M’havia anat enfilant per les muntanyes amb el cotxe que havia llogat per arribar-me al Pacífic. Travessava boscos de sequoies que pujaven amb una rectitud geomètrica, més altes que qualsevol arbre dels nostres. Me les mirava per la finestreta, mig admirat, mig espantat de la vitalitat que emergia del subsol de Califòrnia. De vegades m’aturava i les observava de prop. La desproporció entre les sequoies i el meu cos era tan gran que em costava entendre’n les dimensions reals. Més endavant, la carretera baixava fent esses, les muntanyes de la serralada de Santa Cruz s’aplanaven; les sequoies es feien escasses, apareixien els xiprers de Monterey, que semblava que haguessin quedat glaçats a mig escabellar-se, es començaven a estendre els prats i la sorra. Feia l’efecte que la vida s’anava exhaurint. Acabava de llegir Mammalia, la novel·la plena de cendra d’Elisenda Solsona, que fabula sobre l’esterilitat i unes formes de vitalitat connectades subterràniament a través dels mil·lennis. M’havia fet recordar tota la cendra que Cormac McCarthy havia escampat sobre el món a La carretera. M’acostava a l’oceà amb l’absurda por induïda de trobar-lo gris i mort.
M’equivocava, naturalment. El riu formava un estany a pocs metres de la platja, i el sobrevolaven o hi reposaven centenars de gavines i pelicans bruns. Quan hi caminava perla vora, m’arrupia instintivament per deixar passar els ocells. Aquí i allà hi havia pescadors, alguns surfistes vestits de neoprè, però tot allò no semblava fet a mida dels humans. El lloc es deia San Gregorio com hauria pogut rebre el nom d’un altre cristià nascut segles enrere a milers de quilòmetres de distància. Qualsevol topònim m’hauria semblat superficial, una pellofa que voleteja al vent. A banda i banda de l’estany s’alçava un penya-segat sense fi. Vaig passejar sota les ombres esmunyedisses dels ocells i no vaig trigar a trobar-me entre les onades i la paret de sorra compactada. L’aire estava impregnat de salabror: una calitja gruixuda, lluminosa sota el sol. Les onades eren altes, intimidadores, sorolloses. De cara a l’aigua, vaig dir un tros de Maragall, la mar quieta aquietadora, per veure com sonava la meva llengua en aquell lloc. Amb prou feines m’arribava la veu. Vaig enviar una foto als amics amb una mitja broma: «Soc a la fi d’Occident.»
Aquella tardor vivia tot sol a la badia de San Francisco, en una casa blanca de fusta que s’aguantava damunt un pendent, al mig d’un bosquet de roures monumentals. Les parets eren ben primes i no semblava que sota la construcció hi hagués fonaments de cap mena. Tenia fogons, però no extractor, i potser per això disposava de dues alarmes antiincendis.Tot era petit i precari, just perquè s’hi estigués una persona sola una temporada curta. Quan sortia a la terrassa —sostinguda per uns pals coberts de verdet—, els esquirols fugien esperitats. De vegades, mentre esmorzava, em passava per davant una cérvola amb les cries. A pocs metres de la casa remorejava un rierol. A l’altre costat de l’aigua m’observava la casa dels propietaris, també de fusta, de formes arrodonides, ombrívola, envoltada d’enfiladisses, colonitzada per la molsa i els líquens, al cap de cent anys seria matèria orgànica i prou.
Els propietaris eren una parella de vells hippies, tots dos amb la mateixa cabellera blanca i llarga: la Beverley es dedicava a la teràpia amb cavalls i en Ruben aprofitava la jubilació per continuar cultivant la seva vocació de lingüista. Es mostraven amables amb mi, però cadascú feia la seva vida. Tot i que només ens separaven vint metres, ens comunicàvem per correu electrònic —premia les tecles, les dades circulaven per les ones, a través de cables, s’emmagatzemaven en algun desert a centenars de quilòmetres de distància, tornaven, arribaven a l’edifici que tenia a tocar.
Quan ja feia unes quantes setmanes que vivia a la caseta, en un mapa de les conques hidrogràfiques de la vall de Santa Clara vaig aprendre el nom del rierol que em passava per davant: Arroyo Ojo de Agua. Com tants altres topònims de la zona, donava testimoni de la colonització hispànica, la primera fase de la colonització europea a la regió. Només de saber el nom ja percebia una mena de poder, ja caminava més dret i segur, simplement perquè feia els mateixos moviments amb la llengua que havia fet algú en aquell mateix lloc un parell de segles enrere. Vaig escriure il·lusionat als propietaris per explicar-los la descoberta. Els vaig dir que l’ull devia fer referència a la deu del riu, situada més amunt, i em vaig preguntar si hi havia constància de l’hidrònim indígena. Volia ser un correu de cortesia, una manera de mostrar interès per un coneixement que ells segur que ja tenien. Em va respondre la Beverley: «Fascinant. No sabíem que tenia nom.»
