L’actual HBO Max va encetar la seva etapa més esplèndida l’any 1996, en què va popularitzar l’icònic lema «It’s Not TV, It’s HBO». Tota una declaració de principis. Al cap de cinc anys, s’havia convertit en el paradigma de l’anomenada appointment TV: la televisió de cita fixa. Els diumenges a la nit, emetia sèries tan revolucionàries com Sex and the City (1998) i The Sopranos (1999). Els espectadors incloïen en els seus horaris la programació d’una cadena que apostava per la qualitat i la innovació i que no buscava els ingressos en la publicitat, sinó en les quotes dels subscriptors. Al primer trimestre de 2006, hi havia 28,2 milions de llars que pagaven quinze euros al mes (Gary R. Edgerton, The Essential HBO Reader, 2008). L’oferta ja s’havia eixamplat amb produccions com Oz, Six Feet Under, The Wire o Deadwood, entre moltes d’altres. Aquest canvi de model era una mena de pacte recíproc per la qualitat: els espectadors també eren clients, i esperaven d’HBO una cosa diferent, desafiant, única, en el panorama televisiu. HBO redefinia què es podia fer en la pantalla petita.
Al mateix temps, però, la influència de HBO va revolucionar les altres televisions de pagament. El canal FX, per exemple, hi va competir, en l’època dels Soprano, amb sèries tan notables com The Shield (2002) o Nip/Tuck (2003). L’impacte de la televisió de qualitat, la proposta d’HBO, va funcionar com un efecte en cadena que no només va afectar els serveis de pagament sinó que també va millorar l’escenari de les cadenes generalistes.
Sota els auspicis del seu lema, aquesta nova secció vol espigolar, sense cap pretensió d’exhaustivitat, novetats interessants dins l’oceànica oferta actual i, al mateix temps, recuperar obres singulars de les dècades passades.
Josep Pelfort Gregori
