Va ser la tarda del 22 de maig de 2003 quan l’artista visual i professora de l’Escola Massana Isabel Banal i la crítica d’art i comissària Bea Espejo van coincidir per primera vegada en persona. Aquelles setmanes, als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, més de quaranta veus del món de l’art, la literatura i la música s’havien aplegat en una exposició que portava per títol Llistes d’espera. Isabel Banal hi participava amb una obra que ens havia fascinat quan, un any abans, amb la Glòria Bosch, començàvem a preparar el projecte expositiu i ens en parlà per primera vegada. En el marc de les activitats paral·leles, aquella tarda les havíem convidat a dialogar sobre l’espera, amb l’enyorat Vicenç Pagès Jordà. Rodets sense revelar era al pis inferior de la Fundació. Les peces contenien fotografies fetes per Isabel Banal a la Garrotxa, un paisatge que, més enllà de ser el seu, li interessava per haver estat especialment reproduït i gastat tant per la pintura com per a la mateixa promoció turística. Les imatges, però, no es mostraven; només les podíem evocar a partir del nom del lloc i la data de la seva execució que havia anotat. Ressonaven, per tant, amb el record que poguéssim tenir cadascun de nosaltres. Bea Espejo va pensar que seria maco fer-li arribar una carta a la Isabel. Va comprar un rodet fotogràfic, el va posar en un sobre i l’hi va enviar a casa. Sense saber-ho encara, començava a dibuixar una bonica història de complicitats.
El 2004 van tornar a coincidir. Bea Espejo comissarià una exposició a la llibreria Pròleg (Duoda-UB) de Barcelona. Isabel Banal hi va portar unes llibretes en blanc i les penjà en un estenedor, en una nova reflexió sobre l’espera. Blanques eren també les llibretes, els llapis, guixos, tubs de pintura a l’oli i pigments que havia portat al Museu d’Art de Girona, quan el 1999 l’havíem convidat a l’espai dedicat a Marguerite Duras i la seva obra Écrire, a l’exposició Una cambra pròpia. Com blancs eren també els branquillons, bosses de pigment i taules amb què Isabel Banal bastí el seu món a finals dels anys vuitanta, o els fulls estesos a terra on posà a rentar la roba a les figuretes de les bugaderes, més endavant; com blanques eren també les llibretes per on havia posat a transitar les figures que havia retallat dels diaris i revistes: figures carregades de vida, com les figures de pessebre, i figures d’exili, també. Al voltant de la mostra a la llibreria Pròleg, i amb la idea del blanqueig com a fons, totes dues es van escriure i fruit del que compartiren, va sortir el text de l’exposició. Començaren a pensar-se, al voltant del blanc i des de llavors, no han parat de compartir aquest color. Ho han fet a través de correu electrònic, de missatges de mòbil o per correu postal. Hi ha hagut canvi de cases d’una i altra, i canvis de ciutats, també; en l’actualitat, Bea Espejo està residint a Madrid i Isabel Banal, a Barcelona. El blanc les uneix mentre dibuixen un preciós dibuix sobre l’amistat i la vida. Un dia pot ser l’olor de net que fa la roba blanca estesa en un terrat; un altre, la malenconia d’una nevada; són blancs els llapis que s’envien dins del sobre, un dia qualsevol, o la fotografia d’un rètol de comerç atrapat mentre es passeja per la ciutat; blanca és la cita descoberta en una lectura o el recull de poemes de Pedro Salinas, amb tot de blancs en l'interior.
