«Tres voltes Feliu»
Reconeguda com a icona ‘pop’, Núria Feliu és també imatge d’una Barcelona nostrada. I, enfilant les seves fites musicals, cal rendir-se a l’evidència i celebrar la veu en femení i en català que ens va acostar el jazz, els musicals i la música popular.
Fins a tres vegades: «estudiar, estudiar i estudiar!». Aquest va ser el missatge amb què Núria Feliu va acomiadar-se del públic dalt d'un escenari, mentre rebia el Premi Enderrock d'Honor. Era el 5 de març de 2020, a Girona. Just un any després, un ictus silenciava la veu la cantant, que no en va superar les conseqüències i va morir el 22 de juliol de 2022.
Des del 14 de febrer d'aquest any, el Palau Robert de Barcelona acull l'exposició Núria al Palau, proposada pel Departament de Cultura i comissariada pel periodista Òscar Dalmau, a partir d'un guió de l'escriptor Julià Guillamon i el treball de documentació de Fermí Puig. L'objectiu és reivindicar la trajectòria de la cantant, més enllà de la imatge sovint estereotipada que ha projectat durant la darrera part de la seva carrera. Dona, de classe treballadora i nació oprimida, la Núria també va ser tres voltes rebel: «això que les dones cantessin era fer de “pusses”!», ironitzava al faristol de l'Auditori de Girona.
Núria Feliu va néixer el 21 d'abril de 1941 a la Clínica de Santa Madrona, al gracienc Torrent de les Flors; però més enllà d'aquesta circumstància, va passar la seva infantesa i joventut a la Plaça Vella de Sants, ara Plaça d'Osca; un lloc que ella mateixa va descriure com «un barri dins un barri». Les vivències de la Barcelona de postguerra van forjar, sens dubte, la personalitat d'aquella jove. Santsenca i santsista fins a l'extrem, la Núria va viure en i per al barri; per a un barri encara ple de vaqueries, de festes majors, de cinemes de programa doble i de baixar la cadira mitjana al carrer després de sopar. I sobretot, amarat per les olors del mercat, d'un mercat on gairebé hi va néixer, i on va passar una pila de dies darrere del taulell. Eren temps d'«Una, Grande y Libre», de Metro Goldwyn Mayer, de panellets i penellons. «Arregleu-vos, que anem a Barcelona!», li deia la mare quan havien de sortir del barri.
Ben aviat va prendre classes de piano i cant de la mà de la professora Magda Prunera, que es va dedicar a formar a moltes nenes i nens del barri, entre ells al tenor Josep Carreras. A l'Orfeó Canigó, ubicat al carrer Premià del seu barri, la Núria va formar part del seu quadre escènic, abans d'incorporar-se, el 1962, a la companyia Teatre Experimental Català, un grup creat amb la intenció d'interpretar autors catalans contemporanis com Joan Brossa, Manuel de Pedrolo o Baltasar Porcel; a més de dramaturgs internacionals com Arnold Wesker o Samuel Beckett. El teatre va ser, des de l'inici de la seva trajectòria, la seva gran passió, més enllà de la música. Sempre va reivindicar l'aprenentatge d'aquells anys, d'on va basar l'ús de les tècniques actorals al llarg de la seva carrera musical.
Pionera de moltíssimes coses que encara avui en dia no acaben de ser del tot normals, la Núria va defensar a capa i espasa la màxima que «en català es pot fer tot». I aquest «tot», esclar, també incloïa cantar. Empesa pel seu amic, el director d'orquestra Antoni Ros Marbà, va començar a cantar de manera professional. No va formar part dels Setze Jutges, perquè ella no va ser mai una cantautora. Ella es va definir sempre com a «cantatriu». No escrivia les seves cançons, sinó que interpretava les dels altres. El debut en solitari es va produir a Palau Sator, el 4 d'octubre de 1964, al costat del grup de Pi de la Serra: Els 4 Gats.
