L’estat del benestar és una de les principals conquestes que els models de gestió política de les societats occidentals contemporànies s’atribueixen des de fa poc més d’un segle: sanitat, ensenyament, prestacions socials i els serveis bàsics que un sistema impositiu ha de garantir per al bon funcionament i el benestar de la població. Aquestes conquestes, associades a la idea de progrés, no han estat exemptes de qüestionament amb l’esclat de les guerres, les successives crisis financeres o els problemes de governabilitat interna dels països. Però si hi ha un problema recurrent és el de com garantir el nivell dels serveis, la universalitat i gratuïtat dels mateixos, en definitiva el del seu manteniment.
No hi ha família o empresa que en els últims anys no s’hagi vist afectada en el seu benestar, que no s’hagi vist perjudicada pel «deplorable» estat de Rodalies (Sílvia Paneque, consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, i portaveu del Govern, 5/2/2026) que presta un «pèssim» servei (Óscar Puente, ministre de Transports, 29/1/26) a la ciutadania. La manca de manteniment i millora de les vies (el material rodant també és manifestament millorable en algunes línies) i un dubtós planejament de la construcció del sistema d’alta velocitat, a banda dels problemes de molt més fàcil solució com ara la comunicació o les petites reparacions que només es justifiquen amb una actitud de deixadesa impròpia d’un servei públic són un problema de primer ordre. Serà veritat que hem tocat fons i ara ve la remuntada?
El manteniment comporta emprendre obres que sovint no es veuen perquè s’han de fer de nit i que no sumen actius en la llista d’assoliments generadors de notícies. Però també hi ha un manteniment que no comporta obres i que és igualment necessari (i d’aquí també les protestes del personal sanitari i de la comunitat educativa): el de les condicions laborals dels treballadors, el dels recursos que s’hi destinen, el de les facilitats per a autònoms i empreses per fer la seva feina i mantenir l’ocupació activa.
Com es planifiquen aquests «manteniments»? Quins canvis en la configuració social i demogràfrica es tenen en compte? De què o de qui parlem quan parlem de polítiques «d’austeritat»? La mirada llarga és imprescindible en política perquè comporta una assumpció concreta de responsabilitats que inclou el dia a dia i les accions que incideixen directament sobre el futur. L’anàlisi i la coordinació esdevenen imprescindibles. Tenir els mateixos drets vol dir tenir el mateix dret a accedir als recursos segons les necessitats. Confondre igualtat amb equitat és una indistinció interessada per diluir la necessitat d’un planejament que tingui en compte els més dèbils, els que han tingut menys oportunitats. Amb una especial atenció a les dones, per descomptat. Sempre a la cua de tot.
Cal atrevir-se a pensar. Atrevir-se a actuar. I atrevir-se a comunicar. I hi ha d’haver condicions per totes tres coses.
Ignorem diàriament la fragilitat de la vida de la mateixa manera que ens colpeix diàriament comprovar-ho. Malgrat que tenim dret a un sostre, vivim a la intempèrie.
