En els últims temps, veiem expressada amb una certa reiteració la preocupació per la disminució percentual de l’ús social de la llengua catalana. Una preocupació que la nostra revista, que coneix perfectament les dificultats d’una publicació cultural en català, comparteix, però sobre la qual hem insistit, també amb una certa reiteració, que cal no equivocar el diagnòstic i, sobretot, cal encertar les mesures a prendre per garantir la normalitat que la llengua catalana persegueix des de fa més d’un segle.
La primera constatació que s’imposa, evidentment, és l’impacte que sobre l’ús de la llengua ha tingut l’arribada massiva d’una immigració internacional, en bona part provinent de l’Amèrica Llatina i que té per tant el castellà com a llengua. Una arribada que s’ha produït en un termini de temps reduït, i que explica el salt demogràfic que ha fet la població catalana des dels cèlebres 6 milions dels anys 1990 als més de 7,5 milions de l’actualitat. Com recorda el demògraf Andreu Domingo en un llibre recent (Catalunya 3D: demografia, diversitat i democràcia, L’Avenç, 2022), des de l’inici del segle actual la població nascuda a l’estranger resident a Catalunya ha passat de poc més d’un quart de milió de persones a més d’un milió i mig l’any 2022, «quintuplicant-se’n el pes relatiu, tot passant del 4 % de la població total inicial al 20,5 % en l’actualitat». Si hi afegim els descendents d’almenys un progenitor nascut a l’estranger, tindrem que la proporció de persones vinculades a la immigració internacional augmenta fins a poc més de la quarta part de la població total de Catalunya. En aquest context, com podem pensar que no tindrà un impacte enorme i perdurable sobre l’extensió de la llengua catalana?
I més si tenim en compte que Catalunya és i continuarà sent, a causa del seu sistema demogràfic i econòmic, una terra d’immigració, una societat mestissa gairebé per definició. Ara bé, com ha advertit la demògrafa Anna Cabré, i convé recordar-ho, la immigració no ha fet desaparèixer la llengua catalana, com sí que va passar amb el gaèlic en una Irlanda sense immigració. Els factors per l’abandonament d’una llengua són d’ordre social i el català es troba molt lluny de ser una llengua en risc d’extinció. Però és encara, i d’aquí provenen bona part dels seus mals, una llengua subordinada, legalment discriminada (per què no es pot fer servir el català a les Corts espanyoles o al Parlament europeu?), i una nosa per a la tendència uniformitzadora que té el mercat. És, doncs, no només una llengua minoritària, fins i tot a l’interior del seu territori propi, sinó també una llengua minoritzada.
Com diu la lingüista Teresa Cabré, presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, en l’entrevista d’aquest mes a L’AVENÇ, de la situació de la llengua catalana ja en disposem de nombrosos diagnòstics. I s’han airejat convenientment algunes situacions que fins ara se sabien però no s’explicitaven públicament: com per exemple, «descobrir» que el cèlebre percentatge del 25 % d’ensenyament en castellà ja s’acomplia, en ocasions amb escreix, i sempre per la via dels fets, en nombroses centres docents de Catalunya. I és que durant massa anys ha imperat aquella consigna equivocada (evocada per Andreu Domingo en el llibre esmentat) que la situació real del català és «un mal que no vol soroll», que més val amagar sota la catifa o dins d’un calaix. Però com afirma Teresa Cabré, cal passar del diagnòstic a l’acció. I per això, sosté, cal empoderar els parlants del català. I això passa per trencar els silencis, per enfrontar de cara els problemes i, finalment, per subvertir la subordinació de la llengua catalana amb una reivindicació clara dels drets lingüístics, individuals i col·lectius. Però deixem-nos, sisplau, de laments i de discursos catastrofistes, que són contraproduents, i substituïm-los per l’acció empoderada.