La seva veu va ser la primera que va registrar en els solcs d'un vinil les primeres notes de jazz en la nostra llengua. I ho va fer, proposada pel crític musical Albert Mallofré, al costat d'un monstre del piano jazzístic com Tete Montoliu. D'aquella època en queden dos discos per a la història: Núria Feliu - Tete Montoliu (Edigsa, 1965) —amb el saxofonista Booker Ervin, el contrabaixista Erich Peter i el bateria Billie Brooks— i Núria Feliu - Lou Bennett i els seus amics (Edigsa, 1966), al costat de l'organista nord-americà. Com a mostra, podem encara ara podem escoltar les meravelloses adaptacions al català de Jaume Picas —com el «Misty» d'Erroll Garner i Johnny Burke batejat com «Tot és gris», o el «They Can't Take That Away From Me» dels germans Gershwin, titulat ara «Ningú no ho podrà saber com jo»—. I tot això, acompanyat per l'increïble treball fotogràfic de Jordi Fornas, que va saber conjugar la iconografia del jazz amb la imatge de la cantant. Junts, van dur el jazz català molt més enllà del que podien arribar a esperar. Van actuar al Waldorf Astoria de Nova York, i fins i tot la icònica discogràfica Blue Note va recopilar alguns dels enregistraments fets entre 1967 i 1973 —ja sense Tete Montoliu— al recull Núria Feliu, publicat en format CD l'any 1996.
«Amb la gent vull viure», cantava l'any 1965 a «Gent»; l'adaptació de la cèlebre «People» que va popularitzar Barbra Streisand. I per a la gent va recórrer els gèneres més populars: els cuplets, el music hall, el teatre musical o les cançons de pel·lícules, alternant l'escenari amb la pista. La seva trajectòria durant la dècada dels setanta va transcórrer per camins poc transitats per la denominada Cançó catalana. Alguns dels Setze Jutges havien consolidat la seva posició, els hereus del Grup de Folk iniciaven la seva carrera, i començaven a emergir els sons més progressius de la Barcelona laietana. La Núria —igual que Guillermina Motta— va menjar d'un altre plat, i la gent no va donar-li l'esquena: va arribar ser Disc d'Or per les 25.000 còpies venudes d'El cuplet a Barcelona (Hispavox, 1970). Amb aquest segell va publicar, entre d'altres, Homenatge a Mistinguett (1971), Núria de nit (1972) i Té per tots (1973).
Tot anava molt de pressa. Durant aquests anys, Núria Feliu va visitar gairebé tots els pobles del país per a presentar-hi els seus espectacles en directe. Era, sens dubte, un dels rostres més reconeguts de la música popular catalana. Ja fora del segell Hispavox, on després del seu pas inicial per Edigsa va enregistrar-hi una desena de discos, va decidir convertir-se en empresària i crear el seu propi segell: Núria Feliu Produccions. A més de publicar-hi els seus propis treballs, va editar l'any 1974 el disc Jam Session al natural, amb diverses formacions de jazz formades per músics com Adrià Font, Jordi Clua, Francis Rabassa, Lucky Guri o Josep M. Farràs.
Sempre compromesa amb el triangle llengua-país-cultura, va posar veu a Salvador Espriu pocs anys després que ho fes Raimon a l'EP Canta Salvador Espriu (Hispavox, 1968); i a Cançons d'Apel·les Mestres (Núria Feliu Produccions, 1976) va cantar els versos del poeta barceloní. A El cant del poble (Núria Feliu Produccions, 1977) va incloure-hi textos i himnes patriòtics, amb la participació de músics com Antoni Parera Fons, Francesc Burrull, Joan Barcons i Lleó Borrell. Tots ells van formar part del seu univers; un selecte club on cal incloure-hi el lletrista Jaume Picas (1921-1976), i sobretot Josep M. Andreu (1920-2014). Amb el poeta barceloní van arribar a adaptar prop d'una vuitantena de cançons al català: temes d'autèntiques icones del cançoner popular nord-americà com Irving Berlin, George Gershwin, Burt Bacharach, Cole Porter, Stephen Sondheim o Andrew Lloyd Webber. Andreu i Feliu van fer sonar en la nostra llengua les cançons del teatre musical de Broadway i els musicals de Hollywood. Una tasca titànica que convé no passar per alt.
