu el vol entretenir amb un sonall, un li porta una xicota nova, l’altre vol fer entrar la xicota de Barakaldo a la Comissió Esportiva. El cactus formava part del desgavell del Barça.
Els qui escrivien textos a
Xut! també feien sortir els cactus per explicar que els directius vivien a la lluna i que el club anava pel pedregar:
No fa gaires dies vàrem trobar el senyor Mir, que venia de sembrar una camamilla empeltada de cactus, i ens ho va dir:
—Sap quina quantitat ens han demanat pel traspàs de l’Escolà?
—No.
—Vint mil pessetes!
—Bufa!
Mir era un dels representants de la Comissió Esportiva. La broma es va acabar en sec quan el primer de gener de 1934 Pons Ferrer va dimitir del càrrec.
Xut! va recapitular sobre les seves aportacions en el temps que va ser directiu i va recordar l’impacte de la diada inaugural, quan «els cactus semblaven maragdes amb barbes». Va explicar —veritat o mentida— que després de la inaguració Pons Ferrer va passar factura al club de les despeses que havia pagat amb els seus diners. «No gasten pessetes els de l’Esportiva per comprar jugadors que després resulten cornucòpies? El camp és el camp! —li feien dir a
Xut!—Jo, si fos possible, fins tapissaria els seients de les llotges i posaria catifes a la tribuna.» El 16 d’octubre de 1933, va publicar unes reflexions sobre el Barça, signades per El Sereno de l’Altre Barri, que duien l’epígraf «A l’ombra dels cactus». Deia que el soci del Barça ha vingut al món per viure contemplat i acariciat i per ser portat amb palmes. I que si l’equip fa unes exhibicions magretes, el directiu blaugrana no para de rumiar novetats, reformes i distraccions per tal d’esbandir totes les cabòries que la manca de tècnica de l’equip ha pogut fer néixer en el bon soci. «Que en Miranda no ha rutllat gaire aquesta tarda? Perfectament, perfectament, però tregui’s l’
hongo davant d’aquesta preciositat de cactus raríssims.»
Els cactus eren una nota extravagant i inútil, un caprici i una cortina de fum.
Ignasi Pons Ferrer va morir el 19 de desembre de 1934 i la història dels cactus del país del Sidral va quedar en l’oblit fins ara.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
