Després d’un temps d’esperança i amb un final molt desil·lusionant, la primavera i l’estiu de l’any 2000 van ser molt durs a Euskadi i també a d’altres llocs de l’estat espanyol. Molts morts i també moltes accions del que es coneixia com a
kale borroka. Van morir assassinades moltes persones, entre elles Juan Mari Jauregui, a qui l’Ernest Lluch va dedicar un article a
La Vanguardia on afirmava que havien matat a un home per pensar exactament el que ell pensava.
Tristament, això era el que succeïa, els terroristes d’ETA mataven gent i atemptaven contra gent que no pensava igual que ells. De fet, aquesta em sembla una de les millors definicions de terrorisme. Exercir la violència física i psíquica contra els que pensen diferent o contra els que s’atreveixen a pensar, aquell lema kantià que tant agradava a l’Ernest Lluch. La violència és l’antipolítica. Quan amb les paraules no se’n surten, alguns utilitzen la violència per imposar la seva manera de veure el món, com si només n’hi hagués una.
La tardor del 2000 va continuar igual i llavors una de les víctimes mortals amb dos trets al cap va ser l’Ernest Lluch, el meu pare. Per cert, quan el van assassinar portava a les mans exàmens i treballs d’alumnes que havia de corregir. Certament va dedicar uns quants anys de la vida a la política activa, però mai no va deixar la seva veritable feina, vocació i passió, la docència universitària i la recerca del nostre passat col·lectiu. De fet, això ho va fer sempre. Fins i tot, quan era ministre, «s’escapava» tant com podia a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid. Per això, estic convençuda que, per sobre de tot, li agradaria ser recordat com un professor i investigador del pensament econòmic i de la Catalunya del segle XVIII. La ironia de què es mati algú que ha dedicat anys i panys a estudiar el «pensament», faria gràcia si tot plegat no fos tan absurd. (Per cert, a hores d’ara, el seu assassí encara continua a una presó allunyada d’Euskadi. Som conscients de totes les coses que tots nosaltres hem fet aquests darrers vint-i-cinc anys?)
A partir de llavors tot va canviar. En aquest escrit, només puc i vull parlar per mi i per ningú més. A partir de llavors, em va tocar ser víctima, amb reconeixement oficial del Ministeri de l'Interior, cosa que mai hauria volgut. Em va tocar un llegat sense tenir-ho previst. Em va tocar continuar amb uns compromisos seus quan no ho pretenia. Ara bé, l’1 de juliol del mateix any 2000, es va celebrar a Roses un homenatge a Jaume Vicens Vives amb motiu del 40è aniversari de la seva mort. En aquell acte, i penso que premonitòriament, el pare em va dir que hi havia anat perquè ell volia, però també ho feia en representació del seu germà, el geògraf Enric Lluch. Va afegir que algun dia em tocaria a mi mateixa participar en algun acte, representant-los alhora a ells dos. Per desgràcia o per fortuna, ja ho he hagut de fer uns quants cops.
Per tot plegat, des de llavors, i dins el marc de l’anomenat conflicte basc, vaig fer coses que creia que havia de fer i estoicament vaig assumir el que m’havia tocat. No eren uns anys fàcils. Ara per sort, tots hem oblidat aquells temps d’assassinats, segrestos i atemptats continus. L’any 2000, ETA va assassinar vint-i-tres persones i en va deixar més de vint-i-set ferides de gravetat. Allò havia d’acabar i calia fer el que fos per contribuir-hi. No ho vaig fer sola, sinó guiada per l’Antoni Batista, el gran facilitador, i amb el suport d’una petita colla d’amigues i amics. No em sembla que hagi arribat el moment d’explicar-ho. Algun dia ho faré, bàsicament perquè, com a historiadora, em sento obligada a facilitar la feina dels meus col·legues.