Va dedicar a la Ciutat Comtal el meritori —i potser oblidat— Viure a Barcelona (Pu-put!/Zafiro, 1978); un retrat de Barcelona i els seus barris amb música de Parera Fons i versos de Guillem d'Efak. I va apostar per formats de proximitat envoltant-se de còmplices habituals com el cineasta Ventura Pons i l'actor Enric Majó per a treballar plegats tres espectacles a la Cúpula Venus, instal·lada a les golfes del Teatre Principal de les Rambles barcelonines: Núria Follies (1982), Swing, Núria, Swing: Melodies de Broadway (1983) i Núria Films (1984). Tot això, abans de celebrar els 25 anys de trajectòria amb un llibre fotogràfic publicat per Pòrtic l'any 1991, i dos espectacles de celebració el 1990: al Palau de la Música Catalana —l'escenari—, i al temple del music hall barceloní El Molino —la pista—.
Al llarg de tota la seva carrera, sempre va gaudir d'una àmplia projecció mediàtica que va acompanyar tota la seva trajectòria artística. Però Núria Feliu va viure les darreres tres dècades —fins a la seva retirada dels escenaris l'any 2011— atrapada en un personatge estereotipat que semblava haver sortit de la sèrie Teresina S.A. popularitzada per La Cubana a la televisió pública catalana. No en debades, va arribar a formar-ne part com a actriu convidada.
La dècada dels 80s va endur-se d'una revolada l'escena dels cantautors —excepte Serrat i la santíssima trinitat Llach-Bonet-Rossell—, i la santsenca no va acabar de trobar mai el seu lloc. En català s'havia de poder cantar tot, i va arribar-li el torn al rock. Gavaldà, Quintana, Sabater i companyia van convertir-se en les veus d'una generació més propera als 40 Principals que a les melodies de Kern i Hammerstein. No va tenir fills musicals, però els nets van reivindicar-la al disc-tribut La pols i l'era (Bankrobber, 2014), sota l'impuls —entre d'altres— d'Òscar Dalmau, que ha aconseguit tancar el cercle amb l'exposició que ha liderat al Palau Robert de Barcelona.
A Núria Feliu no li va fer falta morir per esdevenir una icona, perquè ja ho va ser en vida. Però caldria que féssim un esforç per reinterpretar la seva figura i la seva tasca. El llegat que ens ha deixat és incalculable; tant des del punt de vista de l’ús del català en certs repertoris, com en el seu empoderament femení. Poques artistes de la seva època van aconseguir tantes coses per a la cançó amb veu de dona en tan poc temps. Abans de la Núria, el prat de les cantantes era erm; ella ha contribuït que hi neixin flors.
La Núria va a Palau
El Palau Robert de Barcelona acull del 14 de febrer al 19 de maig l'exposició Núria Feliu al Palau (Robert); una mostra comissariada per Òscar Dalmau a partir d'un guió de Julià Guillamon i amb la documentació de Fermí Puig. D'accés gratuït, està estructurada en cinc ambients diferents: Sants, el primer escenari; Jazz, jazz, jazz!; Musicals i cinema; Els gèneres populars i Diva i icona. Com a complement, el 15 de maig el Palau de la Música Catalana rebrà un concert de tribut amb la participació de músics intergeneracionals; i el dia de la clausura, el 19 de maig, diversos artistes intervindran al mateix Palau Robert al concert Feliu icònica, ideat per Andreu Ramí.