Fa poc més de dos anys, van compartir aquesta preciosa i viscuda complicitat en un diàleg a la galeria Chiquita Room de Barcelona, on Isabel Banal exposava. Glòria Picazo —amb qui ara es troba preparant un projecte que es podrà veure a principis d’any a l’ACVic Centre d’Arts Contemporànies i que l’està portant a convocar a veus amigues que l’han acompanyat al llarg de tants anys de treball—, les animà a recollir algun dia la seva complicitat. Després de meditar-ho llargament, avui, en un espai immillorable com és la sala de documentació i lectura del Centre d’Art la Panera de Lleida i en un muntatge senzill i enormement poètic, ens deixen fer un tast de la seva complicitat. El seu món es recull en dues vitrines i dues picades d’ull d’una i altra, a la paret. En un amuntegament d’objectes que són temps, hi resseguim el traç de l’escriptura, en els sobres, el mata-segell que és espera i és lloc i, per damunt de tot, l’estima d’una i altra quan es pensen. Hi descobrim blancs juganers, com si amb ells ens hi arribés un riure, ample i sorollós; d’altres blancs, en canvi, parlen fluixet i sembla que vulguin ser dits a poc a poc; hi ha blancs que s’atrapen mirant enlaire i d’altres que piquen l’ull des d’una paret que es desfà a miques; hi ha blancs estesos d’una roba que tiba i afluixa, com la vida mateixa, i d’altres que desperten un somriure entre els records. Hi ha blancs que són casa i són pessebre, i d’altres que arriben arrapats al nom d’un escriptor, d’un cantant flamenc o d’una marca de pintura. Hi són els blancs d’una i altra, com hi ha un lloc, també, des d’on s’escriu i un lloc des d’on es rep. Com aquesta Carta blanca que ens ha portat a Lleida i a un projecte que ha començat a caminar: l’edició de la seva correspondència entre el 2003 i 2025. El primer dels llibrets l’ha editat, amb la complicitat d’Anna Roigé, l’Ajuntament de Lleida. Isabel Banal i Bea Espejo l’han volgut dedicar a la bugada. En el seu interior hi trobareu una poesia de blancs que voleien, que s’oloren, que es llegeixen, que juguen, es renten, se submergeixen en aigües gelades o et porten a un terrat de Jerusalem.
Deixo el Centre d’Art la Panera, i ja al Museu Morera, passejant entre la seva col·lecció, no puc deixar d’enviar-li a la Isabel una fotografia d’una tela pintada per Jaume Morera, els últims anys de la dècada de 1890. Una figura femenina solitària avança pel paisatge amb el seu cos lleugerament inclinat pel pes de la càrrega. Tragina una pila de branquillons. Tot s’ha cobert de blanc. Com els records que va escriure el pintor sota la neu, a la Sierra de Guadarrama.
Palmira Puig, Perspectives revelades
L’obra de Palmira Puig (Tàrrega, 1912 – Barcelona, 1979) forma part de col·leccions de gran prestigi internacional, com les del Museu de Arte de São Paulo (MASP), el Museum of Modern Art (MoMA) de Nova York, la Tate Gallery de Londres, la Bibliothèque Nationale de France, el Centre Pompidou de París, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Morera Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida. El 2021, el MoMA va incloure les seves fotografies a la mostra Fotoclubismo: Brazilian Modernist Photography, 1946–1964, situant definitivament el seu nom en el panorama internacional de la fotografia moderna. Ara, el Morera. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida l’homenatja amb una extraordinària exposició a cura de Jesús Navarro i Rocío Santa Cruz. Només començar el recorregut per la mostra em dona la benvinguda el temps alentit d’una conversa entre amigues. Més enllà també hi ha blancs que s’assequen al sol. En una de les fotografies una dona s’allunya de nosaltres pels carrers costeruts d’una Eivissa ja desapareguda. Du un càntir agafat a la cintura. En una altra, la figura es retalla davant la paret emblanquinada, mentre ve cap a nosaltres. Ambdues fotografies són de 1953, quan amb el seu marit Marcel Giró, també fotògraf, viatgen a Catalunya en un dels primers desplaçaments que fan des de l’exili brasiler. És l’any en què inauguren el que acabarà convertint-se en un dels estudis de fotografia publicitària més importants del Brasil, l’Éstúdio Giró a Sao Paulo. Aviat Palmira Puig serà admesa al Foto Cine Clube Bandeirante de la mateixa ciutat. Serà la primera dona que pot entrar-hi i començarà a endinsar-se en aquesta via més experimental de la fotografia. A ella la penso a partir de la gran recuperació que en el seu moment van fer el seu nebot Toni Ricart Giró i la galerista Rocío Santa Cruz i quan la imagino impulsant el grup femení d’Esquerra Republicana a Tàrrega, col·laborant activament amb la Generalitat de Catalunya i un cop acabada la guerra, veient com la seva casa familiar de Tàrrega és requisada i per una de les finestres és llençada la biblioteca del seu pare, diputat de les Corts Nacionals. Colòmbia, primer, i el Brasil després, esdevindran la seva nova llar. Després d’una llarga espera i d’un casament a distància i per poders, ella i Marcel Giró, protagonitzaran a l’altra banda de l’Atlàntic un dels capítols destacats de l’avantguarda fotogràfica brasilera. Sempre còmplices, Marcel Giró la retratarà en nombroses ocasions, contribuint a apropar-nos-la i a revelar-nos moments dolços de la seva biografia. L’exposició amb més d’un centenar d’obres, algunes mai vistes a l’estat espanyol, es pot veure fins al 25 de gener de 2026.
Susanna Portell, historiadora de l’art.
