REVISTA

«'Inferno', Lilit i forats negres»

Les notes fosques a la poesia de Primo Levi, un article de Miquel Àngel Llauger

Il·lustració del «Cant XVIII» de l''Infern'de Dante, Sandro Botticelli (c. 1480). Gemäldegalerie, Berlín. | Viquipèdia
per Miquel Àngel Llauger, 10 de febrer de 2024 a les 11:32 |
La publicació d'En hora incerta, l’obra poètica sencera de Levi per primer vegada en català amb traducció d’Eloi Creus, permet davallar amb l’autor a l’Infern dantesc que esbossa el propi en els seus versos.

«Inferno, Lilit i forats negres: notes fosques a la poesia de Primo Levi» 
Miquel Àngel Llauger

El primer i més famós llibre de Primo Levi no s’havia de titular en principi Se questo è un uomo sinó «I sommersi e i salvati»,  que és el títol d’un dels capítols. L’autor el va tornar a fer servir per al llibre d’assaig amb què molts d’anys després completava la seva trilogia sobre Auschwitz, que en català podeu trobar com a Els enfonsats i els salvats (Edicions 62, 2000). Levi ja tenia al cap la dicotomia entre enfonsats i salvats poc després de sortir del Lager, quan redactava febrilment el seu gran llibre-testimoni. Diu l’autor que d’entre totes les distincions que es poden fer entre els homes (bons i dolents, savis i ignorants, coratjosos o covards) no n’hi ha cap de tant neta com la que separa els enfonsats dels salvats: els que se’n surten i els que no, cosa que al Lager significa els que sobreviuen i els que moren. 
Els enfonsats, «i sommersi», procedeixen de Dante. A la primera tercina del cant vintè de l’Infern, el poeta anuncia que continuarà fent versos sobre condemnes, perquè tota aquesta primera canzon de la trilogia tracta dels «sommersi»: els «submersos» en traducció de Segarra, o els «soterrats», en traducció de Mira. Els enfonsats són per tant els pobladors de l’Infern. En un dels poemes més coneguts de Levi, «El supervivent», Levi s’hi adreça, com per conjurar aquell sentiment de culpa que tantes vegades hem llegit que senten els supervivents de l’Holocaust: «Enrere, fora d’aquí, enfonsats, / aneu-vos-en. No he suplantat ningú, / no he robat el pa a ningú, / ningú no ha mort en lloc de mi. Ningú. / Retorneu a la vostra boira. / No és culpa meva si visc i respiro / i menjo i bec i dorm i vaig vestit.» El darrer vers citat, per cert, també és un manlleu d’un altre vers de l’Infern dantesc, com Levi assenyala en nota al poema. 
Trobem un altre eco de l’Infern de Dante al poema «25 de febrer de 1944», un dels més antics que va publicar i on els condemnats d’Auschwitz tornen a ser els enfonsats. És breu i el podem citar complet: «Voldria creure alguna cosa més, / més que la mort que t’ha desfeta. / Voldria poder dir la força / amb què vam desitjar aleshores, / nosaltres, ja enfonsats, / poder una vegada més, plegats, / caminar lliures sota el sol.» La referència del segon vers a la mort que desfà les ànimes també és dantesca: apareix en un conegut vers de l’Infern i la recull literalment T.S. Eliot a La terra gastada quan diu, davant les multituds espectrals que recorren Londres, que «mai cregut no hauria que en desfés la mort tants».  
Que Primo Levi era molt bon coneixedor de l’obra magna de Dante ho sabem pel commovedor capítol de Si això és un home que es titula «El cant d’Ulisses», en referència a un dels millors passatges de tot el viatge al més enllà d’Alighieri. Levi recorda com tracta d’ensenyar italià a Jean, un presoner francès de la seva edat, fent-li aprendre aquest fragment. Levi se sent contrariat perquè no el pot recordat complet, però en pot dir un bon grapat de versos. Només té vint-i-quatre anys i és químic, però té la formació d’humanista de qui se sap de cor moltes tercines de Dante. Un altre passatge de La treva, el llibre que conta els mesos posteriors a l’alliberament d’Auschwitz, dona testimoni d’aquesta cultura humanística que avui ens resulta mala de creure: arribat a Cracòvia, se sent amb la necessitat d’establir conversa amb un mossèn local, amb qui no comparteixen ni el polonès ni l’alemany però amb qui poden intercanviar informacions útils en llatí. 
El que crida l’atenció de la poesia de Levi, però, no és el bagatge acadèmic sinó la capacitat de recórrer als versos estimats per recrear imaginativament una experiència personal tan profundament trasbalsadora com la de passar gairebé un any al Lager. Sovint s’ha dit que Auschwitz és indicible. Primo Levi mateix ho diu en certa manera a Els enfonsats i els salvats, quan explica que l’únic que en podem saber és el que expliquen els salvats. Però els salvats no són els que han tingut l’experiència absoluta dels camps, sinó que ho són els enfonsats, és a dir, els que no hi han sobreviscut. En qualsevol cas, cal donar testimoni, intentar transmetre l’horror, i recórrer al viatge dantesc per l’Infern serveix més que moltes altres paraules. Diria que la condició és haver llegit amb estimació els versos de Dante i tenir confiança que és una estimació compartida per altra gent. 
