Vet aquí un esdeveniment, un esdeveniment d’aquells que només passen molt de tant en tant.
De
Tango satànic, la novel·la de László Krasznahorkai, que és la primera d’aquest escriptor que es tradueix al català, ja en podíem conèixer l’adaptació cinematogràfica, dirigida el 1994 per Béla Tarr; tot i que és una pel·lícula d’una llargària monumental, fa poc més d’un any se’n va fer una projecció amb l’assistència del director, a la Filmoteca, que els qui hi érem trigarem a oblidar. És, de fet, un cas excepcional per a l’estudi de les relacions entre literatura i cinema: un d’aquells pocs casos en què llibre i pel·lícula tenen una qualitat semblant, cosa que no sabem si relacionar amb el fet que l’escriptor ha estat guionista de l’adaptació (a banda d’estret col·laborador de Tarr durant major part de les seues respectives carreres).
Tornar al llibre, o bé començar per ell, permet recuperar la consciència d’una textura que la pel·lícula dilueix: i és que les set hores de la pel·lícula de Tarr, que traslladen una novel·la de tres-centes pàgines, hi afegeixen temps morts, lentitud, una gravetat del temps fílmic que és totalment inassequible a la literatura, en què el lector pot abandonar el llibre quan li plagui. Tot hi agafa una transcendència que ha fet a la gent parlar de Dreyer o de Tarkovski, tot i que Tarr descriu un univers literalment deixat de la mà de Déu. La novel·la de Krasznahorkai, d’entrada, és més lleugera, més clarament còmica. I el llenguatge que ha trobat per girar-la al català el traductor, el poeta Carles Dachs, un llenguatge que de vegades recorda la recent traducció d’
Ànimes mortes a càrrec d’Arnau Barios, va en aquest mateix sentit: si la pel·lícula recorda Dostoievski, la novel·la sembla Gógol.
Tango satànic és també la primera novel·la de Krasznahorkai, publicada el 1985 en una Hongria encara comunista. El centre del relat és una colònia agrícola en decadència; no hi ha indicacions temporals gaire concretes, però podem sospitar que ens trobem en un règim en descomposició, que ha perdut l’impuls intern i avança guiat per una inèrcia desesmada, sense que ningú posi gaires energies a fer les coses bé. En aquella colònia, però, un bon dia es comença a parlar del retorn d’Irimiás, un personatge carismàtic que suposaven mort. El punt de vista està fragmentat, el temps avança i recula (sobretot a la primera part) sense que cap ni un dels personatges tingui una noció completa de què passa durant el relat; només el lector té al seu abast totes les peces que li permeten reconstruir què passa i adonar-se que, quan algun personatge explica fets que hem vist narrats una estona abans, gairebé sempre menteix. Durant tres-centes pàgines, els personatges s’enganyen i es fan la punyeta, però tot sovint sense saber realment què estan fent, cap on caminen. Un dels símbols centrals del relat és la teranyina.
Com
Melancolía de la resistencia (1989),
Guerra y guerra (1999) o
El barón Wenckheim vuelve a casa (2016), novel·les amb les quals forma una mena de tetralogia informal (i en les quals Krasznahorkai adoptarà un estil de frases llargues, inacabables, que en aquesta primera novel·la encara no hi és),
Tango satànic arma una paràbola lleument kafkiana, en si no gaire opaca, sobre les il·lusions utòpiques; una paràbola que sembla feta expressament, diríem, per a la Catalunya actual. Irimiás pren peu en els sentiments, i sobretot en el sentimentalisme, dels membres de la colònia per engegar un projecte (per al qual, no cal dir-ho, li caldran diners) que no anirà bé. De vegades s’ha parlat de l’ambient apocalíptic de les novel·les de Krasznahorkai; el context que les acompanya, de fet, no és la fi del món, sinó la fi d’un món, la caiguda de l’univers comunista, amb les seues promeses frustrades d’emancipació i d’igualtat dels individus, dins del qual l’autor havia viscut durant trenta anys.
Joan Todó
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
