Acostar-se a l'escriptor és deixar-se endur per un carrusel d'imatges presents en obra i vida, estirar un fil de lectures, instants i noms.
«Àlex Susanna, això que en diem vida», de Susanna Portell
El moviment de mans de l’amic Feliu Formosa i aquella sensació que transmeten de tenir vida pròpia mentre conversen; les de l’escultor Juanpere, fill i net de pagesos, que un bon dia, un cop finalitzada la seva formació a Belles Arts, li demanen una materialitat que no és la de la pintura; les mans robades al metro i que Marisa Morón fotografia d’amagat; les mans que hauran acaronat el fust de les columnes de marbre del nàrtex mil·lenari de l’església de Sant Jaume de Queralbs, allà on acostuma a acabar la seva passejada de tarda, els estius; allà on sap que trobarà la pau i la força necessàries per refer-se dels embats de la vida. Són pensaments que es trenen amb l’agraïment per l’espectacle de la lluna més exultant de l’any, la de gener, pel temps agrumollat en la soca d’una olivera, per la petita felicitat d’una taula parada en el jardí de casa o per l’amistat alimentada sota la generositat d’una figuera. Espectacles de la naturalesa que si fos pintor, de ben segur que hauria intentat recrear per explicar-ne, diu, el prodigi de la seva existència. Com el bodegó que compon a primera hora del matí amb el tou de mantega, la tassa que fumeja, l’olor del cafè amb llet i les melmelades de llimona, taronja amarga i gerds extretes d’un quadre de Chardin. Com el carrer de les Antigues Escoles de Mura que enfila un matí d’hivern de llum neta i mineral; la mateixa que sabé captar des d’aquí el pintor Meifrèn. La mateixa que et fa viure des de l’escriptura, Àlex Susanna.
També és un matí d’hivern, de pandèmia aquest, quan surt a passejar amb el seu fill Biel i conversen al voltant de les semblances i paral·lelismes entre els processos creatius de totes les arts, una de les seves passions. Entre el que el fill arquitecte considera que ha de ser una casa i el que ell espera d’un poema, tampoc no hi ha tanta diferència, segurament. Enrere han quedat els mesos més durs de confinament passats en la casa centenària de la vall de Sant Miquel on viu des de fa més de trenta anys amb la Núria i on han crescut els seus tres fills. És un dels espais més estimats pel poeta, com la vall del Freser, on té casa, i Calaceit, on acostumen a passar junts les festes de Nadal i on s’aplega tota la família per tenir una mica a prop al pare que acaba de morir. Arreu, la taula parada. I la llar de foc on alentir el temps. La de Gelida, de casa, està folrada de quadres que l’abriguen amb el diàleg de mirades que han teixit amb els anys. Com la música, la lectura, la cuina, els vins, les passejades, l’amistat i la família. Com les converses amb els artistes que travessen tots i cadascun dels seus dietaris. El darrer,
La dansa dels dies, coincideix amb la seva tasca al capdavant de la Fundació Vila Casas i el comença el 17 de febrer de 2021 a Gelida. El 24 de febrer de 2022 hi posa punt i final.
Paisatge amb figures l’escriu en un any, el 2018, de parèntesi i recuperació personal mentre basteix projecte rere projecte, com a freelance. I
El món en suspens, en un any difícil, el 2020, d’irrupció i convivència amb la pandèmia que es tradueix en prop de 500 planes de mirada pausada i profunda.
En uns i altres retrobem noms evocats a
Quadern d’ombres, publicat el 1999, i
Quadern dels marges, el 2006. Són noms que conformen tota una vida abocada a la cultura com a escriptor, però també com a gestor cultural i comissari de tantíssimes exposicions memorables. Noms amb qui busseja pels misteris insondables de la creació i que volen ser un agraïment a la vida. Com el que té per tants artistes i escriptors que, a contracor seu, resten en un silenci injust, una situació que l’encén profundament. Com el poc interès que detecta per recuperar aquella figuració moderna d’abans i després de la guerra, la decepció pel pobre coneixement que es té del nostre patrimoni musical o la poca atenció que pot despertar entre la premsa l’obra d’un artista plenament contemporani que practica la pintura figurativa.