Segurament Levi tenia més ànima de moralista, en el bon sentit de la paraula, que de poeta. Va ser un home que va viure una experiència escruixidora, que la va saber transmetre, i que després mai no va deixar de mirar el món: les seves petites meravelles i la negror de fons que hi percebia. Va saber viure, després d’Auschwitz, una vida amb molts d’altres interessos, però mai no va abandonar la idea d’un univers afeixugat per l’ombra del buit o del mal. Voldria comentar, a aquest respecte, uns poemes que construeixen aquesta visió a partir de referents culturals ben diversos. 
El primer es titula «Lilit», que és també el nom d’un conte de Primo Levi i el títol d’un recull seu de narracions. Al relat, un jueu alemany conta a un jueu italià, tots dos presoners del Lager, algunes de les llegendes que al món jueu oriental circulaven sobre aquest personatge, que a la Bíblia només és esmentat de passada. El presoner alemany explica que Lilit és, segons molts, la primera dona d’Adam, i que la història té a veure amb el fet que al relat de la Creació del Gènesi s’hi superposin relats originalment diferents: un que diu que Déu «creà l’home i la dona» (Gèn. 1, 27) i un de posterior que relata la creació d’Eva a partir de la costella d’Adam (Gèn. 2, 21). El conte explica altres històries, com la que fa de Lilit una mare universal de fills demoníacs de tots els homes o la que en fa ni més ni menys que l’amant de Déu. 
El poema presenta Lilit com «la nostra segona mare» i se centra en una de les seves cares més malèfiques: la dona diabòlica que surt els vespres a volar i a cercar nadons: «Vola en voltes i en cercles, / frega imprevista contra les finestres / darrere on dormen els nens de bressol. / Els busca i busca allà fer-los morir.» Del conjunt del conte i el poema en surt una imatge gairebé d’un principi ontològic del Mal, un contrapoder que ho és alhora d’Eva i de Déu mateix. Estam davant una recreació d’un personatge folklòric, és cert, però funciona com un correlat objectiu que apunta a una visió del món que temptava a l’agnòstic Primo Levi, si més no com a figuració poètica: aquell maniqueisme en què el Bé i el Mal es disputen el domini del món com a principis absoluts, i en què sovint el Mal sembla guanyar. 
El correlat objectiu (ja que he fet servir la coneguda expressió d’Eliot) pot ser també un element cultural d’un ordre ben distint, i servir alhora per apuntar allà mateix. Els poemes «Al principi» i «Els estels negres» extreuen els seus pretextos dels avanços de la física, que el químic Primo Levi seguia amb interès. Levi fins i tot fa referència, en nota, als articles del Scientific American on el lector curiós podrà trobar més informació. El primer poema parla, sense fer servir aquesta expressió, del big bang, l’explosió original d’on prové tot i que és anomenada «pare nostre comú i també botxí». És difícil no veure en aquest «pare nostre» una referència al Déu pare dels cristians, que resulta però «també botxí». El Mal, una altra vegada, reclama el seu lloc com a principi constitutiu de tot. L’altre poema, titulat «estels negres» parla dels forats negres i és un dels més foscos de Levi: «L’ordre que dona nom al cosmos s’ha desfet; / les legions celestials són un garbuix de monstres, / l’univers ens assetja, cec, estrany i violent».  
No puc acabar sense dir que si parlo de la poesia de Primo Levi, molt poc coneguda entre nosaltres fins ara, és perquè fa uns mesos que tenim el volum En hora incerta, que recull tots els seus poemes en traducció justament guardonada d’Eloi Creus (Eumo Editorial, 2023). El mateix traductor ens en dona una valoració: Primo Levi no està a l’alçada dels grans poetes italians dels XX, però té poemes que es quedaran a la memòria del lector i mai no deixa de ser un poeta d’interès. Potser també convé aclarir que he parlat de poemes que no cobreixen tot l’espectre tonal de Levi. De la mateixa manera que el narrador que explica l’experiència traumatitzant d’Auschwitz va ser capaç de fer un cant d’amor a la tasca científica tan bell com La taula periòdica, el poeta que convoca potències fosques també tocava la tecla lleugera de la gràcia. N’és una mostra el poema «Piadós», un monòleg d’un bou que, revoltant-se contra aquell «bou piadós» de què va parlar Carducci, «declara la seca enveja pels toros sencers, rectes i colèrics» que poden muntar les vaques. Primo Levi, poeta: llegiu-lo per completar la imatge de l’homenot. 

I recordeu que podeu adquirir la revista aquí i també subscriure-vos-hi AQUÍ.
Participació