A l'editorial de l'abril, la directora de L'Avenç Simona Škrabec, es pregunta què hi ha de contingut en la forma, i què hi ha de real en l'aparença.
«Lorem ipsum»
Titular així qualsevol text és provocatiu. El títol podria fer pensar que s’ha esmunyit un error i que allà on hi hauria d’haver un article amb sentit ens trobaríem amb un seguit de frases incomprensibles que simplement guarden lloc per a un text encara no escrit. Avui, el Lorem ipsum ajuda els dissenyadors que treballen amb el ratolí i la pantalla a maquetar, igual com aquest text tipificat guiava els impressors que havien de col·locar una a una les peces de plom. Fa cinc-cents anys que es fa servir, i aquest fragment no significa res, és pura forma. S’ha dissipat el record que es va construir amb un passatge escrit per Ciceró. Què en queda de l’antiga dissertació sobre els plaers que són benvinguts i les penes que han de ser mantingudes com més lluny millor? Shakespeare, ens explica Martí Gallén en aquest número, va saber reduir aquest dilema en només dos adjectius. Els valors que ens organitzen en una comunitat bateguen entre dues petites paraules potser intraduïbles:
fair o
foul. A Catalunya hi posem tanta fe, i tanta festa, en la lletra impresa! Si els llibres hi són, sobreviurem. La lletra estampada testimonia una presència que en el cas de la cultura catalana significa una presència tossuda i obstinada. Però, què contenen els llibres? Són un reflex al mirall? L’entrevista a Jordi Puntí delata com n’és d’ingenu creure en aquestes dues certeses. Els llibres no són un simple mirall de la realitat. I també cal ser conscient que tot allò que hagi estat transformat en un format perdurable, no necessàriament perdurarà. La novel·la
Confeti potser serà llegida com una biografia detallada sobre un músic de renom universal, el
nostre Xavier Cugat. Però Cugat vivia més aviat dins d’una faula. La crònica d’una vida inventada no pot ser pas un simple mirall, sinó que és necessàriament una reflexió sobre com la realitat es transforma en ficció i viceversa. A més, és Xavier Cugat encara algú que inspira, que té seguidors, que ens diverteix? L’espectacle ha de continuar, no ho oblidéssim mai. També voldríem poder preservar els paisatges coneguts i poder llegir la realitat sempre tal com estàvem acostumats. El paisatge que ens agrada és un paisatge comestible, es mofava amb la seva ironia característica Josep Pla, però hi ha una profunda veritat en aquesta observació. Igual com als llibres, «escrivim» entre tots una determinada manera de ser, de viure, a l’entorn que ens ha d’alimentar i sostenir. Els tractors que avancen cap a les ciutats arreu d’Europa, no només aquí, articulen en veu alta la por que s’esborri un llegat, que ja no es «publicaran» els tomàquets de sucar, ni ens arribarà de «la impremta» l’oli premsat amb mètodes mil·lenaris. El camp és el territori on l’impacte de la globalització ha estat més brutal. I això, potser tampoc ho volem copsar perquè és més fàcil pensar la ruralitat com una postal nostàlgica i ideal. El capitalisme, en la seva forma madura i global, ens sotmet a la fragmentació. Vivim entre les «seqüències descontextualitzades» que existeixen «sense cap mena d’ordre col·lectiu», escriu Oriol Rosell. Per això, «no podem permetre’ns ni la insubstancialitat, ni la indefinició ni la indiferència» ni tan sols en una representació de Shakespeare. La ciutat prohibida de Pequín imperial, la revolució dels clavells a Lisboa, la Noruega d’homes silenciosos, la Lviv bigarrada que no cap en un sol topònim i la «vergonya monumental» que encara perdura als marges d’aquest país testimonien que cal desxifrar matisos i mirar la complexitat als ulls. Si els llibres ens ensenyen res, és que no hi pot haver una lectura literal.
Podeu llegir aquest text i d'altres continguts al número 507 (abril 2024) de
L'Avenç, que podeu adquirir
aquí. I recordeu que us podeu subscriure a la revista
AQUÍ.
