Pobre de mi, des que vaig acabar l’escola, estava convençut que, en tornar d’Amèrica, Cristòfor Colom i la seva tripulació van desembarcar un parell o tres de sacs de patates a Palos de la frontera, i des de llavors, final del segle XV, en aquest país nostre i arreu d’Europa ens vam començar a atipar de patates, tan bones com són fregides, en puré, al caliu o com més els plaguin. Igualment, qui això signa va creure durant anys que de clavegueram n’hi havia hagut tota la vida, amb el benentès que si els romans antics ja en tenien fa vint segles, com t’explicaven a classe, de canonades n’hi devia haver hagut sempre, no es devien haver pas extingit.
Hi ha altres grans lliçons de la història universal, ben generals, que han acabat per crear-nos un batibull confús de coneixements que encara repetim com a lloros. Si l’únic que fem és proclamar solemnement que «Colom va portar la patata d’Amèrica a Europa», cosa que és indiscutible, però no hi posem cap altre detall i ni tan sols som capaços de contrastar la sentència arran de terra, a les taules i cuines del país, la confusió es perpetua.
Tan sols és una senzilla mostra, perquè, en el meu cas, la descoberta que de patates no en vam començar a menjar de seguida que Colom va tornar d’Amèrica ho sé gràcies a la història local, o almenys és així com en vaig tenir la primera notícia. Ho recordo perfectament. Llegia fa cosa de vint anys un manuscrit que va escriure Josep Simó i Serres, un cronista de Porrera (Priorat) de mitjan segle XIX, d’aquells que escrivien la història del poble tot començant per Adam i Eva, quan em va sobtar que, en parlar del 1811, any de males collites, el cronista celebrés que, afortunadament aleshores es va poder vèncer la gana perquè «las patatas estaban a su principio de conocer, sembrándose en muy corta cantidad para probar su resultado». És a dir, a principi del segle XIX, més de tres-cents anys després que Colom desembarqués a Amèrica, a l’actual comarca del Priorat les patates encara estaven en fase experimental. Eren una absoluta novetat.
Des d’aquell moment, sé que és tan cert afirmar que la patata va arribar al continent europeu a final del segle XV com proclamar que en alguns llocs de Catalunya ho va fer a principi del segle XIX. I tanta veritat hi ha a dir que ja hi havia clavegueram a l’antiga Roma uns quants segles abans de l’Era Cristiana com explicar que a bona part dels pobles de Catalunya no hi va haver sistema de sanejament fins al segle XX. Disculpin-me, a més, el màxim atreviment però per entendre el passat és tan transcendent una cosa com l’altra. Puc ser encara més agosarat: per als prioratins de principi del segle XIX va acabar resultant tant o més transcendent el pagès que va conrear amb èxit el primer camp de patates experimental que Colom.
I no acabaríem mai. Perquè la gran Història sense la petita és només una part de la Història. L’una sense l’altra no s’entenen, caminen coixes. Suposo que la gràcia de tot plegat resideix en el fet que, a través del microscopi, observes fenòmens que, via satèl·lit, simplement són invisibles. A vol de dron es perden detalls d’una realitat que, gairebé sempre, és d’una complexitat esfereïdora i que presenta mil-i-un matisos.
També passa, però, que no tothom sap mirar de prop. Hi ha erudits il·lustres que prefereixen els plans generals, ben oberts, gent a qui els surten bé les vistes aèries, a vol d’ocell.
Història imprescindible
Ja ho saben, ja ho sabem, però mai no està de més dir-ho en veu alta: la història local és imprescindible, i n’hi ha de ben feta i de mal feta, de més o menys rigorosa, igual que la història i els historiadors de caràcter general, que n’hi ha de més i menys bons. Passa una cosa semblant en periodisme. El periodisme local, en aquest país nostre, és vist com una cosa de menor categoria, de segona o de tercera divisió, com si només mereixés ser explicat el que s’esdevé al passeig de Gràcia de Barcelona o la Cinquena Avinguda de Nova York i, en cap cas, mai de la vida, quan tenen lloc al carrer la Botiga de Maspujols o al carrer Espenavicaris de Torroja. És així com es dona el cas que hem sentit a parlar més de la Union Trade Pacific i del ferrocarril que va travessar els Estats Units de costa a costa que de la construcció de les línies de tren a casa nostra que, amb tota seguretat, també va ser ben èpica.
