A Mèxic, a la ciutat de Guadalajara, a l’estat de Jalisco, se celebra des de fa trenta-nou anys la Fira Internacional del Llibre (FIL). Mundialment coneguda pel tequila (més que una beguda, ací és una cultura), Guadalajara és també la ciutat dels murals dels pintors de la Revolució Mexicana —són espectaculars els de José Clemente Orozco— i la meca dels
mariachis. Una passejada pel barri de Tlaquepaque és suficient per entendre que aquesta ciutat concentra l’essència de la mexicanitat.
La vida a Mèxic —un país immens i de contrastos on es viu entre armes i llibres— no és un camí de roses, i això ho saben bé els mexicans, però també els qui la coneixem a través de la literatura, el cinema, l’art i la música o des de l’experiència en primera persona. Tanmateix, Guadalajara és evocada com la ciutat de les roses, però tenen espines mortals, les d’una violència normalitzada i assumida. No debades una de les rotondes més grans de la ciutat, la de Los Niños Héroes, ha passat a dir-se «de los Desaparecidos», folrada de cartells amb els rostres de desenes de joves i adolescents desapareguts. És la cara més fosca i inquietant d’un país on el narcotràfic continua marcant la quotidianitat. Hom camina per la ciutat i des dels pilars que separen la calçada de les voreres s’observen les cares estampades dels qui, segurament, mai més tornaran. Davant de la gravetat de tot això, el discurs de la Barcelona actual precària que algunes taules rodones volien portar a la FIL, per actualitzar la ciutat dels prodigis, trontollava una mica.
Al bell mig de tot això, la paraula literària i la cultura prenen i omplen els carrers de la ciutat durant un temps gràcies a una fira impulsada per Raúl Padilla López (1954-2023), el rector que modernitzà i descentralitzà la universitat de Guadalajara. Gràcies a la tenacitat d’un home, desaparegut tristament i misteriosa, que volgué canviar la ciutat i guanyà el combat amb la paraula, Guadalajara és avui mundialment coneguda pels llibres. Com escrigué Montserrat Roig —una de les autores que enguany ha rebut homenatge a la FIL i una de les més venudes a la llibreria del pavelló de Barcelona—: «la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini».
En taxi per Guadalajara
Del taxi estant, observo la ciutat al matí i al vespre. Viatjo amb un taxista de confiança amb qui cada dia faig diversos recorreguts, segons el programa. De vegades, desbordat per la feina («el tráfico anda muy pesado estos días», diu) m’envia algun col·lega seu. No havia viatjat mai tant en taxi com aquests set dies a Guadalajara! Per qui no coneix la ciutat ni sap mesurar les distàncies, és la millor opció.
Els taxistes em fan preguntes. Parlem de la FIL, volen saber d’on vinc, si soc escriptora, em demanen per Barcelona, senten curiositat i alhora es desfan per mostrar-me els llocs més destacats de la ciutat i explicar-me’n la història. Els dic que soc valenciana i un d’ells, ben informat, em comenta que la directora de la FIL, Marisol Schulz, una de les dones amb més projecció del sector cultural i editorial a Llatinoamèrica, té orígens valencians. De fet, és filla d’una valenciana; de menuda parlaven valencià a casa (la mare i l’àvia), i va viure un temps a Barcelona. Els taxistes, els cambrers, els llibreters, tothom està orgullós de Guadalajara i de la FIL: «mire en lo que se ha convertido todo esto y mero empezó con una carpa chica encima del piso de tierra», t’expliquen.
A mesura que ens apropem a l’avenida de las Rosas i al recinte firal, el trànsit es condensa, sonen els clàxons, els nervis s’esmolen, els vianants surten de tot arreu, però finalment tothom manté la calma. La millor recepta a Guadalajara és deixar-se dur i respirar fondo. Els gratacels apareixen aquí i allà. Des dels dos-cents quatre metres del mirador de vidre de l’hotel Riu Plaza es contempla la ciutat: una estesa caòtica de cases i carrers on les edificacions verticals comencen a guanyar espai. Allà dalt estant, diviso l’estructura i els tendals blancs de la Fira i els milers de puntets de colors que travessen la calçada amunt i avall: «haurien de construir passarel·les aèries per facilitar creuar a la gent i descongestionar el trànsit», suggereixen alguns taxistes.
