Antoni Vila i Casas (Barcelona, 27 de novembre de 1930 - 14 de setembre de 2023) fou un empresari farmacèutic i un mecenes. Fill d’una família d’industrials manresans del tèxtil, va passar la guerra a Llavaneres, on estiuejaven. El 1942, als onze anys, va quedar orfe de pare. Va estudiar al col·legi dels Jesuïtes del carrer Casp, i el 1956 es va llicenciar en Farmàcia per la Universitat de Barcelona. Establert com a farmacèutic, amb el seu amic Santiago Oller Daurella va fundar, l’any 1960, els Laboratoris Prodes, que va presidir, i que, constituït el 1986 en el hòlding Prodesfarma, es va acabar fusionant, el 1997, amb els Laboratoris Almirall. En l’entremig va presidir la patronal espanyola del sector farmacèutic, Farmaindustria (1989-91). El 1995 va comprar els laboratoris Aquilea, que després va vendre a Uriach. A més d’empresari, va destacar com a mecenes de nombroses iniciatives culturals. El 1986 va crear la Fundació Vila Casas, de la qual fou president, destinada primer a qüestions de salut i que, ara fa vint anys, després d’abandonar el negoci farmacèutic, va refundar amb el propòsit d’incorporar-hi l’àmbit artístic, el qual hi anà prenent cop més rellevància. A partir de la rehabilitació de l’edifici modernista Casa Felip a l’Eixample de Barcelona, el principal del qual acull la seu de la Fundació, i de la creació d’un primer petit museu d’escultura a Pals, dit Ca la Tona, la Fundació ha continuat creixent, amb la sola aportació del seu president, fins al punt que, a més de les exposicions que organitza periòdicament, ha reunit la col·lecció més àmplia d’art català entre 1945 i avui mateix. Amb un patrimoni net de 87 milions d’euros, dirigida en els primers anys per Glòria Bosch i, a la seva jubilació, per Àlex Susanna, ha obert d’aleshores ençà cinc espais museístics i expositius: el Palau Solterra a Torroella de Montgrí, els dos Espai Volart i el Museu Can Framis a Barcelona i el Museu Can Mario a Palafrugell, i té convenis amb diversos ajuntaments per itinerar exposicions. Fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya. El 1996 va rebre la Gran Creu de l’ordre del Mèrit Civil, el 1999 la Creu de Sant Jordi, el 2004 el Premi Montblanc al mecenatge, el 2009 el premi del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) al patrimoni cultural i el 2013 la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona.
Vostè va néixer a Barcelona l’any 1930, en el si d’una família del món del tèxtil. M’agradaria saber alguna cosa sobre aquests orígens familiars.
El meu avi tenia una fàbrica de teixits i el meu besavi tenia [a Manresa] una fàbrica de cintes, que va heretar del rebesavi; primer feien només cintes negres, el besavi va començar a fer-ne de marrons per poder-ne vendre als capellans i a les monges, fins que finalment van començar a fer-ne de tots colors. Aleshores el meu avi, Lluís Vila i Miralles, va muntar una fàbrica de teixits, Gallifa, Vila i Companyia, i li va anar bé. Va ser diputat per Manresa [pel partit Conservador]. El meu pare va ser advocat, treballava a la fàbrica tèxtil, però va morir jove, als 48 anys; jo llavors en tenia 11. La meva mare, que era una senyora molt ferma, ens va pujar, amb l’ajuda del meu avi. El meu pare tenia una bona col·lecció de segells, i la mare se la va vendre, i amb el que ens ajudava l’avi, ens va poder educar. Vaig estar 25 anys formant-me, primer al col·legi dels Jesuïtes i després a la Universitat. Vaig estudiar la carrera de Farmàcia, perquè el meu germà gran ja s’ocupava de la fàbrica; tot i que vaig començar la carrera de casualitat, després em va acabar agradant. Després vaig estar quaranta anys treballant: des que als 25 anys vaig tenir la primera farmàcia fins a l’any 1997, que vaig acabar de treballar en el sector farmacèutic. Entremig vaig fundar un laboratori. Llavors vaig agafar un càncer [l’any 2004] i vaig impulsar la fundació, que ja havia constituït quan tenia el laboratori, i em vaig dedicar a fer coses de salut i d’art. Això és la meva vida... ...resumida en un minut! Ara pregunta el que vulguis.
Aquests són alguns dels destacats de l'entrevista:
«No puc dir que la guerra la passéssim bé: més aviat ens faltaven aliments. No teníem col·legi, però venia una professora que ens va ensenyar a llegir i a escriure. Recordo també que el consolat belga ens convidava a xocolata desfeta.»
«Quan jo vaig acabar el batxillerat, el meu avi em va donar a triar, com a regal, entre un teler i una moto, i vaig escollir el teler. Vaig parlar amb el meu germà i vam decidir de posar els dos telers junts per tal de tenir més producció.»
«Primer, fer només artistes catalans, perquè per potència i per diners jo no podia fer artistes mundials. Aleshores vam dir que la nostra tasca havia de ser fomentar els joves, però sense oblidar les trajectòries dels artistes més consolidats.»
«Jo no tinc fills, i conec els fills dels meus amics, però no conec els nets dels meus amics. Però els fills dels meus amics em diuen, i t’ho diuen en castellà, que “mis hijos votarán a Vox”. Això està passant. I això vol dir que el franquisme encara no ha acabat.»
Si voleu llegir l'entrevista sencera, que va aparèixer al número 478 d'abril de 2021, cliqueu en el següent
enllaç.
