Un braç ha aconseguit escapar-se de l’embolcall fosc que l’oprimeix. Els dits de la mà denoten la força del gest. La resta del cos encara està atrapat. Qui intenta desesperadament sortir d’aquella opressió és una dona. El seu rostre mira al cel. Només li veiem un ull. Profundament fosc. Els llavis lleugerament entreoberts semblen demanar aire. Al darrere, unes bandes horitzontals de colors vius conviden a la llibertat i emfatitzen encara més la carcassa fosca que està tiranitzant aquell cos.
Esther Boix pinta
La desesperada lluita per sortir de la carcassa el 1971. L’oli sobre arpillera fa 100 x 81 cm. En un altre, de mides més reduïdes, l’opressió arriba d’unes mans vermelles, masculines. Estan forçant una finestra o una porta. Una mà, la de l’esquerra, sembla que està aconseguint el seu objectiu. Enmig d’aquesta escena torbadora, una petita figura d’un exvot s’ho mira. Algú potser l’ha col·locat allà per agrair algun ajut o senzillament ha demanat una promesa. A l’altra banda dels marcs, un blau intens anuncia la nit. La tela la pinta l’any de la mort del dictador. En una altra, la nit ha caigut damunt els cossos estirats i nus, de boca terrosa, els uns sobre els altres.
Un dia se’t berenaran, ens diu davant d’un cos desmembrat i servit en una safata, mentre dues mans vermelles, l’una amb una forquilla fortament agafada i l’altra amb un ganivet terriblement afilat, estan a punt d’executar la sentència. La pinta el 1972.
Incansable, no deixa de denunciar la subordinació de les dones en la societat patriarcal. En blanc i negre i amb la tècnica del linòleum, la situa rere els barrots o ajupida fregant el terra, en un gest que anys a venir repetirà un grup de dones en una acció en el paranimf de la Universitat de Barcelona i en el marc de les Jornades Catalanes de la Dona. Esther Boix no té por tampoc de denunciar la impunitat de les violacions del dret internacional, en una obra que porta per títol
El Tribunal Russell, pintada el mateix 1968. Tampoc als que són apedregats i els que apedreguen. Sap el que és patir detenció i homenatja a Miguel Hernández, mentre no deixa d’implicar-se en cadascuna de les iniciatives que empeny Estampa Popular Catalana. També quan col·labora en els fulls del calendari amb temàtica d’oficis que Josep M. Matabosch impulsa el 1966 per ajudar als presos polítics en les seves fiances carcelleres. En aquests moments és a les portes d’escriure un dels capítols més interessants que ha tingut mai Catalunya en matèria pedagògica. Amb el seu marit i poeta Ricard Creus i acompanyats per Maria Dolors Bonal i Pilar Anglada inauguren, el 1967, L’ARC, una escola de tècniques d’expressió profundament avançada en el seu temps i on la creació plàstica esdevindrà eix central per al creixement de tantes generacions de joves.