Me’n feia creus. Com podia ser que dos hippies que guareixen malures amb cavalls, aprenen llengües remotes, viuen en una casa que sembla un bolet gegantí i cada dos per tres van a la muntanya amb el seu Bronco no s’haguessin demanat mai pel nom del rierol que fa anys que els passa per davant de casa? Estava convençut que havien de ser devots de Gary Snyder, el poeta de San Francisco que havia fet de guarda forestal i proposava «rehabitar» l’entorn situant-s’hi a partir dels elements naturals. I potser n’eren, però per alguna raó la seva relació amb els noms i els llocs era ben diferent de la meva.
La caseta blanca, la casa orgànica dels propietaris, els roures entortolligats, els esquirols, els cervatells, el rierol: tot això era un illot dins una gran urbanització. L’Ojo de Agua desapareixia sota l’asfalt i ja no tornava a veure la llum fins que desembocava a la badia. Al voltant del bosquet tot eren carrers rectilinis i cases unifamiliars. Per anar a la feina, agafava la bici atrotinada que m’havien deixat, amb el seient espellifat i el canvi de marxes per reparar —els pinyons feien el seu fet, però la cadena no es podia moure del plat petit—, i anava tirant per carrers flanquejats de cases. Solien ser de fusta com la meva, d’una sola planta, petites. Per mi que no tenien fonaments (i cada vegada que ho pensava, naturalment, em venia al cap la casa del Bruixot d’Oz que s’endú un tornado). La majoria tampoc no tenien tanca. Estaven pintades de colors tendres i apastelats.
Transmetien confiança, simpatia, una moral que no donava gaire importància a la permanència dels immobles. Però resultava que moltes d’aquestes cases tenien aparcats al davant uns cotxes enormes, com tancs per anar a la guerra, que semblaven més alts que les teulades que hi havia a tocar. En els vehicles s’esfumava tota la confiança en el món que desprenien les cases, transformada en la necessitat de protegir-se. Podia venir un incendi, un terratrèmol, un atac alienígena, i el cotxàs travessaria el perill i en sortiria indemne amb tota la família a dins mentre la casa s’esfondrava o es desintegrava. Entre aquests pensaments, jo pedalava amb la meva bici precària i avançava a pas de tortuga. Els conductors em deixaven espai o s’aturaven. Pensar en les amenaces no està renyit amb l’amabilitat.
El camí era llarg. Anava enfilant carrers cap al sud fins que arribava a una carretereta sinuosa que passava entre casasses de rics. Constatava que els multimilionaris californians no han descobert la Bauhaus. Els agradaven les columnetes, els frontons, les fantasies historicistes, les casetes de nines a mida d’adult. Les construccions solien tenir dos pisos, i naturalment eren més àmplies que les del barri on vivia, però la diferència d’estatus es reflectia més aviat en els terrenys que les envoltaven, en la gespa brillant i pentinada, en les bardisses retallades per hispans silenciosos, en les sequoies descomunals que em feien una enveja de no dir. Aquí sí que hi havia barreres altes i avisos de gossos perillosos i alarmes, però darrere la tanca s’intuïa tot un món de calma i natura. Potser, en algun racó, hi passejava distretament un magnat que tenia a les mans les vides de milions de persones. En aquestes cases, però, no hi vaig veure mai ningú que fes cara de viure-hi. Em sentia com si algú hagués muntat un decorat perquè jo hi pogués passar i fer les meves elucubracions barates sobre els gustos americans.
Potser tindria poc sentit dir que aquestes extensions suburbanes eren llocs desestructurats, perquè no havien tingut mai estructura. No hi havia hagut mai botigues ni places ni llocs significatius. Allò era l’univers dels repartidors i el Google Maps. Quan hi passejava per simple necessitat de sortir de casa, els veïns em miraven com si fes una cosa absurda —era evident que calia agafar el cotxe, buscar un tros de natura sense topònims i oblidar la civilització una estona.
Tota la vida he associat les paraules i els llocs fins a confondre’ls. Els topònims sempre m’han semblat la natura mateixa que parlava, com si hi hagués una fondària del temps on els mots i la terra fossin el mateix, o com si la natura es tornés humil i s’abaixés al nivell del llenguatge humà. A Califòrnia, però, la majoria dels topònims no tenen ni dos segles i mig i són ben bé per sortir del pas: San Francisco, San Gregorio, San Mateo, Santa Clara, Palo Alto, San José, etc. Molts reflecteixen el franciscanisme dels primers colonitzadors europeus, amb fra Juníper Serra al capdavant. A Palo Alto, davant de la sequoia que era el «palo alto» original, una placa recorda que era allà on el noguerenc Gaspar de Portolà es reagrupava amb els seus seixanta homes després d’explorar el territori. Una mica més al nord, a San Francisco, el mallorquí Francesc de Palou va dir la primera missa catòlica als indígenes, l’acte fundacional de la futura ciutat. Visitant tots aquests llocs em venia suor freda quan pensava que la fase inicial de la colonització l’havien dut a terme catalans al servei de la corona que els allisava. Primer es va consolidar la dominació hispànica, més endavant la mexicana, finalment l’estatunidenca. El 1925, l’antropòleg Alfred Louis Kroeber va escriure que a efectes pràctics els pobladors originaris, els ohlone, estaven extingits. A conseqüència de la declaració, els pocs supervivents van quedar privats de reconeixement legal i de drets sobre la seva terra, fins avui.
