Avui, 2 de març, fa
50 anys de l'assassinat de
Salvador Puig Antich. En homenatge a Puig Antich, el darrer ajusticiat a garrot vil durant la dictadura, Ana Sánchez escriu la secció «Memòria» al
número 506.
«Salut i anarquia. T'estimem Salvador»
Com va entendre l’amor, la vida i la seva pròpia mort Salvador Puig Antich? Fill del Maig del 68, atresorava amplis referents ideològics i afegia a la seva lluita política una dimensió cultural i subjectiva: la revolució quotidiana havia de començar per un mateix. Recuperem els seus pensaments manuscrits en una desena de cartes a la família, acomiadades amb un «Salut i anarquia. T’estima, Salvador». Ens parla en primera persona el protagonista d’una de les pàgines més negres de les raneres de la dictadura. De la lectura d’aquesta correspondència, conservada a la biblioteca del Pavelló de la República, neix un vincle afectiu entre el seu passat i el nostre present, i un fràgil consol, cinquanta anys després.
Quan feia tres mesos que estava a la presó, Salvador va escriure sobre l’amor lliure en una carta sense destinatari conegut. Era el dia d’Any Nou del 1974 i faltava una setmana per fer-se pública la seva sentència a mort, decidida molt abans. Està encapçalada per una llarga cita de
Nexus, la novel·la de Henry Miller. Salvador pren el relleu de la prosa milleriana per afegir-hi una reflexió apassionada, de collita pròpia: «Bajo un cielo claro de azul, donde tímidamente la nube desaparece, sintiéndose sola, el sol corre por mis venas. Me siento fuerte, caliente. Acariciando (el sol) mis labios hambrientos, me crezco en el amor. Amor integral, infinito sin barreras ni moral. Amor que siempre nos da vergüenza confesar y que como el tonto, el cobarde, el héroe y el santo, íntimamente anhelamos. ¿Por qué, de una vez por todas, no giramos las cartas boca arriba? Os adjunto recibo de REDENCIÓN. Ánimo y confianza. Os estima, Salvador».
Mil vuit-centes persones complien condemna a la Model a la tardor del 1973, doblant la capacitat de la presó. A la cel·la 443 de la cinquena galeria, Salvador vivia en règim d’aïllament des del 2 d’octubre, envoltat de tants llibres com anys tenia en aquell moment: vint-i-cinc.
Introducción al psicoanálisis, Interpretación de los sueños (en tres volums), Psicología de las masas, Nuevas aportaciones a la interpretación de los sueños, Problemas del nuevo cine, Albertine disparue, Le temps retrouvé, La prisonnière, Lesplaisirs et les jours, Psicoanálisis y marxismo, La incomunicación, Viaje a Cotiledonia, Retratos, La filosofía como liberación humana, Filosofía y superstición, Poesías selectas, Eneida, Ilíada, Odisea, Educación psicomotriz, El diálogo corporal, Diccionario de griego i
Diccionario de latín. Psicoanàlisi, contracultura, marxisme, semiologia cinematogràfica, Proust en francès i la travessia d’Ulisses, per qui allò important no és on s’arriba, sinó el que es viu durant el camí. Era fill del 68, no n’hi havia cap dubte.
El Salvador era el tercer de sis germans. El seu pare, Joaquim Puig, havia militat a Acció Catalana Republicana i s’havia exiliat a França, retingut al camp de refugiats d’Argelers. Una denúncia de Falange Española el va condemnar a mort en tornar a Igualada. Indultat in extremis, arrossegaria el pes dels vençuts la resta de la seva vida. Sa mare, Immaculada Antich, era mestra, i havia mort un any abans que el Salvador fos detingut. Entre el fill i el pare s’intueix una distància, ideològica i emocional. Sense consciència de màrtir, Salvador assumeix plenament els seus actes i s’acosta al pare en una de les cartes: «Aunque políticamente nunca estamos de acuerdo, deseo, desearía, tu apoyo moral como padre, como hombre que ha conocido temporadas borrascosas en su vida pero que nunca ha renunciado a unos principios que cree justos. Sé que, aunque dolorosamente, intentarás comprender a tu hijo».
Carme Puig Antich estudiava infermeria quan van detenir el seu germà Salvador, i deia que els dos eren «las ovejas negras de la familia». Amb ella, ell es mostrava obert i confiat: «Desde mis cuatro paredes y mi parcelita de cielo (a rayas) comprendes y descubres infinidad de cosas. Creo (¿corazonada?) que pronto respiraremos hondo. Una cosa es segura: saldré fortalecido de este “viaje”. ¡Esperemos tiempos mejores!». Ella era la destinatària més freqüent de la correspondència i un pilar emocional fonamental: «En estos momentos de espera, saberte, tenerte a mi lado es un gran apoyo. Tú, que casi eres enfermera, es como las vitaminas en la convalecencia. Nunca os agradeceré lo bastante, las molestias que por mí os tomáis. Me siento un poco culpable y contento a la vez... Las botas, maravillosas. Me abrigan. No tengo frío en los pies. Gracias!».
