«Les boques es desborden»
Jordi Puntí
Anys enrere vaig coincidir amb un novel·lista suís de parla alemanya. Els seus llibres no s’han traduït al català —ni al castellà— i, com que no és un cas aïllat, li vaig preguntar per les dificultats que té la literatura germànica per donar-se a conèixer al món. Va rumiar-hi uns segons i em va dir: «Potser la raó és que normalment s’escriu per trobar respostes i nosaltres els autors en alemany escrivim per fer-nos preguntes». Després encara va afegir-hi que aquesta tendència tal vegada provenia de la combinació d’una llengua estructuralment complexa però dúctil pel que fa al lèxic, i una tradició filosòfica que sovint ha tret partit d’aquesta tensió.
La seva resposta no em va convèncer, perquè qui busca respostes abans ha d’haver-se fet preguntes, però el cert és que, amb poques excepcions, la literatura alemanya s’exporta poc, i una altra manera de dir-ho és que potser s’entotsola mirant-se el melic. De fet, la sensació és que hi ha una distància insalvable entre els lectors comuns, d’una banda, i de l’altra l’acadèmia i la crítica, que protegeixen uns models literaris que sovint es basen en l’estil i la forma, però viuen allunyats de la realitat. D’aquí que allò que expliquen —les preguntes que es fan— sigui poc permeable i difícil de traduir.
Per sort, més enllà d’aquesta elit que omple les pàgines culturals als diaris, hi ha una classe mitjana que surt al món sense manies. Són autors que viuen fora murs de la Gran Tradició, embastardits per raons de llengua, de gènere, de classe social, d’orígens mesclats, i que tanmateix demostren que hi ha molts tipus d’excel·lència. L’últim autor espuri que ha trencat els motllos i, de passada, s’ha endut el premi literari més important en alemany —el Deutscher Buchpreis— és Kim de l’Horizon, amb la novel·la
Llibre de sang (Club Editor), traduïda al català per Joan Ferrarons.
Kim de l’Horizon és una persona no binària, de gènere fluid, que es defineix com a
queer. A
Llibre de sang, li narradori Kim es dirigeix a una àvia malalta i dement i a través del relat explora i trenca els límits dels seus orígens. La imatge del faig de sang —l’arbre que hi ha al jardí, plantat pel seu besavi— li permet una recerca personal a partir de la idea que és un arbre desplaçat, de gent rica, que no li pertoca per raons socials. De bon principi això li permet desentrellar un passat fet de símbols representatius, que elli va interpretant per fer créixer un pensament crític i transformador (potser a prop de Clarice Lispector, però sense ser tan metafísic i més a flor de pell) i alhora reflexiona sobre els límits del llenguatge heteronormatiu.
M’adono que és absurd assajar una descripció de
Llibre de sang, perquè la lectura es desplega en molts recursos. El flux de la narració no defuig l’experiment, l’estranyesa, la provocació. La cruesa sovint violenta de les descripcions sexuals conviu amb una mirada poètica i alhora transgressora, que sorgeix de forçar literàriament el dialecte del suís alemany, a vegades d’una gran càrrega ideològica masclista. Així, apropiar-se de la llengua materna és també un motor d’imatges expressionistes; un exemple: «Quan la mer i la granmer [la mare i l’àvia, en dialecte suís] parlen. Les boques els creixen enllà dels llavis. Les boques els creixen enllà de la barbeta i el nas. Les boques se’ls desborden. Les primeres pells se’ls giren al descobert. L’interior brilla com un folre de seda vermella».
Vet aquí una novel·la plena d’associacions brillants. Li narradori Kim navega entre l’actitud desafiadora i el to confessional, i l’encert és que la tensió prové sobretot del fet que evita el discurs didàctic i alhora, a la seva manera, s’empelta en una tradició fabuladora —la mateixa que passa per Günter Grass, per exemple—. M’hi fa pensar la descripció precisa dels tics petitburgesos de la seva àvia, l’herència que n’ha rebut la mare, la insipidesa del pare, la presó que als seus ulls representa el binarisme, o el pes dels secrets familiars, entre altres elements del seu univers-refugi.
La natura d’aquest text demanava un traductor amb llibertat per subvertir la llengua, per jugar-hi i dominar-la tant com li autori, i en aquest cas Joan Ferrarons fa un exercici d’assimilació —a estones d’apropiació— que és imprescindible perquè puguem captar en català actual, si cal bastard, tot el soroll i la fúria i la llibertat. «El que no explico se’m menja», escriu Kim, i el lector l’encoratja en la seva lluita contra l’inefable.
I recordeu que podeu adquirir el número 505 de
L'Avenç, on es va publicar aquest article,
aquí, i subscriure-us a la revista
AQUÍ.
