Aquest mes acabem el recorregut que hem fet al llarg de l’any pel Rec Comtal de la mà de l’arqueòleg Carme Miró i Alaix. Ha estat un projecte important per a nosaltres en tant que exemplifica alguns dels valors que volem transmetre des de la revista a partir del coneixement, la divulgació i la reflexió sobre el nostre passat, present i futur. El Rec Comtal és una de les infraestructures hidràuliques més importants de Barcelona, que mostra com s’entrellacen els recursos naturals, l’acció de les persones sobre el medi i l’evolució dels diversos usos de les instal·lacions que es construeixen i modifiquen els paisatges. Com a infraestructura i eix vertebrador de la ciutat, la «dibuixa» a nivell físic però també a nivell de percepció, d’impacte sobre la població, i així ho hem anat veient al llarg del recorregut dels cinc capítols de la sèrie.
Les ciutats, ho hem vist al llarg de la història, poden ser espais de grans oportunitats i de profundes desigualtats. No descobrim res més enllà d’una renovada crida al reequilibri territorial i la justícia social, i a la necessitat de l’anàlisi històrica amb mirada llarga.
Mirada llarga vol dir mirada llarga en el temps i en l’espai. La morfologia del país és la que és, fortament centralista, però particularment des de la pandèmia hi ha un intent d’aixecar la vista i buscar el contacte visual en l’horitzó. Potser mirem cap als marges perquè la pressió del centre ja no se suporta més. Els centres de la ciutat expulsen els seus ciutadans (tampoc el fenomen és nou) i en un moviment paral·lel els turistes comencen també a expandir-se pels barris.
Més enllà dels barris, la Catalunya-ciutat, sense una mirada condescendent ni romantitzada, obliga a escoltar les demandes i reivindicar la molta i bona feina que es fa amb menys recursos i menys ressò mediàtic que a la capital. Surts de Barcelona i surts d’una certa sensació d’olla a pressió. És una sensació fins i tot física de la pressió demogràfica sobre l’espai i el temps. La mateixa xerrada a Barcelona o a Juneda o Capçanes té un impacte diferent sobre els que l’organitzen, els que la condueixen i els que l’escolten. Els combois són més evidents, la col·laboració públic-privat més orgànica, la relació interpersonal més directa. No cal descobrir la sopa d’all sinó potser mirar de tenir una mirada 360 graus sobre el país, les necessitats d’equipaments, de transports, d’habitatge per fer que la vida sigui possible.
A ciutat fem massa coses però ningú no vol ser el primer a treure el peu de l’accelerador. «És el capitalisme, estúpid», i costa aixecar la vista de l’immediat i de la pressió per tenir més que pel ser. Potser un dels neologismes de l’any sigui «frenetisme», que tant pot venir de la vida frenètica que portem com de la necessitat de frenar que sentim. Que tinguem un bon 2026.
Podeu adquirir el número 525 de L'Avenç aquí i també subscriure-us-hi aquí.
