Simona Škrabec encapçala els continguts del mes de maig amb un editorial ple d'interrogants. Les idees de progrés, d'oblit sistemàtic i de fracàs que caracteritzen algunes tendències de les societats actuals es qüestionen en els articles del número 508. Però la cultura és una eina per acostar-se a les preguntes i per trobar algunes respostes.
«Desperts o adormits?»
La teoria dels conjunts havia de revolucionar l’aprenentatge de les matemàtiques. Aquestes representacions abstractes havien d’inculcar als alumnes queles coses, i les persones, tenen més d’una característica. Les matemàtiques han marcat els últims cinquanta anys amb una revolució tecnològica que enlluerna i inquieta, perquè la complexitat ja no es representa amb uns cercles que se superposen, sinó que adopta la forma d’estructures tridimensionals. Els grafs permeten relacionar les coses simultàniament de maneres diverses i amb tanta precisió que és possible perdre-s’hi com dins d’una constel·lació. Tot i aquestes eines tan sofisticades, predomina la tendència de buscar explicacions polítiques en el raonament més simple, «ells» contra «nosaltres». El 2005, en una conferència a Reykjavík, Itamar Even-Zohar va proposar un lligam entre el treball intel·lectual i l’èxit de les societats. En aquesta dissertació, confrontava dos models exemplificats amb l’evolució d’Islàndia i Terranova durant el segle XX. Els dos països suporten un clima inclement, l’aïllament geogràfic i tenen una població escassa i dispersa. El primer va decidir lluitar per la seva independència política i per protegir la seva llengua i cultura, per petita que fos. L’altre es va refiar de les facilitats d’una autonomia tutelada. Ara estan ben lluny. Els pescadors —els que quedin en actiu— de Terranova no tenen les mateixes condicions de vida que aquells que «planten arbres» a la gèlida Islàndia. Com és possible que una societat es cregui capaç de fer créixer arbres després de dècades, o segles, d’una explotació brutal dels recursos naturals? La diferència entre Islàndia i Terranova no és pas que un sigui un país independent i l’altre no. L’equació no és tan simple. La diferència rau en la capacitat d’aprofitar aquest punt de fulcre, aquesta necessitat d’autodefinir-se. Les energies que fan somiar, que engresquen i cohesionen, les que fan trobar un camí on no n'hi ha, d’on surten? I per quines raons s’estronquen i les societats llavors emprenen «el camí del fracàs i el declivi»? Entrem en un altre cicle electoral que ens portarà canvis, tant a casa com a Europa. Els anys il·luminats amb les idees de Gramsci, que impulsaven el compromís cívic dels artistes més notoris, resulten un record inspirador, però tanmateix llunyà, com apunta Txema Castiella. Alba Solà avisa que la «necropolítica», definida per Achille Mbembe el 2003, ha fet aflorar realitats molt dures. Perquè el filòsof va mostrar una intencionalitat allà on sovint només hi volem veure una desgràcia casual. La indiferència de «deixar morir» tot allò que no importa és una estratègia ben present, ara, aquí. Els cartells compromesos de Tàpies i el cinema quinqui van néixer dins d’una mateixa societat, frec a frec. Vivim en una societat que té tendència a l’oblit, un oblit induït i sistemàtic, com apunta en l’entrevista l’historiador Joaquim Aloy. La idea mateixa del «progrés» ha de ser profundament qüestionada. Quin seguit de decisions —encertades o equivocades— pot explicar la capacitat de «crear un món social segur i més estable per viure-hi»? El fet que Even-Zohari Mbembe es puguin llegir en català apunta que compartim una societat que treballa per articular les «estratègies d’acció». Però res no està guanyat per sempre. Montserrat Arbós reflexiona sobre la Palestina somniada per tantes generacions de jueus disseminats arreu. On queda ara el «treball intel·lectual» d’Itamar Even-Zohar o la «societat decent» d’Avishai Margalit? Les societats tenen, malauradament, un punt de no retorn, a partir del qual les inèrcies són impossibles de parar...
Podeu trobar aquesta peça i la resta de continguts al número 508 (maig 2024) de
L'Avenç, que podeu adquirir
aquí. I recordeu que podeu subscriure-us a la revista en aquest
enllaç.