Els confesso que soc un autèntic fan de les monografies locals i que en tinc de tota manera i fins i tot de pobles que sovint em costa de situar geogràficament. Soc el rei fins i tot de col·leccionar autoedicions: aquests llibres dels quals l’autor ha anat a la impremta del poble i s’ha pagat la impressió de cinquanta exemplars de la seva butxaca. Darrere de qualsevol monografia local hi acostuma a haver veritats i històries dignes de ser contades que ningú no ha escrit mai abans i que haguessin caigut en l’oblit si no fos que algú ha decidit posar-les en paper després de creure que, si no ho fa ell, ningú no parlarà mai d’aquell episodi, d’aquella aventura, d’aquella facècia o d’aquell fet local. Importantíssim.
Fa poc, per exemple, vaig llegir un llibre que es titula
Notícies de Mont-roig del Camp, escrit per un pagès nascut a principi del segle XX, ara ja difunt, en què explica històries tan potents com aquesta: a Mont-roig (al Baix Camp) van tardar més de cent cinquanta anys a fer l’església nova i, en plena revolució del 1868, quan l’església encara estava a mig edificar, mig coberta, les autoritats liberals del poble van tenir la idea formidable de convertir el passadís central del temple en un carrer gran i les naus laterals de l’església, en cases i comerços. No va prosperar, però va estar a punt de fer-ho, i l’església nova de Mont-roig durant anys va ser espai de ball, de mercat... De fets com aquest en van plens, els llibres d’història local. Són sempre una mina.
Més que una publicació
Des d’aquesta perspectiva, la simple existència i pervivència durant quaranta anys de la publicació que ara tenen entre mans, aquests dos-cents números que ara celebrem, ha estat i és una gran sort. A
Plecs d’història local, els aficionats a la Història, els lectors de llibres d’Història, els que no som professionals de la historiografia, durant quaranta anys hi hem trobat articles d’interès, òbviament. Però també hem sabut que existien arxius dels quals no en teníem notícia, hem conegut noms de bons historiadors de qui sentíem parlar per primer cop, hem descobert recursos i eines de recerca, estudis que ens han convidat a recórrer camins inexplorats, episodis locals que rimaven poc o molt amb fets dels nostres respectius pobles, contextos que ens han ajudat a superar els vicis del localisme mal entès, reflexions sobre la funció dels historiadors i la història local, la importància del patrimoni local, etc.
Plecs ha estat, en definitiva, un bon terreny de joc on la història local és protagonista, entesa com una disciplina de prestigi i no com una dèria isolada de quatre lletraferits locals amics dels papers polsosos. Ha estat fòrum i també una bona xarxa social molt temps abans que tots ens omplíssim la boca de la importància que tenen les xarxes socials digitals que ara habitem per a bé i per a mal. M’atreviria a dir que lluitar contra l’aïllament, combatre la percepció que allò que investigues només t’interessa a tu, veure que no estàs sol i que la recerca que fas té sentit més enllà del teu cap que bull, ha estat, és i seguirà sent sempre un factor fonamental, decisiu a l’hora de continuar batallant o llençar la tovallola.
Plecs ha estat, per tant, això i molt més, sense perdre de vista que ho ha fet sota l’empara, el paraigua i la capçalera d’una revista tan solvent com
L’Avenç, la qual cosa ha estat un plus i una garantia de rigor cultural, qualitat, projecció i difusió.
D’aquí que em sumi amb ganes a la celebració, i ho faci mentre rememoro la descoberta de
Plecs i
L’Avenç a la biblioteca de La Caixa del meu poble als anys vuitanta del segle XX, i ara em dedico a remenar carpetes a la recerca del
Plecs més antic que conservo: el número 5, de l’octubre de 1986, on hi ha un article sobre la col·lectivització agrària a l’Hospitalet de Llobregat durant la Guerra Civil. L’estiu de 1936 ja em tenia captivat.
Toni Orensanz, escriptor, dramaturg i periodista que ha col·laborat en diversos mitjans.
Podeu adquirir el número 527 de L'Avenç aquí i també subscriure-us-hi aquí.
Celebrarem els 200 números de
Plecs el 26 de febrer a les 18 h, a l'Espai la Cuina - Espai Francesca Bonnemaison, a Barcelona.
