«Aureli Argemí: una vida plena de vides»
El passat 1 d’abril va morir Aureli Argemí, exmonjo de Montserrat i Cuixà, secretari de l’abat Escarré i fundador del CIEMEN. Ens n’acomiadem recordant el seu camí, divers i compromès, en defensa de la pau i la llibertat.
Sec al seu costat. Falten sis dies per a la seva mort. Però jo no ho sé. Penso que encara el tornaré a veure, que encara podré aprendre molt d’ell. Fa poques hores li han confirmat que d’aquella no se’n sortirà. Té una mirada del tot serena, i brillant com sempre, malgrat que està dèbil i molt molt prim, i que té uns dolors molt forts. Em mira i diu alguna cosa així: «Això ja està. Estic impactat. Sabem que ens hem de morir, estic preparat, però quan t’ho diuen tan clar, és un impacte.» Una bona estona després li demano com voldria que fos el seu comiat. Diu, sense cap bri de dubte: «M’agradaria que fos un comiat bonic, que la gent es quedés amb un bon record». I sí, ens vam quedar amb un molt bon record. Malgrat la pena i el dolor per l’absència i per la sensació inevitable de fi d’etapa, al funeral —però molt especialment al cementiri i en un dinar posterior que va reunir un bon grapat de familiars i amics de diferents nacions, amb Estat i sense— surava en l’ambient una sensació emocionant, plena i recomfortant d’haver conegut una persona magnífica, que havia deixat petja en moltíssima gent. El comiat li hauria agradat. Va ser com ell volia i vam emular amb somriures el seu somriure. Un somriure permanent a la vida.
UN HUMANISTA ACOLLIDOR I MERAVELLAT
L’Aureli es feia estimar. Era un home amable, empàtic i sensible. Podríem posar-li molts més adjectius: perseverant, enginyós, creatiu, crític... Parlava amb un to calmat i assertiu a la vegada, tot posant en la seva memòria, enorme, i en la seva lucidesa, encara més gran. Era una persona que donava importància al dubte. I tenia una gran visió de futur, com va mostrar des de ben jove i fins els darrers temps (recentment, per exemple, insistia en la idea de la identitat digital). Desprenia una pau combativa que corol·lava amb el seu bon humor, constant, inesgotable. El darrer dia que el vaig veure encara va fer una broma sobre la poca mobilitat dels seus dits.
L’Aureli tenia una gran capacitat de meravellar-se i de meravellar-nos: per les persones, per les situacions, per les idees, per la diversitat del món. Va ser un enamorat de la vida, del saber, de la cultura, del pensament. Un humanista. I també amant dels viatges, del bon vi i del bon menjar —a les seves memòries, per exemple, descriu un dinar l’any 1992 amb Joan Fuster, Alfons Llorenç i l’Anne al Racó de Can Fabes convidats per l’amic i xef Santi Santamaria, que després de 12 hores a taula acabava amb un ressopó. Ho gaudia sobretot quan estava ben acompanyat, cosa molt habitual perquè tenia molts amics i una família que no deixava decréixer. Al cementiri de Sabadell, un cunyat seu va dir que l’Aureli era un «tiet universal». Una forma molt bonica i molt encertada de recordar que l’Aureli tenia una família molt gran —41 nebots—, que es va anar ampliant amb la família de la seva dona Anne —10 nebots—, i després amb quatre nebodes adoptades (una eslovena, una florentina, una friulana i una parisenca), i un nebot adoptat poc abans de morir—jo mateix—, més cinc fillols, així com altres persones que sentien que l’Aureli era algú molt proper, aquell oncle estimat que sempre et venia de gust veure i amb qui sempre s’aprenia una cosa nova. Tot això mostra com —juntament amb Anne— va ser una persona molt acollidora, sempre oberta al món.