L’art i l’educació per a un món millor
Poder escoltar el testimoni del seu mestratge de la mà dels records de molts dels seus alumnes constitueix un dels grans regals que ofereix l’exposició amb què la Fundació Vila Casas ha volgut retre homenatge a aquesta pintora clau de la postguerra i que va fer de la seva pintura un instrument de lluita. L’agraïment per la confiança amb què van créixer es respira en totes i cadascuna de les remembrances. També el respecte i la llibertat amb què van aprendre a mirar el món per comprendre’l una mica més. A ella li agradava evocar com la va arribar a colpir la descoberta de Herbert Read a principis dels seixanta, i com llegint-lo entengué la importància de situar l’art en la base de l’educació. L’enregistrament de les veus dura 10 minuts impagables. De la seva mà recorrem també els viatges que van poder fer. Per a la majoria, era la primera vegada que sortien a l’estranger. Van poder visitar museus d’Holanda i del sud de França. Van vibrar davant l’obra de Van Gogh i de Franz Hals que tant havien captivat la seva mestra quan els havia descobert per primera vegada el 1953, quan s’hi havia escapat des de París on residia gràcies a la beca que havia obtingut del Cercle Maillol. També van voler que coneguessin La Capella de Matisse a Vence, la Fundació Vasarely a Aix-en-Provence o a Le Corbusier a Marsella. La poesia era també present en el seu dia a dia. Un àlbum de records d’un dels seus alumnes, obert en una de les vitrines d’aquest àmbit dedicat al vessant pedagògic, ho diu tot d’aquella petita felicitat. Situem-nos el maig de 1975: en una fotografia descobrim els mòbils que han construït els alumnes i que ara pengen dels arbres. En una altra s’enfoca a la mestra envoltada pels materials de treball. Arreu pintures, gravats i ceres. L’alumne escriu: «L’Ester disfrutant». «Com immersa en un mar», contempla els treballs penjats en uns fils d’estendre roba, en ple bosc. L’alumne també ha volgut incloure la imatge del professor: «En Ricard prenent fotografies aquí i allà, ens somriu». Fa dos anys que la parella ha publicat un dels llibres que ha esdevingut, amb el temps, un dels referents dins de la pedagogia artística,
Ús i funció formativa de l’expressió plàstica, i llavor de la publicació del llibre
L’art modern que Edicions Polígrafa editarà en tres volums dins la col·lecció Comprendre l’art. Més enllà d’aquesta sortida de primavera de 1975, contemplem d’altres treballs. En aquest cas són contes escrits pels alumnes que quedaven per sempre recollits en un volum. En una de les àmplies parets, trobem també la seva veu, costat per costat, amb les dels poetes, com Jordi Sarsanedas, Narcís Comadira, Maria Àngels Anglada, Joan Vinyoli, entre tants. Poques vegades s’aconsegueix dir tant de tota una vida dedicada als altres.
De la foscor de la postguerra a la humanització del paisatge
En el pis de dalt de la Fundació, i de la mà d’un artista amic, Leonci Quera, els hem descobert plens de tendresa en un dibuix en llapis del 1955. Ella ja ha tornat de París. Ja ha rebut al crític d’art Sebastià Gasch per a un article que prepara per a Destino i li ha deixat ben clar on és: «Soc pintora. He nascut pintora. No sé fer altra cosa que pintar. I em donaria per més que satisfeta si algun dia la meva pintura aconseguís elevar als homes per sobre del materialisme que ens envolta». Poc després d’aquest dibuix, serà ella qui s’autoretratarà amb en Ricard Creus. Hi ha una certa contenció en els seus gestos. Els colls allargassats d’un i altre emergeixen d’un fons neutre. Respiren una tristor fosca. Aviat, però, els arribarà l’oportunitat de viatjar a Milà i d’establir-s’hi per un temps. La llum de la ciutat els atrapa; també la relació amb els artistes, intel·lectuals, escriptors, il·lustradors i cineastes. Hi ha una altra manera d’entendre el món perquè ells també han canviat la seva mirada. Una mica enllà d’aquestes obres, en una trona d’immaculats blancs hi descobrim el batec i l’alegria del fill petit, l’Adrià. Esther Boix el pinta amb poc més d’un any. Com els pares, es capbussarà en el món educatiu, en la pintura i el teatre. Només començar el recorregut expositiu, a ella l’haurem conegut de la mà d’un autoretrat que va voler regalar a un dels seus grans amics de joventut, Josep Maria Subirachs. Res s’ha quedat fora a l’hora d’apropar-nos a l’artista i a la seva cara més humana. Bernat Puigdollers, director artístic de la Fundació Vila Casas i comissari de la mostra, fa molts anys que l’estudia. A ella i a tota una generació d’artistes que van escriure la postguerra. El 2022 presentava al Museu d’Art de Girona una exposició dedicada a un dels seus grups artístics, en què tant la mateixa Esther Boix com Ricard Creus n’eren protagonistes. Postectura o la militància amiga d’uns quants joves per donar una mica de llum a la tenebra, va il·luminar una d’aquelles exposicions que expliquen un dels motors de tot museu: la recerca. Situem-nos en els pocs dies, quinze tan sols, que durà l’exposició que va tenir lloc a les galeries Laietanes el 1950 i que reuní a Joaquim Datsira, els escultors Josep Martí Sabé, Francesc Torres Monsó, Josep Maria Subirachs, a Ricard Creus, que aviat deixà la pintura per la poesia, i a la mateixa Esther Boix. Només es va vendre una obra, el retrat d’Esther Boix fet per Datsira, i qui la va comprar va ser, precisament, el pare d’ella, a qui sempre va sentir molt a prop. La majoria de les obres presentades se les van intercanviar i en va quedar un manifest escrit. Ara les podem trobar una al costat de l’altra, mentre dibuixen entranyables complicitats.
