«Les amistats itinerants»

Carles Torner signa una nova carta a «L'arca de Babel» de gener

Ma Thida al congrés internacional del PEN de Manila del 2019 | Carles Torner
per Carles Torner, 15 de gener de 2024 a les 11:34 |

«Les amistats itinerants»


 
Barcelona, 25 de novembre de 2023 

Estimada Ma Thida, 

T’ho he contat força vegades: ens vam reunir al saló de bellesa de la seva mare. Jo militava al moviment d’estudiants i dues persones de la coordinació internacional havíem viatjat fins a Rangun per conèixer les mobilitzacions en aquella capital esclafada per la bota del general Ne Win. El saló era buit: envoltats de miralls, asseguts sota les campanes dels assecadors de cabell i comunicant-nos gràcies a un àngel que traduïa del birmà a l’anglès, cada vegada que agafàvem la paraula semblàvem tortugues que estiressin el caparró sortint de sota els assecadors. L’estudiant que presidia aquell grup de dones ens va explicar l’anhel de llibertat i drets humans i va dir que el moviment seria imparable, que la temible via birmana al socialisme havia aïllat i empobrit el país com mai. Després, tot passejant, ella m’agafà una mà, m’estirà dins d’una pagodeta, em va fer seure a terra davant d’un Buda en posició de lotus i jo vaig entendre que em convidava a fer com ella: a callar i... meditar? pregar? oferir la nostra vida? o tan sols adorar junts i en silenci perquè quallés millor una amistat sense paraules? El moviment estudiantil va ser imparable fins a la revolta 8888 (car culminà el 8 d’agost del 1988), abans del cop d’estat de la junta militar. Quan n’hem parlat, benvolguda doctora Thida, hem fet comptes que en aquell moment tu enllesties els estudis de medicina i començaves a fer de cirujana a l’hospital. Qui sap si els nostres passos no es van creuar pels carrers polsosos de Rangun! No em trec dels ulls els records de fa trenta-sis anys, quan el nom oficial del teu país no era encara Myanmar ni s’anomenava Yangon la teva capital. 
Em va agradar molt que l’última vegada que ens vas escriure —com a presidenta del Comitè d’Escriptors Perseguits del PEN Internacional— comencessis per repartir bones notícies. Era a finals de setembre i tu celebraves que, gràcies a l’esforç de tots plegats, d’un any ençà el poeta del teu país Maung Yu Py i l’acadèmic Maung Thar Cho havien estat alliberats, i que també ho havien estat el periodista i poeta turc Nedim Türfent i l’investigador Ismail Alexandrani, d’Egipte. Que els processos judicials contra en Christopher Acosta —l’autor peruà de Plata como cancha— i el seu editor Jerónimo Pimentel havien estat desestimats. I que la novel·lista i cineasta Tsitsi Dangarembga havia guanyat la seva apel·lació a Zimbabwe i el tribunal havia anul·lat la sentència. La mateixa Tsitsi que a finals d’octubre vingué a recollir el premi Veu Lliure del PEN Català a Palma i Barcelona! 
Incansable, en aquella carta tu seguies, encara, donant-nos bones noves: la col·laboració intensíssima del secretariat internacional amb diversos centres del PEN havia aconseguit reallotjar cent disset afganesos, membres del PEN d’Afganistan i les seves famílies. Quan llegeixo històries com la de l’èxode dels col·legues afganesos, estimada amiga, no puc evitar reveure les fotografies de Carles Riba i Clementina Arderiu, Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, Armand Obiols, Anna Murià i Agustí Bartra, Joan Oliver i Conxita Riera i tants altres escriptors catalans fugitius que el PEN francès va acollir el 1939, quan feien els primers passos a l’exili. Recordes que te les vaig ensenyar, aquelles fotos? 
En llegir-te vaig pensar: és ben bé el tarannà de Ma Thida, començar a narrar un panorama tan fosc amb bones notícies. Bé cal trobar un començament per fer qualsevol narració, oi? I les categories de l’estadística d’escriptors, en la llista de casos que desgranaves a continuació, tallaven l’alè, de la primera a la penúltima: executat, assassinat, assassinat amb impunitat, assassinat amb judici en procés, mort en detenció, atacat, empresonat, detingut, sentenciat, desaparegut, amb judici en procés, assetjat, judicialment assetjat, amenaçat de mort, amenaçat i —la penúltima— en exili forçat. En Valtònyc, en aquell moment, encara formava part d’aquesta penúltima categoria. Tot i que els empresonats (25) i els detinguts (26) eren les columnes amb més escriptors, junt amb els judicis en procés (14), els judicialment assetjats (9) i els assetjats (8), la tràgica veritat és que hi havia casos d’escriptors en totes i cadascuna de les categories. Però tu havies aconseguit començar la carta amb els cinc de l’última columna —els alliberats— i amb cent disset afganesos sans i estalvis a l’exili. 
Te n’estic molt agraït. Tots sabem que presideixes el comitè i coordines les campanyes de més de cent centres del PEN en defensa dels nostres col·legues perseguits... i sabem que ho fas des de la penúltima casella, la de l’exili forçat: primer als Estats Units, ara mateix a Alemanya i m’ha dit un ocellet que potser l’any vinent canviaràs de país. L’exili forçat d’ençà del cop d’estat de fa dos anys a Myanmar. 