No va ser senzill i continua no essent ni fàcil ni agradable. Si bé, cada cop que vaig a Euskadi i veig els carrers sense aquelles pancartes i cartells que negaven el mínim respecte pels drets humans, em dono per satisfeta. Sens dubte, encara queden molts serrells pendents. Tanmateix, prefereixo veure el got mig ple, tot i que amb el retrovisor ben posat i net, com diu sovint en Gorka Landaburu.
No només hi havia la violència d’ETA, també aquella que es va anomenar terrorisme de baixa intensitat o
kale borroka. Uns actes que es produïen gairebé diàriament en tota mena d’espais i festes públiques, amenaçant i fent insuportable la vida de molta gent. A vegades, a més, no es quedaven en això sinó que assenyalaven futurs objectius del terrorisme. D’això en parlàvem, amb el pare, i de com van canviar-se les lleis per a castigar-ho amb més duresa.
El compromís oral d’escriure un article comparatiu a quatre mans sobre les «violències de baixa intensitat» dutes a terme pels pagesos de remença que pretenien el seu alliberament personal a la Catalunya del segle XV i les dels joves bascos que pretenien la independència de la seva nació quedarà, per motius malauradament obvis, sempre com a projecte nonat.
Ell, com a economista, em demanava números i percentatges exactes. Jo, com a medievalista, responia que no podem tenir aquesta informació tan precisa i concreta. Nosaltres utilitzem els «molta», «prou», «poca» gent. Amb tot, les accions de què parlàvem eren totalment paral·leles: cremes de béns mobles i immobles, atacs contra les persones, segrestos, ocupacions, assenyalament de les cases dels considerats col·laboracionistes, símbols per tot arreu. Al segle XX, utilitzaven dianes pintades a les portes de les cases; al XV plantaven forques a les eres de les masies.
No el vam arribar a escriure mai, l’article, però tampoc no sé si hauríem pogut. Llavors teníem molt clar que la
kale borroka era un error i que s’havia d’acabar perquè només aportava dolor i res positiu. Era violència i prou. Amb tot, haig de reconèixer que cada cop que he localitzat una notícia d’un remença que mirava d’impedir l’abús dels senyors feudals a través de la plantada d’una forca o boicotejant que es treballés la terra d’un altre remença, per exemple, me n’he alegrat. No cal dir que això em provoca una gran paradoxa i també una gran incomoditat.
El
mauvais gré, o la «resistència dels dèbils», és bona en unes ocasions i cronologies i en unes altres, no? O és que no sempre es tracta de resistència dels dèbils? Qui ho decideix? Qui guanya? Qui perd? O depèn de si ens cauen millor i ens sentim més identificats amb determinades demandes? Realment, no trobo la resposta adequada. Els historiadors som «dins la història» i tots tenim les nostres pròpies contradiccions.
Només un últim apunt. Dels meus records d’aquell funest final de novembre, hi ha una cosa que no oblidaré mai: tota aquella gent que deia «
ens han matat l’Ernest». Perquè aquell Ernest era de tots i així ha continuat essent i materialitzant-se en la quantitat immensa de carrers, biblioteques, centres de salut i, fins i tot, una parada de transport públic tal com anuncia un autobús que tant la meva filla com jo veiem pràcticament cada dia, que porten el seu nom arreu de Catalunya i també més enllà.
L’Ernest Lluch va ser assassinat per ordres d’ETA (seguim sense saber qui, quan i on es va prendre la decisió. I sí, a mi m’agradaria saber-ho. Només pel fet de saber-ho. Només pel fet de saber la veritat). La seva mort no la va triar ell, però ell sí que havia escollit la vida que volia viure. Si us plau, celebrem la vida, no la mort.
Malgrat totes, malgrat tots i malgrat tot, gràcies pare! Seguiré atrevint-me a pensar i defensant que tothom pugui fer el mateix arreu i sempre.
Rosa Lluch Bramon
Podeu adquirir el número 524 de L'Avenç aquí i també subscriure-us-hi aquí.
