Ens recorda l’advocat Pablo Feu a la conversa que publiquem en aquest número i que va mantenir l’1 d’octubre passat amb l’activista Enric Aragonès sobre el conflicte (i no la crisi) de l’habitatge, que allò que anomenem «poders públics» no es refereix, com se sol dir interessadament, «només» a les persones que ocupen els espais de governança de les administracions, del govern i de la justícia, sinó a tot el conjunt de la societat en tant que també inclou els grups polítics de l’oposició, els consells consultius, sindicats i patronals, en definitiva, tots els mecanismes de participació política de la ciutadania. No serem tan ingenus de pensar que la capacitat d’incidència real que tenen uns i altres és la mateixa, però el que queda clar és que renunciar a exercir aquests drets és lliurar-los als «poders privats» que no treballen pel comú sinó pel benefici propi. I això ens allunya del que entenem per comunitat.
«Si no és ara, quan? Si no som nosaltres, qui?» diu la frase que va popularitzar Primo Levi a partir d’uns versos del Talmud. Aquells espais que no ocupem nosaltres ho voldran fer altres, i llavors, segur segur, que no serà a favor de la majoria sinó d’una minoria enormement creativa. És aquesta una reflexió que apareix sempre que hi ha una convocatòria electoral, però per trencar la cadena de dependències en temes clau com el de l’habitatge cal actuar cada dia i des de tot arreu.
Som en un moment de desencís, però és probable que aquesta sensació s’hagi viscut sempre i que ens calgui posar-hi una mica de context i perspectiva. Amb l’article sobre el pensament a Catalunya que signa Laura Llevadot en aquest número, acabem una primera ronda del balanç del primer quart de segle que ens vam proposar enguany. Sumem un conjunt de cent vint veus que ens conviden a pensar i pensar-nos. En el diccionari portàtil de conceptes hi ha molts post- (postfundacionalisme, postfeminisme, postcapitalisme, postfordisme, postfundacionalisme, posthumanisme...) potser perquè encara no hem formulat els conceptes que els substitueixin, però sabem què volem deixar enrere per crear nous espais de pensament. I no passa res, tenim dret a estar en procés, fins i tot a equivocar-nos. El que no podem deixar de fer és pensar, o renunciar a intentar-ho. Tenim, de fet, l’obligació moral de fer-ho.
Els Passatges de l’escultura que Dani Karavan va erigir en homenatge a Walter Benjamin ens hi conviden, també des de l’art. Com també ho fa Jaume Coll Mariné en la seva lectura de la Descripció del món de Martí Sales amb una crida a la responsabilitat de les paraules, les dites, les callades i les dites per altres. No hi ha altra manera, des de la cultura, de lluitar contra la Il·lustració fosca.