Són pensaments que arriben després d’una lectura, una conversa o tot passejant; pensaments que el sorprenen en qualsevol moment del dia o davant l’espectacle d’una figuera sota la qual estimar i meravellar-se, com fa a
El món en suspens: «Davant d’aquest espectacle de la naturalesa, ¿com poden els artistes no ser figuratius? Davant d’una cara o un cos imponents, o simplement proveïts d’alguna forma de gràcia, ¿com ens hem de perdre en abstraccions irrisòries purament decoratives o pretesament provocadores?» Instants de petita felicitat, com el passeig amb la mare després de setmanes de confinament i el record per la seva casa de la infantesa a Cassà; instants per tornar a sentir a prop a l’amic absent, com la vetllada compartida amb els germans Trullén per recordar a l’Eudald Solà, any rere any, o per auscultar el dolor quan s’assabenta de la mort de l’amic Emili de Balanzó, perquè sap que «sense ell segur que acabaré sent un altre». A ell, cordó umbilical que el lliga a la illa de Menorca durant l’hivern, dedica
Quadern de Fornells. També
El món en suspens; a ell i a dos amics pintors, Josep Serra Llimona i Simó Busom, traspassats aquell 2020. Amb el primer, tastem l’amor per Menorca i l’admiració que professa per una tipologia de pintor en vies de desaparició, el del pintor pleinarista que cada dia surt a la recerca i captura del seu motiu i viu de pintar el que veuen els seus ulls. Amb Busom, les visites inesborrables al seu estudi de la Plaça Reial, allà on l’espera la conversa llarga amb un home de gran generositat amb qui passejarà per la seva excepcional biblioteca i compartirà admiració pel crític, pintor i historiador de l’art Rafael Benet, una figura catalitzadora que reivindicaran des de la fundació que porta el seu nom. Són agraïments que l’autoretraten, com els amics a qui dedica
La dansa dels dies, l’historiador i crític d’art J. F. Yvars i el poeta i traductor Feliu Formosa; com l’admiració que professa per l’obra i l’escriptura d’Antoni Llena i la seva mirada a Tàpies que li ha deixat llegir ─ara feliçment publicada en el llibre
Deu estius a Campins. El meu Antoni Tàpies─ o la passió que sempre ha sentit per Maillol i que l’ha dut fa unes setmanes a París per inaugurar l’exposició que li ha dedicat a la galeria Dina Vierny; moments que l’autoretraten com la conversa que mantingué amb l’amic Vicenç Villatoro en l’emotiva presentació a Barcelona de
La dansa dels dies, on s’aplegaren incomptables amics i coneguts per acompanyar-lo en els moments difícils pel càncer que pateix, i amb qui, en el dietari, fa balanç generacional, també: «La democràcia va arribar quan érem uns joves que ens volíem menjar el món i, en aquest sentit, hem estat uns autèntics privilegiats: hem tingut l’oportunitat, des del sector públic i el privat, de tirar endavant tota mena de projectes, d’ocupar tota mena de responsabilitats, de contribuir a la reconstrucció de Catalunya i a la projecció nacional i internacional de la seva llengua i cultura, però quan més felices ens les prometíem de sobte vam estavellar-nos contra els aparells de l’estat, després vam embarrancar i ara ningú no sap ni com ni quan ens sortirem, si ens en sortim».
Són noms que el porten a mirar al passat, quan treballava com a editor, o quan era al capdavant de l’Institut Ramon Llull, l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural o de la programació expositiva de La Pedrera, noms amb qui passeja per ciutats que coneix en profunditat, com París o Venècia ─a la que dedicà també dietari el 1989 (
Quadern venecià), i la que hi torna de la mà del pintor i amic Simó Busom, del dissenyador de moda, dibuixant, il·lustrador i ninotaire Lluís Juste de Nin o acompanyat per la lectura crítica de Cees Nooteboom ─, noms que homenatgen una bona traducció literària, un concert memorable, una literatura del jo de gran fondària o aquell instant de sotragada que és capaç de desvetllar una obra d’art i que resulta tan difícil d’explicar. Com avui, primer dia de l’any, quan, en comptes de sortir a passejar ben aviat, com acostuma a fer quan estrena calendari, ha escollit la música i en acabar-se l’ària final de les Variacions Goldberg, ha quedat sense paraules. Com amb certs poemes o quadres, potser? Una gran lliçó, en paraules seves, que condensa en dues planes excepcionals que posen punt i final a
Paisatge amb figures. Un dietari que dedica a la Núria, «incansable en la seva alegria» i a qui descobrim evocada en un poema a El món en suspens; un punt i seguit a com ell mateix entén el gènere dietarístic, «el gènere més camaleònic, proteic i versàtil de tots: el que millor pot donar cabuda ─i resposta─ a totes les ramificacions, desdoblaments, fluctuacions i intermitències del nostre jo». Ho assegura a
La dansa dels dies. Just després de quedar colpit per la traducció que Feliu Formosa ha fet de Nelly Sachs,
Als estatges de la mort, i d’haver-se rendit a l’espectacle de la naturalesa que li ofereix cada final d’hivern, el seu paisatge d’infantesa: «Gestes i congestes: entre les unes i les altres discorre sovint això que en diem vida».
Trobareu aquest article al número 508 (maig 2024) de
L'Avenç, que podeu adquirir
aquí. I recordeu que us podeu subscriure a la revista
AQUÍ.
