Cinquanta anys després de la seva realització,
Not a Pretty Picture, òpera prima de Martha Coolidge, es revela com una aportació fonamental en contra de la «cultura de la violació».
Com representar la violació en la ficció cinematogràfica? No és cosa fàcil. Fins a quin punt, amb el seu efectisme, Gaspar Noé no fa un espectacle de la violència amb l’escena de nou minuts de durada en pla fix que mostra la representació de la violació i l’assassinat del personatge interpretat per Monica Bellucci a
Irreversible? Amb una narració a la inversa, que capgira l’ordre dels fets, el film comença amb la venjança del marit i un amic de la víctima que maten els violadors pràcticament a cops. En bona part de les pel·lícules en què hi ha una violació, hi ha una venjança, a vegades per part de la mateixa víctima, cosa que fa que hagin sigut vindicades des d’algun lloc del feminisme: és una acció justiciera davant de la negligència policial, la justícia que fins pot culpabilitzar la víctima amb un consentiment social. Una vindicació feminista que també pot qüestionar-se a propòsit d’uns quants films realitzats a partir dels últims anys setanta:
Desenllaç mortal, de Bo Arne Vibenius;
Llapis de llavis, de Lamont Johnson;
La violència del sexe, de Meir Zachi;
Àngel de venjança, d’Abel Ferrara;
Dirty weekend, de Michael Winner; fins i tot l’ambigua
Ellen, de Paul Verhoeven. Pel·lícules dirigides per homes. Com també la cèlebre
Thelma i Louise, de Ridley Scott, amb una venjança femenina en contra d’una agressió masculina. En tot cas, s’exerceix dins de la mateixa cultura patriarcal que transmet la violència contra les dones, i la venjança sovint és a càrrec dels marits, amants, pares i germans de la violada.
La qüestió és que la representació d’una violació sempre pot crear dubtes pel que fa a quina mena de
voyeurisme pot incitar. Al respecte, resulta interessant
La font de la donzella (1960), film de Bergman inspirat en una llegenda medieval. Tres germans pastors (un dels quals un nen) són acollits a casa seva per un ric camperol, que descobreix que els homes van violar i assassinar la seva jove filla. La venjança és implacable. Fins i tot és assassinat el nen amb aquest argument: és culpable perquè ha mirat. Bergman, doncs, ens recorda la responsabilitat (i d’aquí, la potencial culpabilitat) de mirar. És clar que el cinema sempre ens converteix en
voyeurs, com fa present Hitchcock a
La finestra indiscreta, però hi ha fets representats (com ara una violació) que poden menar a una mirada morbosa, d’alguna manera «culpable»: tothom, en tot cas, és responsable de la seva mirada, però també ho és qui dona a mirar tant pel que mostra com pel com ho fa. A
La font de la donzella, Bergman no va ometre l’escena de la violació, però volent fent sentir sobretot el dolor de la víctima. D’altres cineastes, amb un sentit ètic palpable a les seves imatges, han optat per deixar-la fora de camp. És el cas de Theo Angelopoulos a
Paisatge a la boira, on una nena és violada a l’interior d’un camió, que aleshores es mostra amb la porta tancada del remolc, a un costat d’una autopista, mentre la gent dins dels cotxes passa a prop sense saber-ne res —com ocorre amb tantes agressions que ignorem. Angelopoulos sempre va tenir present la tragèdia grega, que deixa la violència fora d’escena, però en mostra els efectes. Agnès Varda també va elidir-la visualment a
Sense sostre ni llei, en què la protagonista, una jove rodamon, entra dins d’un bosc, on s’entreveu un home que es mou com si fos un animal depredador. La cineasta mostra el moment en què Mona és caçada, però no la violació. Com si cregués que és de la mena d’actes que formen part de l’irrepresentable: que tota violació simulada pot ser una banalització d’un horror real. No mostrar una violació és una decisió moral que no eludeix l’horror del fet, sinó que precisament el reconeix tant que no és capaç de mostrar-lo: i allò que no es veu causa un profund desassossec.