LA LLARGA I INCANSABLE LLUITA PER LA DIVERSITAT
L’Aureli va dedicar bona part de la seva vida a la defensa de la llibertat dels pobles, a la diversitat cultural i lingüística, a l’autodeterminació i a la reflexió permanent sobre com exercir la democràcia. Sol o amb altres persones, va donar vida a —va crear, fundar, esperonar i /o col·laborar amb— nombrosíssimes entitats i iniciatives, estrictament catalanes o dels Països Catalans així com també d’àmbit mundial. Potser serà especialment recordat pel CIEMEN (Col·lectiu Internacional Escarré per les Minories Ètniques i Nacionals, que pren el nom de l’abat Aureli M. Escarré, de qui va ser secretari a l’exili entre 1965 i 1968), però la seva tasca ingent —en pensar un món millor, més just, més respectuós, més humà, més solidari— va brotar amb moltíssimes altres iniciatives: impulsor de la inoblidable Crida a la Solidaritat el 1981, creador de la CONSEU (1985) i de la Fundació pels Drets Col·lectius dels Pobles (1993); cofundador de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL), promotor i redactor entre d’altres de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, cofundador de la Plataforma pel Dreta Decidir el 2005 i impulsor, set anys després, de l’Assemblea Nacional Catalana. Cadascuna d’aquestes i altres iniciatives acumulades en mig segle d’activisme —sí, mig segle llarg d’activisme en diferents formes!— va generar un amplíssim devesall d’activitats, manifestacions, reivindicacions, declaracions, conferències, cartes, documents i publicacions. Aquestes iniciatives van ser seguides de prop per la policia. L’Aureli va ser observat molt sovint pels serveis secrets —tot i que a vegades eren tan poc secrets que ell mateix els anava a saludar— de la policia espanyola, italiana i francesa, com a mínim. Les iniciatives de l’Aureli feien por al poder, perquè qüestionava l’ordre establert, sense defallir, i per què ho feia amb arguments sòlids i iniciatives originals i sovint multitudinàries. De fet, va ser també algú que va rebre diverses amenaces de mort al llarg de la vida. I també va ser blanc de la premsa més reaccionària, sovint amb calúmnies i acusacions de terrorisme—precisament ell que era un home tan pacífic. Un dels casos més esperpèntics va ser el 1983, arrel d’un patètic article a
Cambio 16. En aquella ocasió, l’Aureli va rebre el suport de moltíssimes persones, inclòs un sopar de solidaritat amb l’assistència de més de cent representants de diverses institucions i entitats de sensibilitats ben diverses al restaurant Diagonal-Can Soteras, el 1983. Va estar molt compromès amb la lluita contra tot tipus d’injustícies i es va decantar sempre cap a l’opció de la pau i de la solidaritat, com mostra que va participar en un viatge que el colpí profundament a Etiòpia i Eritrea—encara ocupada— (1985), que va ser un dels fundadors del Fons Català de Cooperació (1986) o que va assistir al Fòrum Social Mundial de Porto Alegre, al Brasil (2003). De fet, el seu darrer gran viatge va ser a finals del 2021 quan, amb 86 anys, va ser convidat pel poble kurd per participar a la travessia de la Naude la Pau. Després de visitar el camp de refugiats de Lavrio, a Grècia, va embarcar-se en aquest vaixell en què s’havien de fer diferents actes sobre nacions sense estat. El viatge, amb mala mar, es va estroncar per un incendi al vaixell —investigat com a sabotatge. De resultes de tot plegat, l’Aureli va haver de ser hospitalitzat.
LES VIDES DE L’AURELI
Un personatge d’una novel·la de Vázquez Montalbán —
El hombre de mi vida—tenia el nom d’Aureli Argemí perquè l’escriptor considerava que l’Aureli havia tingut una vida de novel·la. Sí, l’Aureli donaria per moltíssims personatges de novel·la. Si llegiu el llibre de memòries que va publicar fa pocs mesos,
La llavor sembrada, us adonareu que la vida de l’Aureli ha estat farcida de vides. I, de fet, també plena de noms diversos: tot i que el seu nom de naixement era Ignasi, va signar articles i llibres com a Aureli Argemí, Agustí Amover, Francesc Amover i Francesco Amoveri —cognom que ve d’«amor a la veritat»— i J. Echebarrieta Ibál. Amb 88 anys de vida, l’Aureli ha viscut intensament tantes vides com ha pogut: la infància a Sabadell, la vida monàstica a Montserrat —amb estades llargues per formar-se a Roma i París—, l’exili a Milà —com a secretari del seu admirat abat Aureli M. Escarré—, deu anys a Cuixà, al Conflent —on comencen a prendre forma moltes de les lluites per l’autodeterminació dels pobles a partir de les jornades del CIEMEN, que tenia antenes a Milà, Barcelona, Aosta i Cuixà; fins a la vida amb l’Anne a partir de mitjan dels 80, formant una parella que, des del punt de vista de molts, desprenia molt d’amor. Durant aquesta llarga trajectòria l’Aureli ha omplert la seva vida de moltes vides, i al mateix temps ha sembrat una llavor en el cor de milers de persones. I penso que encara el tornaré a veure, que encara podré aprendre molt d’ell
Jordi Tomàs (Barcelona, 1971) és antropòleg i escriptor. Doctor en Antropologia Social i Cultural (2005), ha estat investigador en diferents centres de recerca a Lisboa, Lleida i Barcelona. Ha escrit diversos llibres de ficció, entre els quals destaquen
Un coraixanti (2008) i
El mar dels traïdors (2013), guanyador del premi El lector de l’Odissea, o
Cuixà, exili i refugi. Un testimoni al peu del Canigó (1965-1985) (2022) publicat a
L’Avenç on es recull, entre d’altres, el testimoni d’Aureli Argemí.
Podeu trobar aquest text i la resta de continguts al número 508 (maig 2024) de
L'Avenç, que podeu adquirir
aquí. I recordeu que podeu subscriure-us a la revista en aquest
enllaç.