Joaquim Datsira ens porta l’amistat de l’Esther Boix amb Mercè Vallverdú, en un esplèndid oli ple de llum. En una petita tela descobrim a Esther Boix pintant. I en dues més, a Josep Maria Subirachs. Mercè Vallverdú ha volgut immortalitzar el moment. Són els anys immediatament anteriors a la construcció del grup. Alguns s’han conegut a l’Escola de Belles Arts, allà on Esther Boix no es cansava de dir que van aprendre tot allò que després els costaria tant de desaprendre. Tenen inquietuds diferents de la gran majoria de companys. Per això mateix, busquen temps per trobar-se fora de les aules. Se citen els diumenges amb un llibre que uns i altres hagin compartit. Són quatre: Josep Maria Subirachs, Mercè Vallverdú, Ricard Creus i Esther Boix. Donades les limitacions físiques d’ella produïdes per la poliomielitis que va contraure de petita, decideixen reunir-se al pis que ella habita a Barcelona. Descobreixen Federico García Lorca, s’apassionen amb Unamuno, Faulkner, Thomas Mann, Sartre o Camus, i treuen temps per desplaçar-se per Catalunya, atrets també per Gaudí. D’aquests anys, s’han aconseguit reunir obres colpidores com els homenatges que fa a Edgar Allan Poe, en una gran tela del 1951, o al pintor Gutiérrez Solana, en una altra. Ningú, per humil que sigui —tampoc la vella que descansa sola en una cadira, amb el cap cot, tota ella esgotada de la vida— s’escapa de ser pintat amb la voluntat que quedi per sempre en la memòria. Entre tons foscos i densos hi pesa el silenci ofegador del moment i la tristesa. Com la gana, que treu el cap en el noi que devora un plat de patates, o com la feina de tants homes i dones que poblen, en silenci,
Terra d’Espanya, o aquells paisatges que la veieren créixer; com
L’home del pa, que li inspirarà una de les sèries més punyents contra el franquisme.
Després de la lluita, arribarà «l’hora del cant», com ella mateixa en deia de les pintures que farà a partir ja dels vuitanta. Cada cop més preocupada pel comportament de l’home amb la natura i cada cop més interessada per l’ecologisme, la figura humana pràcticament desapareixerà de les seves composicions. Els contorns cada cop són més imprecisos i els colors més matisats. Els paisatges s’humanitzen fins a arribar pràcticament al blanc. Després de mirar-se llargament la ciutat des de l’àtic del carrer Girona de Barcelona, on viu o pinta la sèrie
La ciutat i l’aire, s’instal·la en plena natura al Perer del Corb, a la Garrotxa. Necessita trepitjar La Fageda d’en Jordà i tenir a tocar els arbres i el sotabosc per detenir-hi el temps i la vida, com fa quan és a Eivissa, Girona, l’Empordà, Holanda o en una ciutat especialment estimada com Venècia.
Susanna Portell, historiadora de l’art.
Podeu adquirir el número 531 de L'Avenç aquí i també subscriure-us a la revista aquí. 
