Biel Mesquida ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 2026. El passat mes de gener, commemorava a la revista el poeta i amic Blai Bonet amb l'article “Blai Bonet. Carn de lletra viva” (número 526 de
L’Avenç).
Així, ens afegim a la celebració de l'Any Bonet, commemoració dels cent anys de naixement d'una de les figures més rellevants de la literatura catalana, i a les felicitacions pel Premi que ha rebut Biel Mesquida, poeta cabdal de les lletres catalanes. A continuació, us oferim l'inici de l'article, que trobareu sencer en un enllaç al final.
ATRI
Tot això que llegiràs, Hipòcrita Lector, el meu semblant, el meu germà, sobre Blai Bonet (BB), estarà escrit
ad hominem, teixit amb la meva experiència amistosa i amb la meva vida lectora que començà a la meva adolescència (1964) fins a la seva mort (1997). Quan pensava com volia retratar el meu BB, el mestre Roland Barthes m’ajudà amb unes paraules reveladores. Quan parla del biografema, i diu: «Si jo fos escriptor, i estigués mort, m’agradaria molt que la meva vida es reduís, per la cura d’un biògraf amistós i desimbolt, a certs detalls, a certs gusts, a certes inflexions, diguem-ne biografemes, la distinció i la mobilitat dels quals pogués viatjar fora de qualsevol destí.» Això és el que he volgut fer aquí amb aquest poeta savi i sensible, aquest mestre d’epifanies verbals. Començaré amb un biografema seu que escriví a la solapa de la novel·la
Míster Evasió: «Vaig néixer a l’illa de Mallorca. A un poble del sud: Santanyí. Dia 10, desembre de 1926. Cursava el tercer any de Filosofia, tenia dinou anys; i malalt. Tot d’anys, repartits entre Mallorca i Barcelona i el Montseny: aquí vaig començar a ser escriptor. Escriure, com a professió diària, no m’agrada gens ni mica. Precisament perquè no hi gaudeixo, escric. Em conec profundament i, per una lògica economia existencial, deixo de banda quasi totes les coses que em donarien gust. No sóc un asceta, sobretot no sóc un místic, però m’agrada estar content de mi. Si escrivís el que m’agrada, seria més o menys un Hölderlin, Paul Valéry o Gabriel Miró. Escriure, però, com a acció humana m’agrada una cosa de no dir. Molt.»
Retorn al començament. En BB, aquest home de la paraula, de paraula va néixer a l’illa de Mallorca la matinada del 10 de desembre de 1926 dins un poble del sud-est, Santanyí. I la nissaga de la seva avior, com em contava ell amb la seva veu més melodiosa, era la dels Bonet que vingueren amb el rei en Jaume com el patriarca Nicolau Bonet, eren del sud de França i feien de «bonetiers», de capellers. I era fill d’un missatge, Blai, i d’una mestressa de casa, Maria. Ell ho contava amb paraules alades al text La vida i els meus instants: «Vull dir que jo, com tothom, vaig començar a tenir la possibilitat d’ésser En Blai quan el meu pare, que nomia Blai Bonet i Perelló, santanyiner, euguer del Rafal dels Porcs, i la meva mare, Maria Rigo i Rigo, dels Llombards, de ca les Comes, es veien adesiara per la carretera del camp de l’Aljub, mentre el meu pare anava del Rafal a Santanyí, en la bicicleta, la taleca plena de menats d’espàrrecs fets a escaire i fermats amb una llarga fulla de porrassa travada amb una espina grossa d’esparreguera.»
Als nombrosos autoretrats per un cantó i als dietaris per un altre que va escriure conta que el seu pare guardava una eguassada d’uns vuit-cents cavalls a la possessió del Rafal dels Porcs de 1634 quarterades (unes 1160 hectàrees), que pertanyia al Marquès de Barberà. I que la mare era filla d’una família pagesa humil del llogaret dels Llombards, pròxim a la vila.
Els ulls de la mirada d’en BB han existit i crescut dins una família treballadora que li donaren uns ensenyaments de la vida tan dignes com senzills i indispensables, i una llengua rica i saborosa que fou el llevat i l’energia fonda dels seus futurs llenguatges poètics; i tot això dins aquella casa de pedra del carrer santanyineríssim de Palma, 74, de Santanyí; una, de la filera de cinc cases que el padrí patern havia fet construir quan el seu fill es casà, amb els guanys del contraban de la sal, i tota aquesta vida familiar dins uns paisatges insubornables, dibuixats per l’humà treball dels pagesos i enrevoltats de geografies marines d’una bellesa que fa mal.
LA PARAULA ÉS EL MÓN
Si he de dir ver no record la primera vegada que vaig veure en Blai. Hi ha moments que pens que potser ens degueren presentar a la casa d’Encarna Viñas i Josep M. Llompart en una d’aquelles recitades clandestines que es feien a les acaballes dels anys seixanta del segle passat al menjador de ca seva al carrer de Llorenç Riber de Palma, on hi havia una foganya amb la campana pintada amb un fresc de Pau Fornés i una gentada, quinze o vint persones que feien o adoraven la poesia.
Però la imatge que em domina en la fragilitat del record és la d’una anada a Santanyí amb la camiona. Sé que vaig trobar el carrer de Palma, 74, tot d’una, i des de davant la casa vaig mirar a poc a poc i amb timidesa aquella porta amb una vidriera des d’on es veia aquell interior amb figures. Una casa amb dos aiguavessos i una clastra amb tres porxos; i un corral amb molts de cossiols i parres i un lledoner. Repic la vidriera. En BB es trobava al segon aiguavés, a contrallum del corral aromàtic de ramells, assegut a la camilla escrivint a l’ombra d’aquesta Mare de bon de veres que feia randa. «Entra, per endins!», amollà. Quan ja estava col·locat entre la mare i el fill, que em feien la impressió que els coneixia de tota la vida, ell començà amb un leitmotiv que no va abandonar mai en tota la vida: «conta’m coses... conta’m coses». I tot va anar llatí molta d’estona. Després d’haver fet el meu autoretrat particular perquè ells dos m’apamassin va ser quan vaig començar a fer preguntes de totes les meves curiositats que contestava amb llargues digressions que em deixaven un poc embambat. En BB tenia una fesomia d’infant i quan escric això ho heu d’entendre literalment. Aquells ulls grossos, castanys de mirada fonda havien descobert l’univers des del local planetari santanyiner. Les ninetes de les seves visions s’havien amarat (de bell nou: mare, marès, maror, mars) d’aqueixes passions de la llum que el color defineix: els torrats, els sienes, els ocres i, sobretot, els violetes i els liles d’uns decapvespres que no s’acaben mai en uns calons musicats per l’onatge; els daurats transparents dels antics maresos, la noble pedra de Santanyí, als frontis de les cases com a foc cristal·litzat, les crues brodaries, fetes mostraris de marrons, verds i blaus, dels roquissars esfilagassant-se en una cal·ligrafia de cales amb bressols d’arena; el calidoscopi policrom de les Salines quan, mentre la sal ordena els seus àtoms, les clarors reverberaven en una cadena d’al·lucinatòries imatges.
(...)
En aquest enllaç, trobareu
l'article sencer.