Vist l’impacte i la transcendència de la cita literària, no seria d’estranyar que acabessin alçant-la. De moment, queden obertes les apostes sobre si enguany la FIL batrà la xifra de visitants de 2024 i superarà el milió. L’assistència dels estudiants és crucial i l’entrada a preus ben populars ho posa fàcil. Així que les cues són constants i llargues, i sí, a Guadalajara la gent paga per la literatura, i tant! Enguany, a més, hi ha un atractiu especial: Barcelona és la convidada d’honor, i com cantava Peret: «Barcelona es poderosa, Barcelona tiene poder».
La FIL del jovent i dels estudiants: un viatge en dues direccions
Des dels centres de batxillerat, anomenats Preparatoria, la Prepa, en diuen aquí, centres que depenen de les universitats públiques o privades, molts nois i noies arriben amb autocar a la fira i durant uns dies viuen en un món de llibres. La fira està plena de gent jove i entusiasta.
El públic estudiantil, sigui universitari o de batxillerat, és crucial en la FIL, i no només perquè omplen el recinte de vida i futur, sinó perquè dins del programa Ecos de la FIL reben part dels autors convidats els seus centres i els aclamen com si fossin estrelles del pop, entre pòsters personalitzats i globus de colors. Entre les autores que enguany hi han anat, hi ha, entre altres: Anna Pazos, qui signava fundes de mòbil, Adrià Pujol, que va respondre setanta preguntes, o Núria Cadenes i Carlota Gurt, que en van tornar fascinades pel caliu, el respecte i l’atenció amb què les van rebre, a més de les mans plenes de regals i detalls inoblidables.
La calidesa, l’amabilitat i la resposta acollidora envers autors i autores és una constant en la FIL. No exagero si dic que visitar-la hauria de ser un pelegrinatge indefugible al llarg de la vida d’una escriptora perquè aquí prens consciència de la dimensió i el poder de la paraula escrita i parlada. T’adones que els llibres i la literatura no són «aficions» de minories, ni estan en decadència, com algunes voldrien fer-nos creure, sinó que omplen sales, atrauen milers de mirades i convoquen entusiasme i aplaudiments.
Bon dia! La FIL desperta i ens rep la plaça de Barcelona
Arribar a la FIL el primer dia és una experiència que no s’oblida: les dimensions del palau d’exposicions, tant des de fora com una volta a dintre, la música al carrer, una filera ben heterogènia fent cua per a entrar-hi, «formando», com en diuen ells. I l’emoció de baixar els primers graons i veure el pavelló de Barcelona dins d’una mena de plaça reproduïda per a l’ocasió, així com aquell
Vindran les flors de Mercè Rodoreda que llueix a tot arreu de la FIL i de Guadalajara, amb el nom de la ciutat.