Actualment, la forma més cridanera de pervivència dels ohlone és un ritual a mig camí de la mala consciència i la distinció social. El primer cop que hi vaig tenir contacte va ser en els correus de la Beverley. Al peu sempre hi constaven aquestes paraules: «Reconec que casa meva està situada en territori ohlone no cedit, avui conegut com la península de San Francisco.» En diverses variants, vaig sentir aquesta frase un grapat de vegades en actes acadèmics. La pronunciava la flor i nata de la progressia californiana. En la presa de possessió del rector de la Universitat Stanford també es va oficiar un«reconeixement de la terra» i es va convidar una noia d’una altra tribu a parlar en nom dels nadius. En aquell mateix acte, en el seu discurs inaugural, el rector va definir Stanford com la «Universitat de la Frontera Americana». Un cop fet el recordatori ritual dels arrasats, ressorgia com si res el món vigent: el mite de l’oest, la conquesta del salvatge, la voluntat que sabia imposar-se.
Més entrada la tardor vaig tornar a San Gregorio. Quan començava a pujar la serralada de Santa Cruz, a prop de la Portola Valley que du el nom de l’explorador, vaig fer una parada a la vora de la carretera. Orientat cap a la badia, vaig contemplar la vall de Santa Clara, avui publicitada com a Silicon Valley. Em costa no trobar lògic que sigui justament aquí, en aquesta terra que se’n fum de les representacions i les dimensions humanes, que es treballi des de fa dècades per crear un duplicat artificial del món, increïblement precís i alhora desproveït de gust i d’olor i de formes palpables, una fina terra digital damunt l’abrupta i variada extensió terrestre. Ara, una mica més al nord, a San Francisco, s’hi ha afegit la consigna de crear una altra intel·ligència que dupliqui i millori la intel·ligència humana. És un projecte antic que avui té l’aparença de cosa enormement pràctica, encara que sovint no se sàpiga ben bé per a què serveix. Potser està transformant la vida humana com res abans. M’angoixa i me’n serveixo amb delit: aïllat enmig d’una urbanització que no s’acabava mai, amb un oceà que em separava dels meus, cada clic d’una mà estimada em feia agenollar davant l’ídol de la tecnologia. Sembla que la civilització hagi culminat en una espiritualització irònica: a les pantalles sense nombre, tota cosa levita alliberada de la pesantor i la profunditat. El desdoblament digital del món em fa desitjar més que mai la pell, la conversa cara a cara, la solidesa terrosa.
Baixant per la carretera, quan ja pressentia l’aigua, pensava en l’esclat de vida de l’últim cop que havia posat els peus a la platja de San Gregorio. Els pelicans, les gavines, l’aire dens de salabror. Alguna cosa per sentir a prop, intensa, una amenaça feta de la mateixa matèria que el meu cos. Ara sabia més coses. L’expedició de Gaspar de Portolà hi va acampar tres dies, allà. Segons el diari de Joan Crespí, el missioner mallorquí que l’acompanyava, els indígenes eren formosos i ben plantats i els van rebre amistosament. Qui pogués sentir les paraules que es van dir, l’accent precís i l’entonació amb què les van pronunciar, tots els detalls sensuals que no es poden captar per escrit; qui ho pogués sentir tot amb la consciència de la història de després.
A la platja, aquesta vegada, el cel era buit. No hi havia pelicans ni gavines, no veia cap rastre humà al meu voltant. A la sorra, les onades hi havien escampat tiges de varec llargues i gruixudes, com tentacles mutilats d’un pop gegantí. A l’aire hi pesava encara més la sal, l’aigua feia més soroll i estava glaçada. Em vaig quedar palplantat una estona per sentir l’enormitat del lloc, les meravelles minúscules i singulars percebudes per cada sentit, la realitat inabastable, incontenible, impossible de reproduir en la seva riquesa. Vaig treure el mòbil, vaig fer entrar tot el que vaig poder dins una foto i la vaig enviar als amics. Després vaig seure dins la calitja, esperant els moviments de les seves mans.
—————————————————————
Text aparegut al número 525 de L'Avenç de desembre de 2025.
Aquest relat, juntament amb els altres deu de la sèrie La memòria de la terra, es recollirà en un llibre del mateix títol que es publicarà al març de 2026.