Totes les reflexions possibles sobre com representar una violació (o sobre la impossibilitat de representar-la) semblen inscrites a
Not a Pretty Picture, una pel·lícula llargament soterrada que, quasi cinquanta anys després de la seva realització el 1975, ha emergit a través d’una restauració digital en 4K. En veure-la, em vaig sentir consternada i perplexa: com és possible que no tingués constància abans de la seva existència? Que tot just ara hagi descobert una pel·lícula fonamental en contra de l’abús sistèmic a les dones que, a més, dona compte de la «cultura de la violació» que fa que les víctimes puguin sentir-se culpables? Fins em vaig sentir culpable per haver-la ignorat fins aleshores, però he constatat que no soc l’única per qui ha estat un descobriment: encara escàs, almenys a l’estat espanyol, on la distribuïdora Atalante va poder exhibir-la en poques sales comercials, de manera que resta pendent que alguna plataforma sensible contribueixi a la seva visibilitat.
Què mostra, en tot cas,
Not a Pretty Picture? Any 1975. En un loft atrotinat de Nova York, una cineasta aleshores debutant, Martha Coolidge, assaja amb uns actors (pràcticament tots ho van ser per a l’ocasió) com representar uns fets relacionats amb una experiència traumàtica pròpia: tretze anys abans, quan en tenia setze, va ser abusada sexualment per un noi que estudiava al mateix centre en què ho feia ella, que vivia en una residència de noies. L’abús, comès per qui no va acceptar que ella no compartís el seu desig i sobretot que no s’hi sotmetés, va esdevenir-se amb el consentiment i/o la inhibició dels companys que es trobaven al mateix lloc: no estava entre estranys. Els fets es reprodueixen en la part ficcional del film, alternant-se constantment amb la documental que mostra moments de rodatge i les converses de la directora amb els seus intèrprets. Martha Coolidge havia sortit de festa amb gent que coneixia: un tipus pinxo i prepotent, Curly, qui la violarà; un noi (West Virginia) apocat i intimidat per Curly; un altre noi i una noia sobretot pendents de la seva interacció sexual. Havien arribat a l’apartament desocupat d’un germà de West Virginia després de travessar en cotxe carrers de Nova York dels quals Curly, creant una tensió a l’interior del vehicle amb la seva actitud agressiva i burleta, deia que eren perillosos perquè hi circulaven «negres»: quan va sentir el perill dins de l’apartament, estranyada i paralitzada, Martha no va ser capaç de sortir sola al carrer a la nit. El cas és que Curly va forçar-la mentre els altres, en habitacions contigües, no van fer res per evitar-ho. Després va arribar el rebuig o la burla d’altres companys i companyes, que així van encarnar la cultura de la violació: la culpabilització de la víctima amb el supòsit que ha incitat o provocat allò que ha patit. Ella no tenia ni consciència de l’abús. Sentia vergonya, impotència i també una certa culpa.
