L'Avenç tanca l'any amb un itinerari per
la memòria, la literatura i la ciutat. Les reflexions i la teoria conviuen amb diversos enfocaments a la ciutat de Barcelona, amb incursions a l'altra banda de l'Atlàntic. Però també hi és present aquell
Districte XI, el de
Sarajevo, que es va crear el 1995 per tenir present la ciutat aleshores assetjada.
Goran Simić, poeta que va viure el setge (1992-1996), és l'entrevistat del número 503. La seva obra esdevingut testimoni de la guerra i de l'experiència apàtrida, a causa del seu llarg exili al Canadà. Simona Škrabec recull la seva conversa amb Simić a
«No és pas difícil reconstruir una casa enderrocada», una peça amb fotografies de
Milomir Kovačević Strašni.
A continuació, un extracte de l'entrevista on Simić parla sobre
la relació entre memòria i literatura, a partir de les seves vivències de la guerra.
[...] Parlem una mica d’aquesta figura de poeta-testimoni. Des de l’abril de 1992, quan va començar el setge de Sarajevo, han passat més de trenta anys. Què és allò que expressa la poesia i que la història no pot testimoniar?
No em sorprèn gens que cada cop hi hagi més necessitat de promoure la «cultura de la memòria» que intenta lluitar contra la història escrita segons les necessitats actuals. No hi ha cap nació ni cap estat que en el seu passat no tingui una taca gran que voldria esborrar en lloc de confrontar-la. Fins i tot al Canadà, que és un estat multinacional amb un gran respecte per la diversitat, van ser necessàries dècades abans de poder reconèixer els crims contra les «primeres nacions» i com milers de nens «indígenes» van ser confinats com a interns a les escoles on els obligaven per força a oblidar la seva història i la seva tradició. Per no parlar dels contagis sistemàtics amb les malalties.
A ningú, per aquesta raó, no li agraden els testimonis. És molt fàcil esborrar un passatge d’un llibre. En canvi, és incòmode haver de confrontar la declaració d’un testimoni. Quan encara durava la guerra, vaig fer unes obres de teatre per a infants amb el títol «La faula sobre Sarajevo» que es van arribar a representar al Festival de Berlín. I allà vaig poder conèixer aquella mena de persones mig analfabetes que viuen bé del negoci de vendre la veritat empolainada. No sé si podeu imaginar la meva sorpresa quan em vaig trobar cara a cara amb un home bosnià que ja aleshores, quan el setge encara durava, escrivia i publicava els seus relats sobre la ciutat. Jo acabava de sortir de la ciutat a través del túnel spasa, a través del «túnel de la salvació», i ell em va dir: «Tu calla! Qui explica aquí la veritat sobre el setge de Sarajevo soc jo!» I es va girar i va continuar venent els seus llibres pseudo-històrics. Vaig batejar l’home d’aquesta paradeta amb els llibres banals com un «comerciant de dolor i tristesa». [...]
Un cop acabada la guerra, calia tornar a viure. De quina manera Bòsnia encara pateix les conseqüències?
No és pas gaire difícil reconstruir una casa enderrocada, tot i que després de qualsevol guerra, els preus del material de construcció, de totxos i teules, sempre pugen. Però el més difícil és reconstruir-se a un mateix. Les cicatrius són invisibles i és difícil curar-les. Aquí hi entra la indústria farmacèutica per oferir els primers auxilis per tractar el trastorn d’estrès posttraumàtic, uns auxilis que jo mai no vaig voler acceptar. Vaig decidir aprofitar l’ocasió de saber dir i escriure clarament tot el que vaig veure amb els meus propis ulls, tot el que vaig testimoniar, agradi o no agradi a algú. Ara, mentre parlem, hi ha en curs dues grans guerres injustes: com si el món posés moltes ganes a produir més i més dolor i més i més ferits.
[...] És difícil transmetre les experiències a tots aquells que no hem sentit mai que la nostra vida corre perill, que no hem sentit mai la por de poder perdre tot el que tenim i estimem?
Sap què és el que més em molesta de la literatura que tracta el tema de la guerra? La sensació que un cop se sap que és una guerra, totes les guerres semblen una mateixa cosa. Aquí hi ha la desesperació, hi ha la preocupació per la família, com salvar els fills de la pluja diària de granades, com aconseguir menjar i aigua, com fer alguna cosa de no res, com no perdre l’esperança que el paradís d’abans de la guerra ha de tornar algun dia. Em molesta que la guerra sigui vista amb els ulls sentimentals en la forma literària que sigui.
Un amic poeta em va demanar, ja després de la guerra, que llegís un manuscrit sobre una guerra inventada, fictícia. I li vaig haver de dir que no. No tinc temps per aquestes coses, li vaig haver de dir, perquè cada dia miro durant hores guerres reals a la televisió. Un altre amic em va enviar una novel·la amb la pretensió de ser un testimoniatge autèntic. I en aquesta novel·la, un home i una dona, per casualitat, al mig de la guerra, troba en un armari l’ampolla de xampany francès molt car. I és així com s’enamoren l’un de l’altre. No m’ho podia creure! Que algú hagi pogut pensar que en el temps en el qual es venien les joies de la família o bé es bescanviaven al mercat per un sac de farina seria possible de trobar per casualitat una ampolla de xampany? Probablement soc, com tots els testimonis, poc sensible per ensumar el perfum de l’amor enmig de les ruïnes. De vegades és com si de cop passéssim al món virtual dels nens que juguen a guerra, un joc en el qual tirar una bomba a l’enemic et dona punts. En aquest món nostre, la guerra sempre els passa als altres —fins que et passa a tu. [...]
Trobareu l'
entrevista sencera en aquest enllaç.
Podeu adquirir número 503
aquí, i subscriure-us a
L'Avenç aquí.
