«Txékhov contra Txékhov»
D’acord amb el recompte de Vicenç Pagès Jordà al pròleg dels
Contes escollits, aquesta és la sisena antologia de relats de Txékhov que apareix en català; la penúltima, els 24 contes triats i traduïts per Arnau Barios, és de fet ben recent (el propi Pagès Jordà va comentar-la a les pàgines d’aquesta revista). Un simple repàs de les dates permet comprovar que Barios, com en bona mesura ja havia fet Anna Estopà fa un quart de segle, va centrar-se especialment en els contes tardans de l’escriptor rus, tots ells posteriors a 1886. Aquest any és la data en què Txékhov, que al principi era un escriptor humorístic que produïa a tant la peça, va poder negociar unes noves condicions de publicació: poder escriure relats més llargs, i que no necessàriament fossin còmics. És aleshores que neix la combinació de comicitat i melancolia que, segons Natalia Ginzburg, l’havia de caracteritzar.
En contrast amb aquesta opció, la tria de Pagès Jordà recull una major varietat d’èpoques i de registres, amb la voluntat explícita de donar una imatge de Txékhov alternativa a l’estereotip de narrador sintètic, d’estricta economia narrativa posada al servei de vides mediocres, insatisfetes (de passada, Pagès desmunta la llegenda del clau de Txékhov, aquell principi segons el qual, si al començament del conte surt un clau, al final algú s’hi ha de penjar). La seva selecció, així, furga més que les anteriors en l’obra primerenca de l’autor de L’estepa, en aquells contes que va publicar entre 1880 i 1886. Són, d’entrada, relats molt breus, marcadament humorístics, de vegades sorprenentment experimentals. I, curiosament, la descripció que en dóna Pagès Jordà («textos metaliteraris, llistes, plantejaments irònics, així com narracions amb un final perfectament tancat») sembla aplicable, ni més ni menys, a l’obra de l’autor d’
Els jugadors de whist.
Un relat com «Què és el més fàcil de trobar en novel·les, relats, etc.» descompon una narració força estereotipada en els seus components típics, gairebé en una variació del «Diccionari de tòpics» de Flaubert (que es va publicar un any més tard que el conte); un altre com «Una vida en preguntes i exclamacions» extrema el joc amb l’el·lipsi, amb l’oralitat i la captació del detall suggeridor, per tal d’explicar tota una vida (no gaire èpica ni gaire tràgica, tot sigui dit) en cinc pàgines. Són contes que produeixen un efecte semblant al del primer cinema mut: un mecanisme que lentament, com si jugués, va explorant els rudiments de la narrativa, pràcticament descobrint-los. Relats com «Carta a un veí instruït» o «La novel·la d’un advocat (acta)» es basen en l’assumpció d’una veu analfabeta o en la transcripció paròdica d’un escrit burocràtic.
La vida quotidiana va ser sempre l’àmbit privilegiat de l’escriptor, l’espai que ell es fa seu, gairebé com si fos un refugi després de les convulsions que havia explorat Dostoievski (a qui no va conèixer i per qui mostrava un desinterès qui sap si del tot sincer) o dels grans panorames descrits per Tolstoi (amb qui el va unir una gran amistat). Tot i la diversitat de classes socials que presenta als seus relats, el seu espai sembla ser el d’una classe petitburgesa, capaç de veure tant els que hi ha per sota com els que hi ha immediatament per sobre, una classe sense penúries excessives i tampoc sense gaire èpica (i potser això el fa tan vigent). La rutina, els moments en què aparentment no passa res, allò que Rancière anomena el temps de l’espera, omple aquests relats.
La selecció de Pagès deixa fora contes com «El monjo negre» (ja traduït, de fet, per la mateixa Xènia Dyakonova fa uns anys) o «L’estudiant». Una mica dolorosament per a qui això escriu, també prescindeix de la trilogia de Burkin i Ivan Ivànitx («L’home estotjat», «L’agrassó» i «De l’amor»), recollida en l’antologia pràcticament complementària de Barios. No evita, però, el capolavoro que és «La dama del gosset», el conte més antologat i traduït de Txékhov, ja des de la versió de Francesc Payarols de 1931, passant per la de Ricard San Vicente i Maria Antònia Oliver, la d’Arnau Barios i una d’anterior també de Xènia Dyakonova. I és que hi ha coses que, per tòpiques que hagin esdevingut, són innegables.
Anton Txékhov,
Contes escollits, trad. de Xènia Dyakonova. Barcelona: Edicions Proa, 2023, 416 p., 21,90 €
Podeu accedir a aquest text obtenint el número 506 de
L'Avenç aquí. A banda, podeu subscriure-us a la revista
AQUÍ.
