7 de març de 2026.
Tornem al Paranimf, retrobades, abraçades amb les companyes que seguim en la lluita. La mirada buscant en els rostres, una mica envellits, en els cabells blancs i grisos, aquelles companyes amb qui vam compartir fa cinquanta anys el gran pas endavant que van ser les Primeres Jornades Catalanes de la Dona després de la mort de Franco només sis mesos abans.
Benvingudes, passeu, passeu, però no hi som totes, hi faltes tu. Toc, toc, toc, toc, unes companyes, colpejant-se rítmicament el pit amb el palmell de la mà, passen convocant-nos a pensar i anomenar les que ja no hi son: toc, toc, toc, toc, una a una ens anem unint a aquest toc, es van sentint veus que recorden les companyes: Maite, Carolina, Elisenda, Mercè, Anna, Núria, Montserrat, Sana, Consol, Meli, Carme, Caty, Giulia, Chus, Eulàlia… en falten moltes, no són pocs el cinquanta anys que han passat des del maig del 76, quan després de quaranta anys de silenci forçat per la dictadura, quatre mil dones ens empoderàvem tot ocupant el solemne espai i amb aquelles Jornades s’obria una transició que encara segueix.
Mes si aquell esdeveniment transformador va ser possible era perquè abans hi havia hagut un treball preparatori, en reunions dels petits grups denominats d’autoconsciència on descobríem que els nostres problemes particulars, de feina, socials, familiars…, eren de totes, i que el personal és polític. No érem moltes, però teníem clar l’objectiu i treballàvem per ampliar la xarxa.
Encara en la clandestinitat, sota l’aixopluc d’organitzacions com l’Associació d’Amics de les Nacions Unides, AUPEPM (Asociación Universitaria Para el Estudio de los Problemas de la Mujer), l’Associació de Dones Universitàries, les vocalies de les associacions de veïns de creació molt recent, vam començar a treballar en el projecte d’unes Jornades Catalanes en resposta a les celebracions oficials de l’Any Internacional de la Dona convocat per la ONU el 1975, amb una delegació espanyola presidida per Pilar Primo de Rivera en nom de la
Sección Femenina!!!
Molt aviat a nivell de tot Catalunya es va crear un secretariat coordinador i dones procedents d’un ventall de tendències feministes que anaven des de l’esquerra fins a associacions democristianes i independents van constituir la comissió d’organització. Diversos grups de treball es van encarregar de redactar les ponències, que es van difondre abans de les Jornades, a fi que aquestes poguessin ser la culminació d’un procés previ de debat.
Algunes dones ens hi vam sumar a principis del 76, acabades de sortir de la presó després de la mort de Franco, d’altres, Montse, Elia, encara hi restaven i no hi van poder participar.
La meva amiga Assumpta em va portar a ANCHE, un col·lectiu feminista encara il·legal sorgit a l’empara del Col·legi d’Enginyers gràcies a la mediació de Laura Tremosa, on vaig fer coneixença amb la Mireia Bofill, amb qui ara signem aquest boci de memòria, a més d’un nombrós grup de dones que ja hi treballaven des del novembre com Maite Turell, Amparo Moreno, Núria Pompeia, Pilar Aymerich, Elisenda Nogués, Mari Chordà, Ana Drets… ANCHE defensava un moviment unitari de dones, autònom i independent respecte dels homes i de les organitzacions polítiques, democràtic en el seu funcionament, amb una àmplia base que agrupés totes les dones que volien lluitar pel seu alliberament. Vam participar en l’elaboració de la ponència «Dona i treball», i vam fer aportacions en forma de comunicacions a altres ponències sobre sexualitat, repressió, feminisme...
Les preinscripcions augmentaven dia a dia. S’esperava comptar amb unes quatre-centes participants i aviat es va veure que el lloc previst, la sala d’actes del Col·legi d’Arquitectes, quedava petit. Es van fer gestions i vam aconseguir el Paranimf de la Universitat Central. Ara calia omplir-lo.
Durant quatre dies de maig quatre mil dones pertanyents a més d’un centenar de grups de dones com els citats abans, al Col·lectiu feminista, a vocalies d’associacions de veïns, a col·legis professionals i associacions culturals, al grup de Dones Separades, sindicalistes de banca, d’empreses, de ciutats i pobles de tot Catalunya vam debatre sobre treball, família, educació, sexualitat, política, les lleis franquistes contra la dona: adulteri, abandonament de la llar, la Llei de perillositat social, que perseguia la prostitució i l’homosexualitat, la repressió del lesbianisme, els mètodes anticonceptius i l’avortament...
Els debats van ser intensos i en algun moment acalorats. La gran sala del Paranimf era plena a vessar, compartida per les diferents tendències que es farien més evidents els mesos posteriors. Totes les associacions i els partits eren encara il·legals, però actuàvem com si ja haguéssim conquerit els drets arrabassats.
Un dels moments del que ara en diem empoderament va tenir lloc quan a la gran taula presidencial, sota la imatge de la Puríssima Concepció que presidia la tarima, la companya Leonor Taboada, impulsora del moviment de
self-help, ens va fer una introducció a l’autoconeixement del nostre cos, amb una demostració en viu i en directe d’un mètode d’auto palpació dels pit i explicant-nos com explorar la vagina amb l’ús d’un espèculum, un instrument que la majoria no havíem vist mai.