Vaig desembarcar-hi un diumenge de matí en companyia de l’escriptora Núria Cadenes, amb qui vaig mantenir una conversa pública sobre el llegat de les escriptores catalanes en un acte organitzat pel PEN Català. Vam parlar de Mercè Rodoreda, de Caterina Albert, i també d’Aurora Bertrana, Irene Polo, Anna Murià, Rosa Maria Arquimbau, Maria Aurèlia Capmany, Carmelina Sánchez-Cutillas, Maria Beneyto, Montserrat Roig, i de veus actuals com ara Raquel Ricart o Empar Moliner, entre altres. Només baixar del taxi, i no eren encara les deu, no hi donàvem crèdit: l’ambient, la gent, tants joves que arribaven delerosos d’agafar lloc en algun dels nombrosos actes del dia, d’aconseguir un exemplar signat o, simplement, de caminar entre centenars d’estands plens de literatura. Perquè la FIL desperta amb força i, com cada matí, milers de lectors àvids de literatura omplien les parades d’editorials com Océano, Akal, Hachette, Santillana, Anagrama i Harper Collins. Molt a prop de la plaça barcelonina hi havia el Grup Planeta, Penguin Random House i l’estand d’un dels segells editorials mexicans més atractius i amb més presència a casa nostra, Sexto Piso. Una mica més enllà, en l’atractiva FIL Internacional, ensopegàvem amb el pavelló dedicat a Catalunya,
Catalunya. Terra de Llibres, només d’entrar i en una ubicació estratègica. En caminar una mica, el goig visual del pavelló acolorit i càlid de Colòmbia apareixia, entre tants altres, i més enllà, La
FIL niños, «Açò no s’acaba mai», pensava mentre m’afanyava entre passadissos! No hi ha dubte que aquesta ciutat s’estima i respecta la literatura i els escriptors. Any rere any, la FIL és una fita i una festa esperada i cobejada.
Barcelona, ciutat de personatges literaris i versos amb tequila
Què és el que més recordem d’una novel·la? No n’és la trama, ni l’argument, ni el final, són els seus personatges. Per això, estic segura que molts lectors recordaran la pila de personatges literaris que han habitat Barcelona, enfilant carrers i passejant per les seves places: l’Aloma i la Colometa de Mercè Rodoreda, l’Andrea de Carmen Laforet, la Natàlia de Montserrat Roig, o el Dídac i l’Alba del Manuel de Pedrolo han sigut alguns dels protagonistes que han segellat els seus destins a la ciutat.
Però la Barcelona literària és també versos emblemàtics, molt de teatre i divulgació científica, assaig i dietaris... I dit això, alguns dels millors moments que vam viure a la FIL foren els del saló de la poesia. Una salà amb sofàs blancs de pell i una barra de bar al fons on els versos fluïen amb la flaire del tequila. Des d’allà la calma i la bellesa dels poemes de Susanna Rafart en la seua veu, llegits en castellà també per una altra veu, o la intensitat poètica, la poesia que es qüestiona a si mateixa, l’humor imbatible de Toni Clapés, però també la fermesa del vers d’Anna Gual. Tots ells ens van fer passar moments magnífics, entre preguntes intel·ligents i mostres d’estima per part del públic mexicà. I després dels versos, cada nit la cita i l’emoció dels homenatges: Montserrat Roig, Jacint Verdaguer, Mercè Rodoreda, Carmen Balcells, Manuel Vázquez Montalbán, Pere Calders. Ni Barcelona ni la literatura catalana s’entenen sense ells.
Vincles que perduren
Mèxic va obrir les seues portes a l’exili polític i cultural republicà vingut de terres catalanes. Autors com el narrador Pere Calders i el poeta Agustí Bartra van viure en terres mexicanes. No és casualitat, doncs, que a la universitat de Guadalajara s’ensenyi català des dels anys seixanta. La FIL de 2004, amb Catalunya com a país convidat, marcà un abans i un després, i el record d’aquells dies perdura encara avui. N’és una prova la rèplica de l’escultura de Sant Jordi obra de Josep Llimona en plena rambla de Catalunya, l’indret on des de fa més de dues dècades cada 23 d’abril se celebra la diada de Sant Jordi amb paradetes de roses i una lectura col·lectiva dedicada a un autor diferent cada any.
Els vincles entre Guadalajara i Catalunya són estrets i amables. Per això enguany, amb Barcelona com a convidada d’honor, formar part de la FIL —com a col·lectiu, però també com a experiència personal— significava molt: era aprendre, però també ensenyar; observar, però també ser observats; meravellar-se, però també tractar de meravellar els altres. I per compartir un llegat i, en especial, no ho oblidem, un present literari en plena efervescència.
Lourdes Toledo, escriptora i periodista.
Podeu adquirir el número 526 de L'Avenç aquí i també subscriure-us-hi aquí.
