Agraeixo a Marta Vallverdú que m'hagi convidat per presentar el llibre Seixantisme: l'esclat cultural català dels anys 60. Un tema que considero apassionant i que m'explica d'arrel la influència directa i indirecta d'un moviment sociocultural que, per complex, mereix un tractament exhaustiu i aclaridor.
En Rodolfo ha presentat la Marta oficial i jo diré la Marta que conec, tal com jo la veig, des de la meva proximitat colomenca i personal. Primer de tot, veig la Marta com una gran curiosa, observadora, solitària, idealista, persuasiva, directa, amb una aparença d'ingenuïtat, només aparença perquè en tractar-la ja veus que sempre toca de peus a terra. La recordo un 11 de setembre del segle passat, a la Plaça Urquinaona, quan hi anaven a la manifestació els convençuts i els aventurers. La Marta em va produir una gran impressió -això encara no t'ho havia dit mai-. I recordo una conversa intensa sobre el bé i el mal que em va fer pensar de bon començament: aquesta noia em sembla que va una mica despistada. El cert és que jo tampoc no he tingut una gran orientació sobretot en els aspectes pràctics de la vida. Recordo que la Marta m'anava preguntant per aclarir tot petit detall de la conversa, per tot el que succeïa al nostre voltant i com, a través d'aquell diàleg especial, aquelles puntualitzacions mantenien una rellevància significativa. La Marta sap cosir converses.
A “Seixantisme” podem veure alguns d'aquests trets singulars en la forma que té d'articular un discurs objectiu abordant diferents àrees d'estudi d'una matèria dispersa però interconnectada. Marta Vallverdú és una mestra de l'estructura del marc referencial, la seva virtut és la claredat didàctica del que vol demostrar, cenyint-se al discurs, sense dreceres estilístiques. A “Seixantisme” l'anàlisi de cada capítol és exhaustiu, cada assaig (puc afirmar que cada capítol és un assaig) és un document que es pot llegir com una part conclosa i pulcra. El llibre es divideix en quinze capítols que complementen la pràcticament totalitat dels àmbits del moviment estudiat, des del vessant del llibre en català fins al tractament de les migracions dels anys seixanta, el paper de l'església, la universitat, les revistes, el disseny, la música de la “Nova cançó”, el Grup de Folck, Rosa Sensat i l'escola catalana, l'arquitectura, l'art, la influència de la “Gauche Divine” a Boccaccio, l'escoltisme català, Gran Enciclopèdia Catalana, la idea de països catalans associada a Joan Fuster, Òmnium Cultural. I, és clar, el debat de la immigració i la identitat catalana.
Si el “Seixantisme” comença cronològicament l'any 1959, com a conseqüència, d'una banda, de la necessitat del franquisme a una certa abertura per evitar l'aïllament en el nou context de la guerra freda, i de l'altra, amb l'aparició d'una nova generació de catalans que enllacen amb el sentit de l'esclat cultural dels anys 30 de la República. Un moviment que rebrà la influència dels convulsos anys 60 a tot el món, amb el protagonisme d'una joventut farta de la repressió social i política, afegint una mirada cap a un futur més heterogeni i complex, on la diversitat va prenent altres formes d'expressió alternatives, també amb vista a un futur de canvi polític a Espanya.
El pròleg de Julià Guillamon és una pinzellada de color que va en la direcció del llibre. La figura de Joaquim Molas, la gran patum teòrica d'aquell moment històric, una autoritat que gosarà bastir el primer cànon literari català popular, amb els llibres de la MOLC d'Ed.62. Segons Molas el realisme històric és darrer moviment català amb un cos reconeixible com a moviment estètic i cultural. Guillamon assumeix que aquest aspecte és opinable i que, potser encara no tenim prou perspectiva. A totes passades,“Seixantisme” va també d'això, d'una obsessió per arribar a influir la màxima població catalana en el sentit de crear un imaginari propi de país. I quina és la incidència real de la cultura catalana a tots els estrats de la societat? Molas era crític i feia observacions incòmodes. Ens recorda Guillamon: “Molas, que tenia un fons de pessimisme irredimible, va parlar del fracàs del model que es va crear als seixanta a Una cultura en crisi. Un cop el vaig voler contradir i li vaig posar els exemples de Raimon i Lluís Llach. Em va dir, tristot i resignat “Però el veritable artista pop era Manolo Escobar”.
En bona part Molas té raó, però el popular Manolo Escobar forma part d'una simbiosi de la cultura catalana molt més complexa que l'imaginari de suggestions que, a priori, s'havia creat. Els anys de la democratització va provocar un canvi de model i la cultura es va institucionalitzar. L'esperit revolucionari -inevitable per l'alta politització de la societat catalana dels anys 60 i 70- i la iniciativa dels col·lectius s'acabaven en els despatxos dels polítics sota l'aixopluc de la nova democràcia. Tenim un exemple molt clar exposat al llibre. En el plànol local, l'exemple de la revista Grama que el darrerament desaparegut Jaume Sayrach va impulsar amb la voluntat de crear un periodisme cohesionador i de denúncia, que se sostingués amb el temps. L'idealisme de Sayrach es va veure traït en aconseguir que també, perquè no dir-ho, Grama va ser un trampolí per a bona part d'una generació que havent-se col·locat a les estructures del poder ha exercit de tap a les noves promocions.
Recordo, Marta, que aquell 11 de setembre la conversa la vam deixar més o menys aquí. La lectura de “Seixantisme” m'entossudeix a continuar plantejant-me algunes qüestions relacionades que em continuen fent ballar el cap: Quin serà el futur de la cultura catalana aquest segle XXI? Serem capaços de mostrar una cultura oberta i alhora integrada als ritmes d'Europa i del món? Quina serà la particularitat que farà original i reconeixible la nostra veu? I aquí, potser, la pregunta més polèmica. Per què Miguel Poveda o Jorge Javier Vázquez, badalonins il·lustres, parteixen d'una mala experiència amb la llengua catalana a l'escola, i Manolo Escobar, nascut a El Ejido, sense haver tingut ocasió d'estudiar el català el parlava fluidament?
Preguntes per les quals no tinc resposta, però que són indicis que m'obliguen a pensar i a enfocar des de diferents punts de vista. Dit això, “Seixantisme” és un llibre més que important, m'atreveixo a dir que és un document fonamental, que fa base, perquè aquest magnífic treball, a més d'aportar molta informació del nostre passat recent, ens ajuda a projectar el futur, no amb voluntat de polèmica sinó d'eficàcia a l'hora de fer-nos les preguntes que ens poden ajudar a fer avançar Catalunya com a país, com a societat, com a cultura. Aprofito, Marta, per agrair-te en primer terme i felicitar-te per aquest excel·lent treball que continua la conversa que vam mantenir aquell 11 de setembre llunyà en el temps, però no en la vigència dels continguts.
