REVISTA

«Justícia i traducció»

Aquest maig, Carles Torner escriu una carta a la traductora i escriptora Esther Allen

Esther Allen ha declinat el premi de traducció PEN/Manheim per denunciar el silenci del Pen Americà davant la situació de Gaza | Carles Torner
per Carles Torner, 14 de maig de 2024 a les 13:08 |
«Justícia i traducció»
Barcelona, 12 d’abril de 2024

Estimada Esther Allen,

Ho recordo com si fos ara: el taxi ens va deixar a deu carrers de Washington Square. Tot estava acordonat per la policia. Vaig insistir al taxista: Montserrat Abelló acabava de fer els noranta anys i caminar deu carrers de Manhattan era excessiu. Però Barack Obama havia triat per al primer míting de la campanya electoral que el duria l’any següent a la presidència dels Estats Units el mateix lloc on anàvem. Per sort, Montserrat Abelló estava exultant: em va agafar del braç i vam començar a baixar carrers i més carrers xerra que xerraràs: la nit abans ella havia sopat amb Adrienne Rich i m’explicava els detalls de la conversa. I llavors us vam trobar. Poques vegades t’havia vist tan contenta, Esther. El míting s’havia acabat feia deu minuts i te’n tornaves cap a casa amb el Theo i el Jacob agafats de la maneta: «Per primera vegada des que van néixer, els meus fills poden estar orgullosos de ser americans», ens vas dir. Allò era un bon auguri, perquè les trobades inesperades amb tu a Nova York sempre m’han obert les portes del futur. Et vaig presentar Abelló com la traductora de l’Atlas d’un món difícil d’Adrienne Rich, et vaig dir que al cap d’una horeta farien un recital plegades. Totes dues irradiàveu alegria. Vas abraçar-la. En arribar a Washington Square la gentada n’estava marxant. Però l’amfiteatre de NYU era ple de gom a gom. Va ser una festa. Primer la poesia d’Abelló (amb Rich que en llegia versions angleses), i després les veus de totes dues dient l’Atlas d’un món difícil:

Heus aquí el mapa del nostre país:
Aquí hi ha el Mar de la Indiferència, envidrat de sal
Aquest és el riu embruixat, que flueix del front a l’engonal amb aigua que no ens atrevim a tastar
Aquest és el desert on planten els míssils com bulbs
Aquest és el graner de granges hipotecades
Aquest és el lloc on va néixer el noi del rock
Aquest és el cementiri dels pobres que van morir per la democràcia