Recordo molt bé la primera vegada que ens vam trobar cara a cara, al Kirguizstan, dins la iurta del sopar inaugural del congrés del PEN. Vaig acostar-me per seure al teu costat a l’hora de les postres i et vaig voler sorprendre: 
—Ho sap, vostè, Ma Thida, que la conec des de fa més de vint anys? —quin somriure que vaig rebre per resposta! 
Et vaig narrar l’escena: jo acabava d’entrar a la junta del PEN Català el 1993, una junta amistosa que es reunia a l’ateneu cada dimarts a l’hora de dinar, i em vaig allargar fent sobretaula amb el Xavier Renau. En Renau era escriptor i advocat i, des del seu despatx, s’encarregava de les campanyes per intercedir per tres o quatre escriptors empresonats en països llunyans. No sé com va ser que li vaig explicar aquell viatge a Birmània i ell respongué tot d’una: «Vine.» Vam pujar quatre pisos fins les oficines del PEN, ell va obrir un cartipàs i em va allargar un butlletí on hi havia impresa la teva cara: «Et vols encarregar del cas de Ma Thida?» De manera que em vaig aprendre el teu nom i la teva vida tot escrivint cartes a les ambaixades i enviant-te’n a la presó d’Insein. Vint anys després, el 2014 érem asseguts a taula al sopar inaugural del congrés de Bixkek, tu eres la flamant presidenta del PEN de Myanmar —on la democràcia feia passos molt a poc a poquet— i jo era el nou director del PEN Internacional. Em vas dir que no havies rebut cap ni una d’aquelles cartes que col·legues d’arreu del món t’havien estat enviant durant els anys d’empresonament a Insein. El teu pecat va ser haver format part de l’equip de premsa d’Aung San Suu Kyi durant la campanya electoral que va fer que la Lliga Nacional per la Democràcia tingués un triomf esclatant el 1990. Tan esclatant que acabà en cop d’estat. 
A les memòries de presó hi expliques que, quan irromperen a casa teva per detenir-te, l’interrogador de la policia no aconseguia entendre que hi tinguessis llibres tan diversos. I per això et preguntà: 
—Vostè, doctora, de quin isme és? —volent dir el marxisme, l’estalinisme, el leninisme, el maoisme, el socialisme, el liberalisme, qui sap si l’anarquisme o l’antifeixisme... 
La teva resposta el va deixar mut: 
—Del budisme. 
A la presó no te’n vas desdir, sinó que vas aprofundir-hi. A les memòries hi resseguim dia a dia, mes a mes, la teva evolució a través de dues mirades. La de metgessa, que analitza en detall les malalties d’una dona empresonada que reclama l’atenció mèdica que no li volen donar. I la teva mirada budista, atenta damunt tu mateixa que vas fent passos decidits pels camins de la meditació Vipassana. 
Des del 2014 i durant nou anys, els teus amics del PEN hem vist com la teva autoritat d’escriptora creixia, imparable, lligant llibre a llibre escriptura i drets humans. Com resumir-ho? Potser així: si als anys noranta el PEN denunciava el teu cas d’escriptora empresonada davant de l’ONU, a partir del 2014 vas ser tu mateixa qui denunciava en nom del PEN la situació de Myanmar davant del Consell de Drets Humans de l’ONU a Ginebra, i ben aviat vas convertir-te en formadora de parlamentaris a Myanmar: els feies cursos perquè entenguessin el funcionament de la declaració universal i del sistema internacional dels drets humans. 
La darrera vegada que vam caminar pel carrer plegats va ser a Yangon, el febrer del 2020. Hi preparàvem un encontre internacional sobre drets lingüístics. Des de la independència del 1948, Myanmar viu una guerra civil entre els militars birmans i grups armats d’altres nacions dins les seves fronteres. La violència —militar, institucional, cultural— és insondable. La Declaració Universal de Drets Lingüístics podria ser un marc idoni per plantejar els drets culturals i lingüístics dels karen i els kachin, els rohingya i els mon, els shan i tants altres. ¿Què millor que dialogar amb col·legues del Quebec i Finlàndia, de Bolívia i Sudàfrica, de Catalunya i el País Basc, de Filipines i l’Índia i veure com es reflecteix en aquells miralls la diversitat lingüística de Myanmar? Algun dia ho farem, n’estic convençut. Aquest cop no va poder ser: primer la pandèmia va ajornar-ho i després el cop d’estat del 2021 ho va fer impossible. No anàvem errats: la dictadura militar —que arreu del país bombardeja fins i tot escoles i monestirs des dels avions i ha d’enfrontar actualment una coalició de grups resistents al quals s’han sumat les forces de defensa popular del govern d’unitat que és a l’exili— enguany ha collat més encara el sistema educatiu per imposar-hi la llengua birmana. 
M’adono que la nostra memòria compartida és un mosaic de retalls, feta a mida d’una amistat itinerant. Molts se’n riuen, estimada Thida, ens titllen d’ingenus per somiar en drets lingüístics i drets humans a Myanmar... No sabran mai com en pot ser, de forta, una ingenuïtat com la nostra, trenada tan pacientment al llarg dels anys. 

Carles Torner 

 
Participació