El desembre del 1973, Salvador escriu a la seva germana petita, Merçona Puig Antich, de tretze anys: «¿Por qué la niebla oscurece el paisaje? Y el sol, ¿es que nunca llega? ¿Dónde se han escondido las nubes de los cuentos? ¿Han perdido la varita mágica? No dejes de mirar, allí, a lo lejos (Horizonte, mar, montañas). Es proyectándonos en el futuro, sintiendo el peso del presente, nuestra razón de ser». S’acomiada d’ella amb uns versos de Rafael Alberti: «Siento esta noche /heridas de muerte / las palabras». El 2013, Merçona, en representació de la família, va interposar una querella davant de la justícia argentina, integrada dins d’una causa general contra els crims del franquisme. Ni aquesta ni cap altra de les vies judicials que ha explorat la família per defensar la innocència del Salvador han prosperat a l’Estat espanyol en aquest mig segle.
Les cartes recullen com van mantenir l’esperança fins a l’assassinat de Carrero Blanco el 20 de desembre del 1973. Aquell dia, Salvador va sentir que l’onada expansiva de la bomba esclatada per ETA al carrer de Claudio Coello de Madrid arribava fins a la Model. La data marca un punt d’inflexió en el seu estat d’ànim: «Aquesta bomba també m’ha matat a mi». Al febrer, confessa a Carme la seva desesperació: «Encerrado en esta torre de marfil voy replegándome en mí mismo —interiorizándome— para defender mi libertad de pensamiento. Empiezo a notar el desgaste de esta espera—¿para cuánto tiempo? Escomo querer correr cuando tienes un precipicio por delante».
El reglament de les presons espanyoles del 1956 especifica que la correspondència i les converses dels presos, escrupolosament tutelades, tan sols poden ser en castellà. Un funcionari de la Model, Jesús Irurre, va aconseguir que el jutge militar li permetés al Salvador parlar en català amb la família. S’havien fet amics jugant a bàsquet al pati i sentint la música de Patxi Andión en un petit transistor. Aquella breu amistat canviaria per sempre la vida de Jesús i li obriria els ulls. Encara conserva un dels llibres del Salvador,
La función del orgasmo, de Wilhelm Reich.
El 4 de gener del 1974, Salvador va ser condemnat en consell de guerra a dues penes de mort, ratificades en consell de ministres. L’indult mai no va arribar. L’expedient del cas inclou tres cartes de la seva última nit, la de l’1 de març, plenes de paraules de consol que volen transmetre enteresa fins al darrer alè. Escriu a la seva companya, Margalida Bover, amb qui no se li permetia contacte perquè no estaven casats («Ánimo chiquita, será un golpe fuerte para ti, pero no dudo que poco a poco te irás afirmando como persona»), i s’acomiada de la família («Sois vosotros los que tenéis que soportar una situación violenta, que sin vosotros querer, os ha venido dada. Hablar ahora me es muy difícil, sólo deciros que os quiero, y animaros»).
Amb un vers del cantautor Léo Ferré, «Je mettrai en chanson la tristesse du vent», encapçala el comiat al seu germà Joaquim Puig Antich (Kim), un reconegut psiquiatre establert a Nova York. Ell seria el primer a demostrar l’existència d’una veritable depressió infantil, una patologia reservada als adults, i el destinatari de l’última carta del Salvador, escrita en català: «La nova és escueta: Condemnat a mort. Seria molt difícil exposar els meus sentiments en aquests moments. Tal vegada, i com afirmació del per què he lluitat i que ara, moment de la gran prova, crec més fermament. Han portat a terme una venjança irracional. Fàstic, fàstic és el que sento. Fa ja molt temps que m’he preguntat què feia jo en aquest món on encara no hi ha lloc per a mi. Arribarà, sens dubte, i no em tractis de dogmàtic. La qüestió on es presenta descarnada és davant de tota aquella gent que estimo. És una prova massa dura per a vosaltres. Així doncs, per no caure en divagacions metafísiques sobre la vida, accepta aquestes línies com afirmació dels meus sentiments versa vosaltres (tu, Lee, Michele). Jo he trencat amb tot i accepto les meves responsabilitats. Sang que es vessa, però no inútilment. Bé, xiquet, tot el que possiblement podria dir-te va dins aquestes línies i en la tristesa del vent».
La seva va ser una lluita contra la dictadura, contra l’estat burgès i contra el capital: una militància genuïnament llibertària i insubornable. «Per la vida va perdre la vida», escriuria Ramon Barnils. A les seves cartes manuscrites roman aquell amor integral, infinit, sense barreres ni moral. «Salut i anarquia. T’estimem, Salvador».
I recordeu que podeu adquirir el darrer número de la revista aquí i també subscriure-vos-hi aquí.