A tu i a mi, Esther, sempre ens ha unit la traducció. Ens vam trobara Nova York el 2003, en un encontre del PEN, tot estudiant l’informe del National Endowment for the Arts, acabat d’aparèixer, que donava xifres de la manca de traduccions als Estats Units: només eren un 3% del que s’hi publicava. La paradoxa és coneguda: per dir-ho amb les teves paraules, «l’idioma més ric del món en termes econòmics —l’anglès— és també un dels més empobrits quan es tracta d’acollir la riquesa literària que hi ha més enllà. Més que actuar com una veritable lingua franca per facilitar la comunicació entre llengües diferents, l’anglès, tot sovint, simplement ignora el que no és anglès, confonent l’abast global de l’idioma dominant del món amb el món mateix.» Al 2003 tu coordinaves el comitè de traduccions del PEN Americà i jo el del PEN Internacional, i aquella reunió era també per celebrar que havíeu rebut una donació que us permetria posar en marxa un programa ambiciós de traduccions. Va ser una trobada serendípica, perquè en aquell moment no podíem imaginar que al cap d’un any tu fundaries amb Salman Rushdie el WorldVoices Festival de Nova York, dedicat a la literatura en traducció, i jo m’hauria posat al capdavant del programa de traduccions de l’Institut Ramon Llull. Vam poder treballar colze a colze durant sis anys, tu fent xarxa entre editorials, traductors i acadèmics bolcats a trencar la paradoxal insularitat de la llengua anglesa, i el nostre equip de l’Institut Ramon Llull col·laborant-hi i aconseguint de passada trencar el gel: es van començar a traduir de manera continuada autors catalans als Estats Units.La donació per promoure traduccions va ser anònima. Però, després de la seva mort, vas posar el nom de Michael Henry Heim al fons de traducció. Ens vam quedar bocabadats amb aquella història: el pare de Heim —un compositor d’origen hongarès que es va allistar a l’exèrcit durant la Segona Guerra Mundial— va morir en un accident en una base militar quan en Michael era infant. La seva mare rebé de l’exèrcit una indemnització important, però considerà que aquells diners eren sagrats, els posà en un fons d’inversió i no els va tocar mai més. En Michael no en sabia res fins que morí la mare i de sobte va heretar-ho. Michael Henry Heim era traductor de Txékhov, de Kundera, de Hrabali de molts altres, un professor de literatures eslaves a la Universitat de Califòrnia alarmat per l’escassedat de traduccions. En rebre l’herència, Heim passà a l’acció: tu despenjares el telèfon, convinguéreu una reunió per a la setmana següent, ell volà una nit sencera des de Los Angeles i en aterrar anà directament a les oficines del PEN Americà. En trobar-se amb tu, Esther, va anar al gra: calia acabar amb la sequera de traduccions a l’anglès, li agradava la feina de promoció de les traduccions que fèieu i per això havia decidit fer-vos una donació de 730.000 dòlars per establir un fons que promogués les traduccions. En vint anys ja s’han promogut 235 obres traduïdes de més de trenta llengües. Sempre descrius Heim com un profeta de la justícia traductora, que va saber veure que a les dècades següents, malgrat tanta escassedat, esclataria un moviment intens de traducció als Estats Units. Una de les obres que s’han traduït gràcies al seu fons és el Llibre dels minuts de Gemma Gorga, escrit en anglès per Sharon Dolin des del primer fragment d’aquell devocionari —a la coberta ens acull un àngel romànic amb sis ales desplegades plenes d’ulls— fins al darrer, que ara diu a cau d’orella als lectors americans: LA BOCA és petita per a segons quina paraula. El silenci, en canvi, és immens com un vell casalot familiar: tot hi cap, i tot s’hi perd. Segur que t’estàs preguntant, Esther: i per què m’escrius ara, Carles? A què ve, aquesta carta? Hi ha cap raó concreta? Doncs sí que n’hi ha una: he llegit que has renunciat a un premi que et volien donar per la teva carrera de traductora i de promotora de les traduccions, i que ho has fet per solidaritat amb les víctimes de Gaza. Ho anuncies així: «He declinat el premi de traducció PEN/Manheim en solidaritat ambels més de 1.300 autors que han denunciat el silenci del PEN Americà davant de l’assassinat genocida de palestins.» El PEN Americà que no s’ha volgut sumar a les crides a l’alto el foc del PEN Internacional (i del PEN Català). M’ha sabut greu (soc el primer que et donaria no unsinó cent premis per la teva tasca d’apòstol de la traducció) però m’ha semblat molt lògic que hi renunciessis, perquè des que et vaig conèixer que he sabut que per a tu justícia i traducció són inseparables. Què esperaven els que et van premiar? T’escric doncs com una manera de donar-te les gràcies. Quan vaig ser a Nova York fa un parell d’anys, el Nathaniel i tu teníeu un sopar d’amics i m’hi vau convidar. Vam anar trencant carrers des de casa vostra, xerra que xerraràs, fins que arribàrem a un edifici a tocar de la setena avinguda i, quan anàvem a entrar-hi, et vaig preguntar: «Vols dir que no és aquí on viu la Mary Ann Newman?» Et vas quedar parada, vas mirar altra vegada aquella entrada amb el ram de lliris blancs esclatants tan ben posats en un gerro esmaltat demolts colors del blau, i em vas dir:«Sí, tens raó.» Però nosaltres anàvem a un altre pis. Vam arribar a casa dels amics, ens van servir una copa de vi blanc afruitat, vam fer les presentacions, vam seure tu i jo de costat en una chaise longue i vam començar a explicar històries de com ens havíem conegut, de l’aventura d’haver posat en solfa l’informe To be translated or not to be que tu vas coordinar per a l’Institut Ramon Llull i que vam presentar a la Fira de Frankfurt. Vaig dir-los que tu havies estat, per als catalans, una veritable ambaixadora de l’altra cara dels Estats Units, la dels nord-americans que es deleixen per traduir i sortir de l’isolament, que de la teva mà havíem conegut editors i revistes literàries i ens havies introduït a Words Without Borders i que si gira i si tomba fins que vam passar a taula per sopar amb aquella colla d’amics. En seure, a un pam del meu cap, hi havia un prestatge amb llibres. No pas una llibreria, no, que la llibreria era en una altra banda, sinó un prestatge amb una dotzena de llibres que s’exhibien, ben posats, fos perquè la parella d’amfitrions els estava llegint, fos perquè els volien donar un lloc d’honor a la casa. En girar-me cap als llibres el primer que vaig veure va ser la noia vestida de negre enfonsada en coixins verds i estirada tan llarga com era en una chaise longue, amb els llavis vermells, la mirada perduda i els rinxols escampats sobre els coixins molsuts. Tenia una mà que penjava en el buit, lànguida, amb desesma, i l’altra que sostenia a penes potser un quadern, potser un plec de poemes, potser un diari íntim, potser una carta com aquesta. Era la Jove decadent de Ramon Casas, que, exhausta per la festa, retuda, ignorava tranquil·lament el nostre sopar des de la coberta de Private Life, de Josep Maria de Sagarra. Sota del quadre, la coberta informava:«Translated from Catalan by Mary Ann Newman». Vaig agafar el llibre i el vaig brandar davant dels nous amics:—Això és extraordinari. Que ho sabeu, que la traductora viu en aquest mateix edifici? La coneixeu, la Mary Ann Newman? Es van quedar parats. No la coneixien, no. Quina casualitat extraordinària! Vam quedar que un altre dia els presentaríem l’amiga MaryAnn. I tu i jo, Esther, vam riure a cor què vols, pensant que el miracle de la traducció ens persegueix i dona vida a la nostra amistat des deldia que ens vam conèixer, ja fa més de vint anys.

Podeu trobar aquesta peça al número 508 (maig) de L'Avenç, que podeu adquirir aquí. Recordeu que podeu subscriure-us a la revista a través d'aquest enllaç.

 
També hauries de llegir
Fa 13 setmanes

«Les espies de Déu»

Fa 22 setmanes

«Les amistats itinerants»

Participació