Érem conscients que alguns problemes, com el de l’explotació de les treballadores domèstiques, no hi estaven ben representats. L’aparició enmig de la sala d’un grup de dones amb
fregones i galledes va fer-ho visible. La fotògrafa Pilar Aymerich ho va deixar ben documentat. De fet només fa tres anys i escaig que es va aprovar un decret que té com a objectiu equiparar les condicions de treball i de Seguretat Social de les persones treballadores de la llar amb les de la resta de persones treballadores per compte d’altri.
Vam fer evident que sota el patriarcat, invisibilitzada, hi havia una història de dones que havien lluitat pel reconeixement i la valoració del seu treball discriminat i menystingut, del seu art, de la seva literatura, de les seves lluites i ara havia arribat el moment de reivindicar els drets de totes, de fer possible un món on la memòria i l’experiència de les dones hi fossin ben presents. Érem conscients que la vida no podia existir sense el que les dones havíem i seguim aportant; no en va som, al menys, el cinquanta per cent de la població.
Aquelles Jornades van ser, per a la majoria, una primera gran experiència d’exercir la llibertat d’expressió, viscuda amb entusiasme i gran emoció. Per algunes companyes de partits d’esquerres van suposar un canvi radical: hi havien arribat amb el prejudici que només s’hi parlaria de problemes de dones burgeses i van acabar-les amb plena consciència feminista.
Una de les conclusions, molt impulsada pel grup ANCHE, va ser la necessitat d’una coordinadora feminista, unitària, no executiva ni vinculant, que integrés tots els grups que, de diferent forma, lluitàvem per l’alliberament de la dona, grups feministes, vocalies de barri, sindicals…
Les Jornades van marcar un camí de mobilitzacions que els anys següents van implicar moltes dones de diferent procedència. Una de les primeres campanyes va ser exigir l’amnistia per als «delictes» que discriminaven la dona: adulteri, abandonament de la llar, anticonceptius, avortament... i els canvis legislatius necessaris. Campanya que no oblidava l’amnistia per a les dones preses i penades per aquells suposats delictes.
Les campanyes pel «Dret al propi cos», molt relacionades amb els drets reproductius, van tenir un gran protagonisme. L’any 1976 les lleis franquistes prohibien no sols l’ús si no també la informació sobre anticonceptius. El control de la natalitat era un dret fonamental de la persona a reivindicar. Es van impulsar centres de planificació familiar i de control de natalitat als barris, que reclamàvem que fossin serveis gratuïts a càrrec de la Seguretat Social. Defensàvem que la maternitat havia de ser lliurement decidida dins d’una sexualitat sense por a l’embaràs no desitjat. Reivindicàvem el dret al plaer, a una sexualitat viscuda lliurement, a l’amor entre dones, als orgasmes de clítoris o vaginals, fugint d’un únic model sexual masculí preponderant que implicava sí o sí la penetració.
Una altra de les mobilitzacions que va tenir molta força va ser contra la penalització de l’adulteri, considerat com a delicte només en el cas de les dones. «Jo també soc adúltera», va ser un crit al carrer, davant dels jutjats, en defensa de dones acusades per els seus marits. El cas de Maria Ángeles Muñoz va tenir una gran repercussió mediàtica a finals del 1976 però vam haver d’esperar fins el 1978 per la derogació dels delictes d’adulteri i amistançament (l’únic que estava penalitzat en el cas dels homes).
La mobilització per l’avortament no es va iniciar immediatament després de les Jornades. No va ser fins a finals del 1979 que es van convertir en el primer eix de lluita després de les detencions d’onze dones a Bilbao i quatre a Cerdanyola. Ràpidament es va aconseguir l’adhesió d’advocades, periodistes, artistes, escriptores… La lluita pel dret a l’avortament, amb consignes com «Les Dones decidim», es va allargar fins el 1985 que es va reformar, limitadament, la penalització en el Codi Penal.
Vist des ara, pensem que un dels objectius que algunes de nosaltres teníem, que era fer palès que l’avenç de les Jornades era per a totes i tots, per a nosaltres les dones i per als homes, per al país, a poc a poc es comença a complir. Es comença a reconèixer la importància dels treballs de cura de les persones, realitzats majoritàriament per dones, s’està revisant l’androcentrisme imperant en el camp de la cultura i l’ensenyament, s’han introduït criteris de paritat en el camp de la representació política, s’han reconegut nous models de família i de relacions sexoafectives, més enllà de l’heterosexualitat obligatòria. I amb tot això els homes han guanyat, si volen, la possibilitat de viure una nova masculinitat, unes relacions més lliures no basades en la superioritat i la submissió, ans en la igualtat legal i social. Uns guanys que, no cal dir-ho, sempre estan amenaçats.
De tot això i molt més volem parlar a les Jornades
Feminismes en Revolta del proper mes de juny, tenint ben present que, com sempre ens recorda la companya Mercè Otero-Vidal, «No som les primeres, ni les úniques, ni les últimes».
Roser Rius i Camps amb
Mireia Bofill Abelló
Podeu adquirir el número 530 de L'Avenç aquí i també subscriure-us a la revista aquí. 
