El 2 de febrer vaig rebre un correu que em convidava a un workshop sobre «La IA en la indústria del llibre». El 2 de febrer és la nostra Candelera, però és ben sabut que a la remota Punxsutawney (Pennsilvània) la festivitat consisteix a saber si una marmota veu o no la seva ombra. La coincidència amb la data em va semblar d’una coherència majúscula: en aquest punt del segle, el debat i la preocupació al voltant de la intel·ligència artificial han esdevingut el veritable dia de la marmota, el loop on vivim atrapats en gairebé tots els àmbits, públics i privats. Pocs oficis s’escapen dels tentacles de la IA i, en conseqüència, assistim tothora a l’etern retorn del discurs sobre els «riscos i les oportunitats». La indústria editorial no és aliena a un debat que involucra drets d’autor, traduccions, originalitat, plagi i amenaces diverses que neixen i es multipliquen a una velocitat incontrolable.
Però fa vint-i-cinc anys la «Intel·ligència artificial» era només el títol de l’última pel·lícula de Steven Spielberg, aquella història del nen-robot interpretat per Haley Joel Osment. El terme IA, en aquell 2001, ens semblava simplement ciència-ficció, com la novel·la de Brian Aldiss en què es basava. Avui, de tan present en articles, debats i fòrums, hem acabat avorrint-la. Vam començar el segle amb el terror d’un «efecte 2000» que va ser un nyap colossal i comencem el segon quart amenaçats per un simulacre de realitat anomenat algoritme. Quan el cervell entra en mode balanç, una de les constatacions és que en vint-i-cinc anys tot va molt més ràpid: els llibres duren menys a les lleixes de novetats, les polèmiques neixen i moren en vint-i-quatre hores i la xarxa s’ha convertit en la gran trituradora d’idees, necessitada d’impactes nous per seguir alimentant la bulímia viral. Com a consumidors ens hem tornat més compulsius. Com a lectors, més impacients. Com a individus, més apressats. El turbocapitalisme treballa per fer que tot operi amb la lògica del fast-easy-ready, un trinomi fatal que ens empeny a l’acceleració i és al·lèrgic a la pausa. Hem venut la concentració al dimoni a canvi de la immediatesa i, com a resultat, qualsevol forma d’art que reclami temps i neurones està condemnada al fracàs. La lectura atenta n’és clarament víctima. Llegim pitjor que fa un quart de segle? Si la qualitat es mesura pel nombre d’interrupcions, sens dubte: l’any 2000 no hi havia smartphones (ni xarxes ni plataformes ni vídeos online) i connectar-se a Internet via mòdem demanava una paciència sintoista.
Xifres i lletres
La paradoxa quantitativa és que si fem cas dels baròmetres oficials, entre l’any 2000 i el 2025 els índexs de lectura han crescut més de deu punts percentuals, ara es publiquen entre dos i tres mil llibres més al llarg de l’any (només en català) i l’oferta d’editorials i llibreries ha fet un salt geomètric. Amb les dades a la mà, un observador extern que aterrés a Catalunya estaria en condicions de diagnosticar una salut lectora més que òptima. I, tanmateix, vivim en la certesa compartida que alguna cosa, potser moltes, han canviat en els usos i costums de l’últim quart de segle. Potser hi ajuda obrir la finestra del temps per donar una ullada a alguns dels títols més destacats en narrativa des de la xifra rodona del segon mil·lenni.
L’any 2000 Jaume Cabré publica Viatge d’hivern, títol schubertià d’un recull de contes d’accent melòman. Fidel a l’esperit rodamon, l’any 2000 Josep Maria Espinàs ens convida a un recorregut íntim A peu pel País Basc. L’any 2000 és també el de la publicació d’un llibre que esdevindrà obra de culte, Anna K., el melodrama absurdista de Martí Rosselló que l’any passat va rescatar La Segona Perifèria. Sergi Pàmies, amb un títol ideal per torturar ressenyistes, torna al conte amb L’últim llibre de Sergi Pàmies, Emili Teixidor s’inventa un Twin Peaks osonenc a El llibre de les mosques, Baltasar Porcel rep premis i lloances per El cor del senglar i Carme Riera recupera la història dels jueus conversos a Mallorca amb Cap al cel obert.
(...)
David Guzman és periodista cultural especialitzat en literatura i música. Va començar en l’ofici a finals del segle XX i ha entomat les transformacions del primer quart del XXI amb més curiositat que entusiasme. Enyora comprar llibres en pessetes, les tardes a la Biblioteca d’Humanitats i l’època en què els vinils no costaven dos ronyons. L’any 98 va prestar un llibre dedicat per Quim Monzó,
Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes. Eva, si m’estàs llegint, encara hi ets a temps.
Aquest és un fragment de l'article "Què s'ha fet d'aquelles flors?". Per a continuar-lo llegint, podeu adquirir el número 529 de L'Avenç aquí i també subscriure-us a la revista aquí.
