Suggereix Rebecca Solnit, a
Elogi del camí inesperat, que les divisions polítiques d'avui dia ja no són comprensibles des de la divisió entre dretes i esquerres (si és que aquestes últimes encara existeixen, afegiríem) sinó des de l'oposició entre aïllacionistes i intervencionistes. Els primers serien aquells que creuen poder viure sense responsabilitats, en un món en què els actes individuals no tenen conseqüències sobre el conjunt i per tant hom pot captenir-se sense patir pel que passi a la resta; els segons, en canvi, seran aquells conscients que vivim en un món comú, en què cada acció repercuteix sobre el conjunt.
No sé si Gian Marco Griffi hi estaria del tot d'acord, però en qualsevol cas el dibuix general de
Ferrocarrils de Mèxic, la novel·la que n'ha traduït (amb un visible plaer) Pau Vidal, el que podríem anomenar l'arc del seu protagonista principal, es mou des d'una posició a l'altra. Cesco Magetti, al principi de la història, situada tota en els mesos finals de la Segona Guerra Mundial, és un jove soldat feixista que rep un encàrrec absurd (i tanmateix peremptori): elaborar un mapa dels ferrocarrils de Mèxic.
A la recerca d'un llibre que li permeti conèixer els ferrocarrils mexicans, Magetti comença a conèixer una sèrie de personatges pintorescos: una bibliotecària misteriosa, un enterramorts xerraire que havia treballat al Mèxic revolucionari, un aristòcrata bibliòfil, partisans, prostitutes. I gradualment anirà descobrint que no viu tot sol, que està immers en una societat on tot està connectat; on, duent-ho a l'extrem, un mal de queixal pot provocar una guerra. Tot plegat desemboca en una transformació interior que acabarà transformant-lo en una altra persona.
Però per explicar això, que és la peripècia central, Griffi utilitza una sèrie d'estratègies ben distintives. La novel·la és com un mosaic, com un trencaclosques fet de peces que, aparentment, no casen, de punts de vista divergents, d'avenços i reculades en la línia temporal, de tècniques narratives i de veus estilístiques tan variades que no costa gaire imaginar un curs d'escriptura basat tot ell en fragments seleccionats. Entre els capítols que van seguint les aventures de Magetti se n'intercalen d'altres que desenvolupen personatges secundaris, que fan veritables marrades per fets puntuals (com una escena burlesca protagonitzada per Adolf Hitler o tota una història èpica, comprimida en poques pàgines, que ens situa en la mitologia nòrdica); l'efecte és com si
Rayuela, de Cortázar, se'ns presentés sense distingir els capítols prescindibles dels que no.
Més que Cortázar, però, qui acompanya aquesta ficció són les ombres de Borges (convé, abans d'emprendre
Ferrocarrils de Mèxic, rellegir el conte «El jardín de senderos que se bifurcan») i Bolaño (l'espai, l'època històrica, fins i tot alguna picada d'ullet directa, són els de 2666). Igualment, la manera en què el relat es perd, aparentment, en digressions, la manera en què fa xocar universos dissemblants i aparentment incongruents, pot recordar la narrativa de Thomas Pynchon o la de Miquel de Palol (i també, en alguns detalls concrets, la de Michael Ende). Griffi, però, sempre deixa pistes disponibles, molles de pa perquè el lector pugui orientar-se pel laberint: una mica abans que Magetti vagi a uns urinaris públics i comenci a trobar-hi espectres, l'aristòcrata bibliòfil li explicarà què és una catàbasi.
Un dels mencionats espectres, per altra banda, li ofereix la clau del llibre: «som el fruit d'una connexió universal, d'una concatenació grotesca i burleta d'esdeveniments». I és que, a mesura que avança el relat, aquells episodis que al principi semblaven inconnexos, aïllats en la seva unicitat, es van revelant com a parts d'un tot, capítols d'una història més lligada que no semblava al principi. De tal manera que el lector de
Ferrocarrils de Mèxic va realitzant el mateix procés de presa de consciència que el seu protagonista, el soldat Cesco Magetti: res no viu aïllat de la resta.
Gian Marco Griffi, Ferrocarrils de Mèxic, trad. de Pau Vidal. La Segona Perifèria, 2025, 664p., 24,90 €.
Podeu adquirir el número 524 de L'Avenç aquí i també subscriure-us-hi aquí.