Havent estudiat cinema a la New York University Tisch School of the Arts, tretze anys després dels fets, ocorreguts al 1962, Coolidge va abordar-ho, doncs, amb
Not a Pretty Picture, el seu primer llargmetratge: una pel·lícula radicalment independent (d’aquí la seva llarga marginalitat) que, certament, ni és ni vol ser «bonica», però que per això mateix és un testimoni colpidor sobre el patiment d’una violència llargament consentida fins ara mateix. També ètic en la mesura que, insisteixo, conté una reflexió constant sobre com representar-ho. Entre el documental i la ficció, Martha Coolidge mostra com assisteix a la representació de l’abús que va patir: hi ha alguna cosa d’assaig teatral i a la vegada de document sobre el procés de rodatge del film. També s’hi fan presents les converses amb els actors i actrius, entre les quals Amy Wright, l’única que va continuar una carrera interpretativa i que, passat el temps, s’encarna ella mateixa en l’època que va fer amistat amb Coolidge a la residència. Qui interpreta la cineasta és una noia (Michele Manenti) que també va ser abusada i que dona compte de la confusió amb què ho va viure: va acabar sentint llàstima pel seu violador creient que no havia volgut fer-li mal. Pel que fa a l’actor (Jim Carrington) que encarna l’abusador, diu que ha mantingut relacions sexuals amb dones que li han fet pensar que volen ser violades. La rèplica de la cineasta és clau: una cosa és fantasiejar i una altra ésser forçada a fer el que realment no desitges. Carrington també planteja a Coolidge (que arriba a explicar com la violació soferta ha dificultat la seva relació posterior amb els homes) si creu que va fer prou per evitar-ho. L’actor, que sembla posar en qüestió algunes idees o supòsits durant el rodatge, reconeix que tem identificar-se amb la frustració de l’agressor. També parla del fet que molts companys seus a l’època de la universitat van forçar noies sense creure que fessin res anormal i que fins suposaven que elles, en el fons, ho volien.
La forma sempre és una qüestió moral: a
Not a Pretty Picture, que hauria de difondre’s pels Instituts d’Ensenyament, no hi ha possibilitat per a
voyeurisme pervers, perquè sempre es fa present la mirada de qui va ser víctima de l’abús. Veient com es representa com va ser abusada, arriba un moment en què Coolidge no ho suporta més: així que el moment de la violació no és pròpiament representat, però sí tot l’assetjament previ. En tot cas, Coolidge ho va suportar prou per aportar la seva pel·lícula més personal i trencadora que, tanmateix, potser va obrir-li les portes per continuar fent cinema (primer amb el suport de la productora Zoetrope, de Coppola) d’una manera més convencional i a vegades interessant:
Escola de genis,
La noia de la vall,
El preu de l’ambició,
El príncep i jo, i un etcètera on potser poden (re)descobrir-se coses inesperades. Tanmateix, potser cap pel·lícula seva és més valuosa que la primera.
Quasi al mateix temps que va arribar
Not a Pretty Picture, va estrenar-se entre nosaltres una pel·lícula recent,
How to Have Sex, que, tot i avalada amb el premi Un certain regard del Festival de Canes, ha passat força desapercebuda. L’òpera prima de Molly Manning Walker té com a protagonistes tres noies angleses que se’n van uns dies a Màlia, a l’illa de Creta. Cridant que hi passaran les millors vacances de la seva vida, arriben a un de tants llocs amb hotels sense ànima, però amb piscina, i discoteques per a una diversió programada que passa per nits de borratxera i matins de ressaca després del contacte en el ball desenfrenat d’uns cossos amb el desig de tenir sexe: o potser senten això últim (i també tota la resta) com una obligació, encara més si hi ha la pressió de perdre la virginitat com si es tractés d’acomplir amb un ritual iniciàtic. El cas és que
How to Have Sex és un contrapunt a tantes comèdies juvenils que, habitades per la presència de joves mascles en zel, celebren una activitat sexual en què les dones apareixen com a objectes. Manning Walker se centra en l’experiència de les noies i adopta el seu punt de vista, sobretot en el cas d’una (Tara/Mia McKenna-Bruce) empesa a iniciar-se en el sexe. Una platja és l’escenari d’una frustració. Tara exemplifica com el consentiment (hi ha un sí) també pot ser forçat: la incapacitat de dir que no al mascle que domina. No s’hi mostra el moment del sexe, però s’hi fa present la desil·lusió i el dolor que comporta el fet de ser una dona que, tractada com un objecte, ha suspès la seva voluntat. Podria formar un programa doble amb
Not a Pretty Picture.
L'article s'ha publicat al número 509 (juny 2024) de
L'Avenç, que podeu adquirir
aquí. I recordeu que podeu subscriure-us a la revista en aquest
enllaç.
